25/6/10

El que no vaig entendre, ho he entés avui

Farà més o menys 10 anys, vaig estar treballant de cangur d'un recent nascut una bona temporada. Eren temps convulsos per a mi, estava completament perduda i no sabia gens cap on tirar. Per mi era una feina molt fàcil (vaig trigar uns quants anys en entendre que el fet que deixin al teu càrrec el tresor més preuat és d'una gran confiança) i no acabava d'entendre com podia ser que em paguéssin per cantar, adormir, fer menjar, jugar i fer riure un nadó. Fet que, de pas, m'ajudava a no haver-me de plantejar cap on tirar.

I encara menys ho entenia quan el pare era tot el dia a casa, treballava des de casa. Als meus ulls de llavors vivia molt plàcidament, podia llegir el diari, fer el cafetó i divagar mentre deia que escrivia la tesi. Amb els meus orígens obrers em semblava una mica bèstia com una parella es podia plantejar pagar una cangur estant el pare a casa. A més, em semblava una parella gris, on tot el pes del fill requeia en la mare i vaig agafar una opinió pròpia sobre el fet de tenir fills que encara ara m'acompanya.

La casa era plena de llibres, el paradís dels lectors. Recordo estanteries plenes de llibres de tot tipus, sobretot clàssics i filòsofs. També llibres d'art que m'apassionava xafardejar quan el nen dormia. Amb el pare teníem una bona relació. Quan coincidíem a la cuina fent ell el dinar per a la mare i ell i jo donant el dinar al nano, m'explicava un munt d'història. Vaig aprendre moltíssim de filosofia, música, plantes, d'art i sobretot moltíssim de dret, de consciència social i socialisme o anarquia (era tenir un professor particular). Sovint em sorprenia, no l'entenia. Per una banda semblava la persona amb menys sang a les venes que havia conegut i per altra m'explicava com havia viscut a una casa ocupa a Berlín i el concepte de comunitat alemanya. Em donava la sensació que era com contradictori i que s'omplia de paraules però que després poc portava a la realitat.

La veritat és que sempre es van portar molt bé amb mi i com he dit abans, vaig trigar molt en entendre el que suposa deixar un fill al teu càrrec. Em van ajudar moltíssim, segur que molt més del que es pensen, i sóc on sóc ara, en bona part, gràcies a ells. I crec que mai els ho he agraït. És més, sé que he estat injusta, crítica perquè potser no s'ajusten a la manera que tinc d'entendre moltes coses com les relacions, la manera de fer o de viure.

Avui, en arribar a la feina m'han passat una entrevista que li ha fet un diari de tirada nacional. Ha fet una proesa, ha fet justícia on molts no s'han atrevit. Des del treball, la dedicació i la consciència social i de comunitat. Des de tot allò que admiro, que m'explicava de com havíen d'anar les coses que no funcionàven i com entenia una societat més justa i igual. Llegia l'entrevista i em semblava sentir-lo, les seves paraules eren iguals a com parlava. I per fi, he sabut que no només eren paraules, que tard o d'hora, si fem allò en que creiem, la recompensa és infinita. Com deia ell, ha estat fascinant.

Potser sovint ens perdem en la carcassa, en allò que veiem a simple vista. Potser no tots som iguals ni vivim la vida igual, però quan fas allò que creus just, que t'apassiona i que creus que has de fer, qui diu que és millor que un altre? Potser són aquelles paraules tan dites i que cantaria la senyora Pots de “l'important és a l'interior”, però com n'és de difícil tenir-ho sempre present.



ps. no sé gairebé res d'ells. Sé que els va bé, que no ho han tingut fàcil però que se n'han sortit. Segurament el nen ni se'n recorda de mi, la mare diu que si, però no ho crec. Jo si que me'n recordo, era tot tendresa. Em feia gràcia perquè els pares el parlàven en castellà o alemany i jo ho feia en català. Una vegada els vaig preguntar si preferien que els parés en castellà i em van dir que no, que com podia plantejar això, que el parlés en català era una sort per a tots, perquè aprenia més.

14 comentaris:

Mireia ha dit...

Sovint la distància ens fa veure les coses diferent i valorar millor les persones

Assumpta ha dit...

Doncs m'alegro molt que el temps hagi demostrat que aquell jove pare ha actuat en la mateixa línia que parlava :-))

Quan jo estudiava primer de carrera, també vaig fer de cangur d'un nen fill de pare català i mare alemanya. Llavors el nen tenia uns set anys... Actualment en deu tenir 35 ;-))

Just dissabte passat, a Barcelona, em vaig creuar pel carrer amb el seu pare i ens varem saludar i, en pensar-hi, em vaig adonar que "el meu nen" (era maquíssim) és ja més gran que molts dels bloggers que conec en aquest món :-))

fanal blau ha dit...

