El que no vaig entendre, ho he entés avui

Farà més o menys 10 anys, vaig estar treballant de cangur d'un recent nascut una bona temporada. Eren temps convulsos per a mi, estava completament perduda i no sabia gens cap on tirar. Per mi era una feina molt fàcil (vaig trigar uns quants anys en entendre que el fet que deixin al teu càrrec el tresor més preuat és d'una gran confiança) i no acabava d'entendre com podia ser que em paguéssin per cantar, adormir, fer menjar, jugar i fer riure un nadó. Fet que, de pas, m'ajudava a no haver-me de plantejar cap on tirar.

I encara menys ho entenia quan el pare era tot el dia a casa, treballava des de casa. Als meus ulls de llavors vivia molt plàcidament, podia llegir el diari, fer el cafetó i divagar mentre deia que escrivia la tesi. Amb els meus orígens obrers em semblava una mica bèstia com una parella es podia plantejar pagar una cangur estant el pare a casa. A més, em semblava una parella gris, on tot el pes del fill requeia en la mare i vaig agafar una opinió pròpia sobre el fet de tenir fills que encara ara m'acompanya.

La casa era plena de llibres, el paradís dels lectors. Recordo estanteries plenes de llibres de tot tipus, sobretot clàssics i filòsofs. També llibres d'art que m'apassionava xafardejar quan el nen dormia. Amb el pare teníem una bona relació. Quan coincidíem a la cuina fent ell el dinar per a la mare i ell i jo donant el dinar al nano, m'explicava un munt d'història. Vaig aprendre moltíssim de filosofia, música, plantes, d'art i sobretot moltíssim de dret, de consciència social i socialisme o anarquia (era tenir un professor particular). Sovint em sorprenia, no l'entenia. Per una banda semblava la persona amb menys sang a les venes que havia conegut i per altra m'explicava com havia viscut a una casa ocupa a Berlín i el concepte de comunitat alemanya. Em donava la sensació que era com contradictori i que s'omplia de paraules però que després poc portava a la realitat.

La veritat és que sempre es van portar molt bé amb mi i com he dit abans, vaig trigar molt en entendre el que suposa deixar un fill al teu càrrec. Em van ajudar moltíssim, segur que molt més del que es pensen, i sóc on sóc ara, en bona part, gràcies a ells. I crec que mai els ho he agraït. És més, sé que he estat injusta, crítica perquè potser no s'ajusten a la manera que tinc d'entendre moltes coses com les relacions, la manera de fer o de viure.

Avui, en arribar a la feina m'han passat una entrevista que li ha fet un diari de tirada nacional. Ha fet una proesa, ha fet justícia on molts no s'han atrevit. Des del treball, la dedicació i la consciència social i de comunitat. Des de tot allò que admiro, que m'explicava de com havíen d'anar les coses que no funcionàven i com entenia una societat més justa i igual. Llegia l'entrevista i em semblava sentir-lo, les seves paraules eren iguals a com parlava. I per fi, he sabut que no només eren paraules, que tard o d'hora, si fem allò en que creiem, la recompensa és infinita. Com deia ell, ha estat fascinant.

Potser sovint ens perdem en la carcassa, en allò que veiem a simple vista. Potser no tots som iguals ni vivim la vida igual, però quan fas allò que creus just, que t'apassiona i que creus que has de fer, qui diu que és millor que un altre? Potser són aquelles paraules tan dites i que cantaria la senyora Pots de “l'important és a l'interior”, però com n'és de difícil tenir-ho sempre present.



ps. no sé gairebé res d'ells. Sé que els va bé, que no ho han tingut fàcil però que se n'han sortit. Segurament el nen ni se'n recorda de mi, la mare diu que si, però no ho crec. Jo si que me'n recordo, era tot tendresa. Em feia gràcia perquè els pares el parlàven en castellà o alemany i jo ho feia en català. Una vegada els vaig preguntar si preferien que els parés en castellà i em van dir que no, que com podia plantejar això, que el parlés en català era una sort per a tots, perquè aprenia més.