Al grup dels amics del cole molts saben de l’existència d’aquest blog, doncs no me n’amago que tinc un blog però ben pocs coneixen l’adreça. Alguns, els que més respecten la intimitat dels altres, quan surt alguna cosa del blog sempre mantenen la prudència i mai pregunten per l’adreça. D’altres, fan preguntes més capcioses, més dirigides a saber-ne l’adreça.
I així passa en més d’un àmbit. No és que em faci res que la gent propera sàpiga que tinc blog, però en canvi si que tinc moltes reticències a que coneguin l’adreça i compartir el que escric i m’espanta que gent no propera el pugui conèixer. Crec que tinc força controlat qui coneix el blog i en el fons això és reconfortant, però aquest últim fet, alhora m’és una mica inquietant.
Tampoc és que escrigui diferent del què visc, ni que sigui de diferent manera la rits del vuit8ena que la rita de carn i ossos. Ni que sigui més sincera o menys. Sempre sóc jo. Però els graus d’intimitat són diferents. La rita de carn i ossos segurament explica unes coses i se’n guarda moltes, en canvi la rits n’explica unes altres i se’n guarda les del dia a dia. Segurament, molt del què dic al vuit8ena ho explico ben poc, és dins les entranyes i en canvi la rita diu de veu o amb la mirada altres coses, però s’explica poc. Tot i que sóc conscient que tampoc és que expliqui el que visc de forma clara i concisa.
Els que em senten i veuen són propers, hi puc confiar i visc, però el que més encurioseix és que els que em llegiu també sou propers, també hi puc confiar i no hi ha certs límits autoimposats pel què diran. Els vincles que es van teixint. En moments no s’explica tot, en moments fins i tot al blog una no se sent lliure del tot, però el dia que no pugui mantenir la llibertat d’escriure el que passi pel cap o el cor, llavors aquell dia serà el dia de plegar. En moments vols escriure més o menys, a moments no tens ni força per escriure, però el respecte i amistat sempre hi és present.
En el fons, al blog una es despulla més, deixa més anar la seva ànima. Què passaria si sempre fos així? Suposo que per les persones més obertes i extrovertides no se’ls planteja cap dubte, però pels que sóm més aviat tímids i introvertits és un gran què. I què passa quan es traspassen les fronteres? Quan algú dels de carn i ossos traspassa la frontera i coneix el blog sovint es sorprenen, perquè descobreixen part de mi que no deixo veure. I al revés? És més complicat, perquè tots ens formem una imatge, i no només física, sinó també de manera de fer, i es clar l’imaginari és completament lliure. Però m’agrada pensar que de la mateixa manera que les persones que tenim al voltant et segueixen amb les virtuts i els defectes, amb el que expliques i vius al blog, doncs també passa a la inversa.
Ps. Ahir un amic es reia quan parlava dels amics del cole. A ell, força més jove que jo, li feia gràcia que mantingués un nom tan arrelat a la infància o joventut. Però si, molts dels amics que tinc els conec des de que tenia 3 anys, i això és tot un regal.
19 comentaris:
A mi em faria una mica de vergonya que descobrissin el meu blog.Penso que ets molt valenta.
I els sopars de vuitè?^-^.
M'agrada molt el teu estil musical.
Cadascú gestiona el tema a la seva manera, i fins i tot és altament probable que un canviï de forma de veure-ho amb el pas del temps. Personalment, que els meus amics i companys de feina sàpiguen que tinc un blog no em fa canviar la forma d'explicar-me, o què explico. Amb la meva família, en canvi, és una altra cosa; al cap i a la fi, tampoc en el món "real" som iguals amb els amics que amb la família, oi? Bé, al menys jo no.
La Rits... estic segur que si et conegués en persona, tindria la sensació que som amics de fa temps. En certa manera crec que ho som, tots els blocàires habituals...
Aquest és un tema del qual he reflexionat molts cops, com bé saps :) A mi el blog m'anava de conya per explicar coses sobre mi que tenia ganes de treure però que, per les raons que sigui, amb la gent que tenc a la vora no explicava. Supòs que per això que diuen que contar a gent anònima és més fàcil i el blog encara que públic, fins a cert putn ho pot ser anònim. El que passa és que jo vaig participar al llibre de la Catosfera, fa uns anys, i els mallorquins vam sortir a la premsa local. Clar, a partir d'aquí la cosa va començar a canviar. A més, el meu blog, no sé perquè, té molta potència a les cerques del google, tant que fins hi tot un profe de la carrera l'ha descobert i si ha fet fan! Jo mai me n'he amagat però de cara als bloggers qeu no me coneixen (potser per això sempre he donat una imatge de mi més extrovertida de la que sóc en realitat perquè explic coses que realment pens però que molts pics callaria). Ara que sàpiguen de mi certes coses, sentiments, gent que tenc a la vora me fa cert pudor, ho reconec. I que alguns coneguin l'existència del meu blog fa que a vegades ja no pugui escriure sobre certs temes (clar que en la mesura del possible mir d'evitar autocensurar-me i tractar allò que escric correctament). No ho sé, és molt difícil... Sent el testament, Rits! :P
Abraçades!
