A primera hora

Aquest matí, anava en autobús cap a la feina pensant que anys enrere aquests dies o estaria destrossada de cansament i apunt d’acabar colònies o estressadíssima ultimant detalls per marxar. Pensava que ara em veig ben diferent, ni millor ni pitjor, i pensava que l’any vinent potser torni a anar-hi d’una altra manera. Pensava que els meus pensaments em juguen males passades que fan posts com l’anterior i pensava en comentaris fets, com a ca l’Assumpta. Pensava que estic saturada de mil i una coses accessòries que sé que són importants però de les que vull fugir com ara sentències, discussions, eleccions, banderes, mundials,.... pensava en lo contradictòria que em sento i fins i tot incoherent. Pensava que necessito vacances.

I recordava, recordava un munt de coses, un munt de vivències, un munt de vida que m’ha fet com sóc. Un munt d’infants, d’alegries i tristeses, d’allò que vaig fer malament i d’allò que he aprés. Recordava que no podia preparar un dia amb un amic perquè sempre se’ns anava l’olla i fèiem possible allò impossible atabalant a la resta de l’equip (sobretot implicant a la persona més pràctica del món qui ens resolia les anades d’olla). Recordava que somiàvem en els infants que ho passen magre i tenen una oportunitat de canvi i una setmana de descans. Recordava estones a la piscina, sota l’arbre resguardats del sol o corrent a les nou del vespre després de sopar, la millor hora per jugar que ja fa fresqueta. Recordava sopars romans, ombres xineses, cera per tot arreu, canoes, la màgia de construir una casa o siluetes. Recordava angines, polls o moments crítics amb contenció física entre tres adults sota una dutxa. Recordava riures i també discussions, sms no entesos però que hem oblidat i que som capaços de tornar a riure plegats quan ens trobem a la piscina. Recordo riure i plorar.

I quan he arribat a la feina, mentre poso al dia correus, prenc el tallat per acabar de despertar i faig una ullada al diari que només sap parlar del mateix, em trobo de nou amb l’esperança. Aquella que no s’ha de perdre mai malgrat no vagi tot com voldries. Aquella que et transporta a persones i realitats. Aquella que et diu que un demà és possible, i somies que arribi a tothom, que es faci realitat. Aquella que et diu que les persones som capaces de fer mal, de fer-nos mal però també que tenim la oportunitat d’ajudar, de créixer i transformar.

Paradoxalment, aquestes notícies, de les que hauríem de sentir-nos orgullosos, no són portada, no venen ni estan d’actualitat. Hi ha notícies que poden canviar el món i passen desapercebudes.



Ps. Bé, potser són massa pensaments per un trajecte en autobús mig adormida. Potser són pensaments amb els que me’n vaig anar a dormir i que han tornat aquest matí, igual de desordenats i confusos com els he redactat.
Volia parlar d’una experiència en concret. Que m’acompanya i tortura fa temps, per la meva poca responsabilitat, i que fa poc va canviar radicalment de parer. Potser algun dia en parli. Segurament no hi ha nens que no hagin de néixer sinó pares que no haurien de ser pares.
La foto, de les colònies de l'any passat.