Hola,
Sóc el porquet de la casa de palla. A hores d'ara, tots ja sabeu la meva història. L'heu llegit, us l'han explicat, l'heu vist o sentit. I sí, sóc jo. El més mandrós, gandul, poca vergonya de tots. El que per treballar poc vaig fer solament una casa de palla en cinc minuts, sense pensar que el llop podia deixar-me en calçotets en una sola bufada.
Ho sé, reconec les meves faltes. No tinc perdò.
Però algú s'ha preguntat perquè? Els meus germans sempre han estat forçuts, intel·ligents, atlètics; sempre han estat millors que jo en totes les coses. I a mi només m'agradava una cosa: fer música. Volia tocar la trompeta tot el dia, entretenir als demés, donar-los alegria.
Però esclar, un somiatruites em déien a casa. Mai em van donar l'oportunitat de ser diferent. Mai em van deixar explicar el que necessitava, el que volia. Aquí i ara sols compta els resultats, el poder obtenir un major benefici i seguretat per un mateix, oblidant les diferències de cadascún. Des de petits ens fan per competir i ens diuen que hem de treballar fort. Jo no serveixo per fer una casa, per construir. Jo no serveixo per treballar la terra, per tallar la fusta. I l'únic que tenia al meu abast era la palla del paller. Bé, m'havia d'espavilar com fos. Vaig pensar que si la feia ràpid podria continuar tocant, aprenent i a veure si així podia complir el meu somni de ser músic. Em vaig equivocar. Ho sé, potser tenia que haver calculat millor els riscos i deixar els somnis per més endavant. Però per què som joves, sinó? Per equivocar-nos i seguir endavant, aprenent dels errors i lluitar pels nostres somnis.
Ara visc amb els meus germans. Em toca rentar plats, recollir la casa i fer el menjar, però als vespres puc tocar, fer somiar els altres i aconseguir els meus somnis. Fer música. I això, gràcies a l'equip que sóc amb els meus germans.
ps. Mooooltes felicitats, zel. Enhorabona per aquests tres anys de blog i endavant. Ens va convidar a participar modificant el conte dels tres porquets a l'actualitat. I aquesta és la meva versió, portant-la als joves d'avui, als seus somnis, dificultats i al treball en equip que els costa tant.
Sóc el porquet de la casa de palla. A hores d'ara, tots ja sabeu la meva història. L'heu llegit, us l'han explicat, l'heu vist o sentit. I sí, sóc jo. El més mandrós, gandul, poca vergonya de tots. El que per treballar poc vaig fer solament una casa de palla en cinc minuts, sense pensar que el llop podia deixar-me en calçotets en una sola bufada.
Ho sé, reconec les meves faltes. No tinc perdò.
Però algú s'ha preguntat perquè? Els meus germans sempre han estat forçuts, intel·ligents, atlètics; sempre han estat millors que jo en totes les coses. I a mi només m'agradava una cosa: fer música. Volia tocar la trompeta tot el dia, entretenir als demés, donar-los alegria.
Però esclar, un somiatruites em déien a casa. Mai em van donar l'oportunitat de ser diferent. Mai em van deixar explicar el que necessitava, el que volia. Aquí i ara sols compta els resultats, el poder obtenir un major benefici i seguretat per un mateix, oblidant les diferències de cadascún. Des de petits ens fan per competir i ens diuen que hem de treballar fort. Jo no serveixo per fer una casa, per construir. Jo no serveixo per treballar la terra, per tallar la fusta. I l'únic que tenia al meu abast era la palla del paller. Bé, m'havia d'espavilar com fos. Vaig pensar que si la feia ràpid podria continuar tocant, aprenent i a veure si així podia complir el meu somni de ser músic. Em vaig equivocar. Ho sé, potser tenia que haver calculat millor els riscos i deixar els somnis per més endavant. Però per què som joves, sinó? Per equivocar-nos i seguir endavant, aprenent dels errors i lluitar pels nostres somnis.
Ara visc amb els meus germans. Em toca rentar plats, recollir la casa i fer el menjar, però als vespres puc tocar, fer somiar els altres i aconseguir els meus somnis. Fer música. I això, gràcies a l'equip que sóc amb els meus germans.
ps. Mooooltes felicitats, zel. Enhorabona per aquests tres anys de blog i endavant. Ens va convidar a participar modificant el conte dels tres porquets a l'actualitat. I aquesta és la meva versió, portant-la als joves d'avui, als seus somnis, dificultats i al treball en equip que els costa tant.
13 comentaris:
Oh! Un post ben original i amb rerefons :) Suposo que amb els anys n'hi ha que evolucionen cap a un estadi porquet superior, i d'altres que es queden sempre en l'estadi porquet de la casa de palla.
Ostres, pobre! Ara li toca fer el menjar, netejar, fregar... A veure si l'ajuden una mica aquests germans, eh? :-))
Potser sí que abusen una mica massa d'ell, pobre... mira que hi ha errors que es paguen ben cars, eh?
M'encanta! Molt!
Gràcies preciosa!
Un punt de vista molt reeixit i original...el porquet de la casa de palla m'ha agradat molt rits i a la zel també...
Molt original!
Mira, a mi aquest conte sempre m'havia agradat perquè és l'únic en què el germà gran és el llest!! Bueno...jo sóc la germana gran, haureu endevinat...i sempre m'havia d'identificar amb el personatge més tonto de tots!! Snif...la vida del germà gran és dura, no? jejeje.
booooooona! i, com bé has dit, molt actual!
Tots, que acabarem compartint pis fins la jubilació. Llavors farem cap al centre-de-iaios...
*Sànset*
M'ha agradat molt aquesta nova versió dels "tres porquets".
Em solidaritzo amb tots els porquets de les cases de palla. El món també és dels somiatruites.
Una salutació!
Primer de tot, enhorabona a la zel i a tu per haver-nos regalat aquesta història tant senzilla i tant reflexiva.
No podem tancar mai les portes, i menys quan hi ha somnis i il·lusions per endavant. Ell ho va intentar, i potser no li va sortir bé però segueix tenint ganes de lluitar.
moltes gràcies per comentar i moltes felicitats, zel!!!!!
Home, si aquest porquet no és gaire porc i es passa pel meu terrat...Li tinc feina pendent...
hehehe! M'agrada! Ostres, podríem trobar cartes explicatives d'aquest tipus de molts i molts personatges dels contes, oi?
Publica un comentari a l'entrada