És curiós rits no sé si a mi em passa quelcom similar...la majoria de persones que conec ....la meva família...amigues properes o no saben que tinc un bloc o ho saben però no es dediquen a llegir-lo gairebé mai...i en certa manera me n'alegro...encara que no sé si es sorprendrien o no...en el fons rits som també allò que escrivim....en el bloc potser ens deixem anar d'una manera diferent a com ho fem o ho podríem fer en la vida....crec que ens coneixem força qui ens llegim habitualment...transmets una manera determinada de veure el món, de sentir-lo...a mi em sembla que si ens coneguéssim en persona tindríem una mena de complicitat ja establerta.... Una abraçada!
Es aquesta una cuestio que pot variar segons la persona i la epoca.
Comparteixo tot el que dius i sents en aquest post.
Jo abans tenia un bloc individual i em servia per expressar un seguit de coses i m'anava molt bé que gent externa que no em conegués em deixessin els seus comentaris. Però per mi va perdre el sentit el dia que algú del món de carn i ossos va saber de la seva existència.
Així que espero que et puguis sentir lliure i còmode per expressar-te en aquets bloc duraaant molt de temps, perquè ni que no comenti sovint, gairebé sempre et llegeixo!
Utnoa
Jo amb tota la bona fe del món un dia vaig confiar amb algú que em coneixia i vaig deixar que llegís el meu blog personal. Tot se'm va girar en contrar i finalment vaig acabar tancant-lo ja que la cosa es va liar i van fer servir el que escrivia per tornar-m'ho en contra.
Potser hi ha gent que ho sap controlar, jo no vaig poder i mai més ho tornaré a fer. Si mai escric alguna cosa personal serà de manera molt anònima, no tothom és capaç de gestionar el que expliquem de la mateixa manera i ens pot fer molt i molt mal.
Bé, i no tan sols per gent introvertida...jo sóc força extrovertida i explico moltes coses i comparteixo els meus sentiments amb molta gent (amics, clar). Però el bloc "anònim" és com una cosa diferent. Qui el llegeix pot opinar sobre el q dius sense saber d'on surt, sense conèixe't ni pensar "tal com tu ets...", no sé si m'explico.
Jo als meus amics els explico el mateix, però diferent. Tampoc no els hi vull donar l'adreça. Només la coneixen un parell de persones.
En fi...ineteressant, interessant...
Una reflexió que es poden fer moltes persones que tenen bloc. I lo de tenir amics o amigues de des P-3 ho considero un luxe. Jo en tinc un parell de quan feiem BUP i per mi és com un privilegi. Una abraçada!
T'entenc perfectament. Jo abans explicava algunes coses meves i també publicava algunes fotos -de la dona i el nen mai- i ara només parlo de cinema i llibres. I això m'és igual que ho sàpiga tothom, tot el contrari. M'agrada. El teu blog és més personal. M'encanta, per cert. Un petó, RITS.
MARIA, no m’ho havia plantejat com un acte de valentia. De fet, si m’ho plantejo, em fa por haver parlat del blog. Aquí tot és molt personal i sincer, però no hauria d’espantar, no trobes. A mi els sopars de vuité, de BUF,... em fan una mica de repelús. Després t’ho passes bé, però fa mandra, mooolta mandra.
FERRAN, tampoc hi havia pensat en la família. I és cert, tampoc saben que tinc un blog. Tampoc crec que els interessés. Veus, els companys de la feina, ningú ho sap, només una persona que és amb qui vaig començar les peripècies blogueres.
A mi tb em dóna aquesta sensació, però i si no és així? A vegades tinc la sensació que tard o d’hora ens acabarem veient. Només cal que les nostres amigues es coordinin. Tb fa mooolt temps que no veig la Cris.
CATERINA, si m’hagués passat el que t’ha passat amb el blog, segurament hagués tancat la paradeta. Em faria molta cosa que molta gent que tampoc són els propers el coneguessin. És una vergonya estranya.
I si, alguna vegada m’he autocensurat, i quan ha passat tampoc em sento còmode.
ELVIRA FR, m’agrada moltíssim això que dius que som el que escrivim. Fa sentir molt bé. Tinc una amiga que és molt lluny que em diu que escrigui, que escrigui molt, que em deixo molt més.
En canvi tb tinc una amiga que diu que ella passa de llegir el blog, que prefereix que li expliqui de veu.
STRIPER, segons èpoques. Tampoc hi havia pensat.
UTNOA, em sap greu que et passés això, però així has obert el DYKTW...(m’he perdut amb les inicials,...sorry!!) que celebro moltíssim haver trobat!!!!!
