18/6/10

Dinar amb el pare


“Vaig a dinar al Martí, la mare no ha arribat i té per estona amb la iaia. Vens?
Què fa el puck?
Ni parlar-ne de fitxar el Cesc per 45 kilos, qui s’han pensat que som? Ni en broma! Sort que avui perdrà Espanya amb Suïssa i aviat descansaran per la propera temporada, perquè tota la columna vertebral de l’equip és blaugrana. El mateix han fet els de bàsquet, estaven tips, sinó de què el Basile falla un tir lliure al darrer moment i fan una falta tècnica tan tonta, però bé, han fet una bona temporada. Saps que el Laporta tenia els contractes de la junta blindats? quin carallot!!! L’altre dia el camp nou era ple, em vaig trobar el tiet per votar, ais el tiet, sempre a la lluna de valència!
Què fa el puck? Ja li dones la malta?
Ja cal que comencis a estalviar, que venen temps difícils. Em semblen bé els teus plans d’estalvi, però són això, plans, que sempre tens la butxaca foradada!! A veure si aprens una miqueta de ta germana. Vaig aguantar fins al final, anant on calgués i si et toca marxar lluny per conservar la feina, et tocarà marxar, que tens un bon treball, recorda-ho. I prou pardals al cap. Vigila amb les vagues, vigila i sigues diligent.
Té, menja’t els espàrrecs de la meva amanida.
A tu et mossega els peus encara el puck? Ahir li vaig tornar a donar llauneta. Quin dia dius que l’he d’anar a veure? Pobre gat, mai estàs amb ell. Un dia d’aquests me’l emporto a casa!
La canasta està molt bé, però millor la butifarra, i de fet n’hi ha un joc millor que mai he aprés a jugar, el bridge. Al Figaró no em deixaven entrar a les partides, es feien d’amagat i havies d’anar amb frac. Continuaré jugant al ping-pong sense entrenar, no em cal, sóc així de xulo! Hem acabat sisens, eh, i només he perdut un partit.
Encara dorm amb tu el puck? Ja et deixa dormir? Que fas ulleres.
Aquest paio que ha marxat és un “mangant”. Viu de les rendes de la dona i mai ha fotut brot. Aquest país és ple de “mangants” com ell. Així anem.
Estan una mica seques aquestes patates del teu plat, posa-li una mica més sal.
Porto tres mesos sense fumar i no ho trobo a faltar, però tampoc és que em trobi millor, ais és que no em puc controlar amb el dolç i mai m’havia agradat. Ja t’agradarà ja quan no en puguis menjar. No entenc que la mare no pugui fer tot el que feia abans. Ella sempre ha estat forta i ho controlava tot.
Això de la dona de fer feines per molt que digueu les tres no ho veig clar.
No li obris la galeria al puck, un dia d’aquests ens dóna un susto. És tan maco aquest gat.
La mare ja ve, l’esperem fent el café i que dini calent.
...”

Ser la nineta dels ulls del pare té les seves coses bones i les seves de dolentes. Ser calcada, tenir el mateix caràcter, la mateixa fredor, també.
Compartir estones, converses, discussions, ... com aquests, encara que pugui semblar una mica pal, és un regal.
Perquè a casa, poques vegades xerrem tant.


15 comentaris:

Ull de cuc ha dit...

Preciosa reflexió i preciosa cançó :) de vegades, aquests moments, són els que fan que la nostra vida valgui la pena...

Un petó!

Garbí24 ha dit...

Moments per recordar!!! valen la pena
Bon cap de setmana

onatge ha dit...

Un diàleg entre pare i filla, sempre és positiu. Un dels mals d'ara, potser és que parlem poc o d'una altra manera. La televisió, Internet, dificulta el diàleg entre els persones properes...

Una abraçada des del far.
onatge

JJMiracle ha dit...

Sigui on sigui, ja fas bé de passar estones amb ell.

I el Puck, està bé? :-)

Bona selecció musical!

Assumpta ha dit...

Dona, és que no ens has posat el que tu anaves responent i ara sembla que només parlés ell :-))

M'ha fet gràcia el comentari final... Jo també sóc calcada a com era mon pare... he heretat un munt de coses, d'aficions, de formes de pensar, de característiques de tota mena ;-)

Doncs vinga, a parlar més!! Què val la pena!