Senzillament hi ha coses que requereixen temps per entendre-les. Senzillament.
Però ens fa sentir bé quan podem entendre-les.

Striper ha dit...

DE vegades sorpren descobrir l'interior de les persones.

Albert B. i R. ha dit...

Pel que expliques, ha de ser un personatge interessant i ple de matisos. I de vegades no ens adonem fins a quin punt una persona ens ha marcat fins al cap de molt de temps.

Rita ha dit...

Aquest apunt demostra aquella dita que diu que el temps posa les coses i les persones al seu lloc.

Una història maca, una persona de ben segur molt interessant i tu una bona deixeble pel que dius.
Bon capde maca!

Elvira FR ha dit...

rits i vols dir que no van ser "grocs" per a tu? un apunt molt reflexiu i tendre...sovint la distància del temps i el nostre madurar ens fa comprendre el que abans no compreníem... Bon cap de setmana!

XeXu ha dit...

Una demostració més de que les persones són extraordinàries, i que no les hem de jutjar mai per la seva 'coberta'. Tots portem alguna cosa dins, només cal trobar la manera de treure-ho i compartir-ho. Alguns ho tenen molt clar i altres menys, però allà està, per anar-ho descobrint.

Maca la història que ens expliques, de vegades vivim experiències que no semblen importants, però que a la llarga aprenem a valorar en la justa mesura.

maria ha dit...

Quina música més macaaaa...
Crec que tots duem a dins alguna cosa que ens fa especials.L'únic que cal és descobrir-ho i potenciar-ho. Per això hem d'evitar jutjar el menys possible.

GURMET ha dit...

De vegades descobruim coses que tenim al davant i no volem veure per por i ens acaben sorprenent.

P-CFACSBC2V ha dit...

M'ha agradat, aquesta història! Certament, de lluny les coses es veuen millor.

(Ah, i bona banda sonora!)

Carme ha dit...

Quina història més bonica, jo crec que a la vida, sempre anem entenent mica en mica més coses.

M'ha agradat molt llegir-la i saber que hi ha gent que no canvia actituds i que continua en la seva línia i fidel al seu pensament. Gràcies, a ell i a tu!

rits ha dit...

Moltes gràcies pels vostres comentaris. Necessitava escriure la seva història perquè l'entrevista em va sorprendre. Hi havia coses amb les que no estava d'acord, però suposo que sempre passa. No es pot entendre i estar d'acord amb tot al 100%

MIREIA, perquè ens quedem amb lo bo que ens aporta. Crec que llavors, senyal que ha anat tot bé.

ASSUMPTA, això tb em passa amb els nens del centre, alguns ja tenen 25 anys i buf, quan els veig... encara són els nens petits!!!!!

FANAL BLAU, si quan te n'adones del que no havies vist, et sents francament molt bé!

STRIPER, perquè l'interior és el més important.

ALBERT BR, és un home complexe, certament. Molts matissos, però tb crec que molt condicionat per la seva motixl·la.

RITA, si, oi? I cal seguir treballant tal i com creus que has d'actuar. No sé si bona deixeble, simplement veure que fer el que creus que has de fer és del més important.

ELVIRA FR, mmmmm, no n'estic segura. Potser si, aniria juntament amb la mare, però llavors serien uns grocs ben diferents a com els havia entés del llibre. M'hi has fet rumiar!

XEXU, això de descobrir-ho, de vegades és ben difícil!

MARIA, si que és maca. M'encanta en Miles i me'l recorda. Com li deia a en XeXu trobo que és ben difícil descobrir. I de vegades, jutjar tb!

GURMET, no sé si és por. O que anem tan atabalats que no ens parem a veure-hi clar.

P-CFACSVC2V, me n'alegro! Però mira que fa anys de tot això! Vaig lenta!!

CARME, un bon exemple per a tots, perquè sovint ens perdem dels ideals que teníem.

Núr ha dit...

Visca el plurilingüisme per als més petits!!!!! iuhu!!!!! :D Ole, ole i ole! :D Tinc un amic que té un fill també trilingüe (les mateixes tres que el nen que tu vas cuidar) i crec que val molt la pena. Quan comencen a parlar es fan una mica la pitxa-un-líu, però amb el temps les aprenen.

Pel que fa a la teva experiència és fantàstic adonar-se de les coses amb el pas del temps, oi? Potser no ho havies vist abans perquè no tocava; però has tingut la sort d'entendre-ho tot, finalment. Mirar enrere i recuperar experiències va bé! :D

Un article molt i molt xulo!