Tb desitjo que continuïs i continuem molt de temps seguint-nos!!!
BAJOQUETA, em sap moltíssim greu la teva experiència i això em fa pensar que he de recuperar una mica els límits de dades personals. Arrel de la foto del post anterior, una persona que mai havia comentat em va dir que sabia on treballava. I no em fa res, però potser s’ha d’anar en compte. No sabria parlar de coses no personals perquè des del principi va ser així. Em costaria. Però estic encantada d’haver-te tornat a trobar amb les teves ressenyes!!!
SN, és més autèntic. I et dóna diferents punts de vista, sovint més objectius. Suposo que per això ens serveix.
I tant que és un privilegi. Des de P3 en tinc una, els demés s’han anat afegint, retrobant,... però la relació entre les dues és ben especial. Ho sabem tot.
JORDICINE, em fas envermellir! Pots tornar a fer post més personals, pots agafar una altra adreça que ningú relacioni amb tu, si tens necessitat d’explicar temes més personals. I si no, doncs només el Paranoia, que ja saps que tb m’encanta.
Una abraçada per a tots i totes!!!
jo hi he pensat i hi penso molt sovint en la reflexió que acabes de fer. Al principi ho vaig comentar i sabia que ho llegien, però després em vaig adonar que això em condicionava a l'hora d'escriure, així que vaig decidir canviar d'adreça.
Suposo que també depèn del que un es vulgui despullar davant dels altres, i internet et segueix donant la possibilitat de l'anonimat. Molt bon post!!
La teva reflexió m'ha semblat interessant. Suposo que tot depen una mica del caràcter del blog i també del blogger, tot depen del que hi escriguis, de si fas un estriptease integral o només et treus l'abric... De si és una manera de descarregar neures i de compartir emocions o només un divertimento...
INSTINTS, com també déien per amunt tb importa segones el moment. Hi ha moments per tot, i de vegades no et vé de gust que coneguin el blog o el que puguis dir. I si, internet segueix donant la possibilitat de l'anonimat, xò de vegades no tant!!
MIREIA, segurament és així. depen del què expliquis i com ho expliquis. És bo saber que a tothom li fa cosa despullar la seva intimitat, són graus que es van superant per conèixer els altres.
Jo sé que hi ha persones de carn i ossos (m'ha fet gràcia que ho diguis, perquè m'he imaginat que els altres érem de fil, de paper, de feltre... us he imaginat a cadascun de manera diferent! hehehe) que em segueixen. De vegades comenten i tot, però no em preocupa. Al meu bloc hi ha coses que escric i coses que no escric, perquè hi ha coses que només són meves. No és que deixi de compartir perquè sàpiga que hi ha gent que conec personalment que em llegeix: la solució seria tan fàcil com crear un sobrenom nou, un bloc nou i a córrer. Hi ha coses que no vull explicar i punt.
Recordo una amiga de carn i ossos que em llegia i em va dir «Com pot ser que a la vida real siguis tan forta i ferma i al teu bloc et mostris com una persona tan dubtosa?». Vaig al·lucinar perquè jo no n'era conscient, que fos així! Vull dir que no és una cosa que faci expressament... Potser és la manera que té de llegir-me la gent... o ella! hum...
Jo intento no imaginar gaire com sereu. Prefereixo tenir unes bases fermes, a partir del que llegeixo, tant amb les virtuts com amb els defectes! :D
Suposo que jo puc dir que tinc el plaer de coneixer a la Rita i a la Rits, i espero que això no sigui cap inconvenient per a tu... A mi em serveix per saber millor que hi ha dins teu, i per que encara que ara ens veiem menys, així et sento més propera.
Tu diràs, si ens acabarem coneixent amb persona. Només em falta saludar-te personalment; fora d'això, és com si ja et conegués!
Salutti.
Un relat interessant el teu, i que comparteixo en molts sentits. És veritat que quan escric gaudeixo de plena llibertat i alhora acabo dient més de mi que no em sembla, però ja m'està bé.
Des del mar.
onatge
NÚR, completament d'acord. Hi ha coses que són tan íntimes que no es comparteixen enlloc. Potser només amb la parella, la mare o algú molt especial. Tots tenim aquesta quota de reserva.
És molt curiós el que dius de la teva amiga. Per mi, ets molt segura, no mostres inseguretats, sinó que expliques i fonamentes molt bé els teus argumetns i pensaments.
LULAMY, l'Eli tb em va dir fa poc que era completament diferent. El que escrivia i el que explicava. I jo no ho havia pensat. Suposo que va a temporades, i que mai se m'ha donat bé això de xerrar. I si, m'encanta que passis per aquí.
Tens tota la raó, FERRAN!!!!
ONATGE, doncs tot tu ets poesia!
Una abraçada a tots i totes!
Publica un comentari a l'entrada