17/8/10

Dia tonto


Tinc el dia tonto. Un dia vermell, diria alguna.
Ja passa de tant en tant, un dia sense sentit a res. Sense gust ni olors. Sense esma ni força.
Tinc fred i tinc calor.
Tinc gana i res em ve de gust.
Ni música ni peli ni tele ni llibres ni blogs ni guies ni res de res. Potser un bany calent i dormir eternament.
No vull fer res. I la rentadora acumula feina, calcetes per plegar, camises per planxar i algun descosit per sorgir.
Les plantes assedegades demanen consol i mimitos i el puck em mira amb ullets melosos cansat de tanta calor i pèl a l’estómac.

Ahir la nit vaig plorar com una magdalena. Quina tonteria tant gran. Avui el cansament em passa factura. Estic esgotada de mi mateixa.

Perquè m’han d’afectar tant les coses? Perquè m'he de trobar malament en el moment menys oportú? Perquè m’ho he de preguntar tot dues i tres vegades? Voldria deixar de pensar, deixar de donar voltes. Voldria no posar-me tensa, somriure sense importància i que les paraules em sortissin clares sense quedar-se com nusos a la panxa. Fer la meva sense esperar res de ningú i celebrar tot el que em vulguin donar, sigui com sigui. Però ara no recordo com havia aprés a fer-ho.

Potser demà ja me’n recordaré. Val més que demà me’n recordi.

Ps. Sort que ahir ja vaig dir que em feia pal anar a escoltar monòlegs. Avui no m’hi hagués vist en cor de ser sociable.

16 comentaris:

Rita ha dit...

Dies així em sembla que qui més qui menys tothom n'ha tingut. Tranquil·la!

Un petonet, bonica, i molts ànims!

Ferran Porta ha dit...

Això que diu la Rita és ben cert. Suposo que per això tots coneixem, poc o molt, la recepta: no socialitzar i esperar que passi la tempesta.

Em pregunto què punyeta ens deu faltar, perque tinguem dies així nosaltres, que ho tenim tot i més...

La cuina vermella ha dit...

ànims doncs, pensa que per alguns els dies vermells són fantàstics.
Fins la propera, esperem que animada i amb moltes ganes de tu mateixa.
:-)

Unknown ha dit...

Segur que te'n recordaràs! Una abraçada

Assumpta ha dit...

No sé què dir-te, Rits... són punyeteros els dies així...

T'explicaré una cosa, a veure si et faig somriure, val? :-)

Aquesta tarda estàvem al Viena llegint i un senyor gran que només coneixem de veure'ns allí i saludar-nos des de fa mesos, tants que ja fem alguna petita xerradeta i ens coneixem els noms, s'ha apropat i ens ha donat un parell de caramels de menta ;-)
M'he sentit com una nena petita!! :-))
Li hem donat les gràcies... i ens els hem menjat... eren boníssims, no massa forts, suaus, amables, com és ell ;-)

Sergi ha dit...

Per què conec tan bé algunes de les sensacions que descrius? O dit d'altra manera, com és que les saps descriure tan bé? Per repetició, suposo. Malauradament. En alguns punt no coincidim, però tampoc és qüestió de posar-nos a comparar ara, però entenc molt bé tota la descripció inicial. Saps, fa temps que no em sento d'aquesta manera. I quan t'hi sents, que de vegades és només simple esgotament, és una sensació fatal. Sobretot quan l'esgotament ve d'un mateix. Només puc desitjar-te molta sort i enviar-te una abraçada. No és el primer cop que et sento dir que has après a rebre la vida tal com ve. D'un que no creu que aprengui mai a fer-ho, desitjo que te'n recordis ben aviat.

Elfreelang ha dit...

Ai rits tothom en té de dies així ....passarà...tranquil·la....reposa...juga amb el Puck...

maria ha dit...

Demà serà un altre dia ja ho veuràs.
Avui fes el que et vingui de gust.I si no et ve de gust res, doncs no facis res.No és cap mal plorar...avui ets la protagonista^^.Una abraçada.

Eulàlia ha dit...

ei,
per aixecar l'ànima, una abraçada i una cervesa a l'aire lliure.
t'apuntes?
·

imago ha dit...

Tothom té dret a sentir-se així... No passa absolutament res. Emprenyat, plora, no facis res, enfada't amb tu mateixa, sigues antisocial... però sobretot sobretot, pensa que tens dret a fer-ho!

Petons, bunika!

Susanna

Garbí24 ha dit...

tots tenim dies millors i pitjors, no hi pateixis tot passa. Millora't guapa

Laia ha dit...

Jo també tinc dies així... De moment, el mes d'agost està sent com la teva descripció, tot i que jo no sóc tan valenta com tu i no tinc collons de treure-ho tot a fora, és com si me'n volgués amagar.

Espero que ben aviat recuperis el somriure. Quan menys t'ho esperis recuperaràs la memòria ;-)
Una abraçada ben gran, guapa!

lolita lagarto ha dit...

buf! pensa... que tots hem entès perfectment les teves sensacions.... vol dir alguna cosa, no?
Mil petons.

sànset i utnoa ha dit...

Crec que a tots ens afecten les coses, les que ens importen. Uns les exterioritzen més que uns altres. I uns dies estem per res. Plorar és una bona teràpia i no ens hauríem de desdir. Encara que ens costi. Més aviat per una qüestió social que per cap altra cosa.

*Sànset*

Cris (V/N) ha dit...

Quan ens toca, és una mica una merda, oi? Ànims reina, segur que ben aviat lluirà el somriure a la teva cara :) Petons i pessigolles, moltes pessigolles!!!!!!!!

rits ha dit...

moltes gràcies pels vostres comentaris i ànims!!!! sou un sol ben gran!!!!!
vaig dormir molt, ho necessitava.
Avui encara no ho veig massa clar i estic emboirada, però bé, ja es va passant el baixón.

un petó ben gran i novament, moltes gràcies!!