La de la foto ets tu? :-))

Sergi ha dit...

I a tot això, tu podies contestar alguna de les preguntes que et feia? Quina xerrera! Però dóna gust veure que es preocupen tant per tu, que estan al cas de la teva vida. Si t'agraden aquests moments no deixis que mai canviïn, gaudeix-los molt.

òscar ha dit...

Quin apunt tan bonic.

Ma mare, no sé si massa calcada a mi o no, s'engega a xerrar els dies que dino amb ella de les novetats de les revistes del cor. Gràcies a això, mai fallo ni una al Trivial :)

lisebe ha dit...

I quina sort que tens !!! Saps jo era la nineta del meu pare,xerravem, discutiem molt perque eren calcats, caracter, aficions.. fins que fa dos anys just ara un cancer fulgurant se'l va emporta per sempre.

I ara trobo en falta totes les discusions , els renecs, els consells i els mimos quan feia temps que no ens veiem.. Ara queda la buidor i els records..i ma mare amb Alzheimer que tampoc la tinc encara que sigui viva.

Així que gaudeix mentres puguis..

Petonets bonica

Anònim ha dit...

El tema Barça mai falta a les converses! I si, poder tenir una conversa, del que sigui amb qui estimes, és un punt que no valorem prou. Després, es troba molt a faltar.

zel ha dit...

Jo l'enyoro cada dia, o gairebé, el meu pare... disfruta'l!

GURMET ha dit...

Doncs si de vegades nomes una xerradeta es el millor dels regals.

S.N. ha dit...

Per què són tan entranyables els pares?

Elfreelang ha dit...

Bons moments xerrats....regals preciosos intransferibles...el meu pare i jo també ens assemblaven ( aquest juliol farà 3 anys que es va morir) però ens discutíem molt precisament per això...per la semblança....

Carme Rosanas ha dit...

Una conversa és un regal i un tresor, entre pare i filla, crec que ho és ben bé per tots dos costats ... que no es perdin les converses!

Enhorabona, guapa!

rits ha dit...

Moltes gràcies per comentar. Em feia cosa publicar aquest escrit per respecte a tots aquells que heu perdut el pare o la mare, però tb és cert que necessitava escriure'l per retrobar-me amb ell, quan sovint no parlem gaire.

ULL DE CUC, la cançó me la porta ell, que li agrada molt Jacques Brel.

GARBI24, com que no en compartim gaires, s'han de recordar aquests moments!

ONATGE, es veritat que cada cop es parla menys. A casa sempre hem estat de xerrar poc. Tots dos parlem poc, per molt que aquí pugui semblar el contrari, per això aquests moments els he de recordar.

P-CFACSBC2V, és que sempre em pregunta per ell! Fins i tot quan truco a casa, no pregunta per mi, com em trobo o què he fet, em pregunta pel puck!!!! i si, està preciós!

ASSUMPTA, esclar que parlava jo també però sinó no hagués tingut gràcia. Tots dos som de xerrar poc, una altra de les coses que tenim iguals, i ell sempre diu poc però encertat (això ja no ho tenim tan calcat).
Si, sóc jo amb poques setmanes de néixer. En tinc una de més maca quan tenia uns tres o quatre anys, xò no la trobo, algun dia.

XEXU, posat així semblava que no callés, però si que ho feia, i pensa que teníem el diari Sport damunt la taula, uns amigatxos al costat i ma mare via telefònica.
Es preocupen, de vegades massa i tot, xò moments així de distessos m'agrada conservar-los.

ÒSCAR, veus, ella ho fa perquè no fallis al Trivial! A que és bonic dedicar-li aquestes estones.

LISEBE, queda't amb el record d'aquests moments, no tenen preu i tot el que aprenem ens queda gravat. Ànims en les cures per la mare.
I si, en sóc plenament conscient que he de gaudir d'aquests moments. Es fan grans i em preocupen.
Un petó ben gran!

ALBERT BR, ui el barça a casa pot durar hores!
Sovint ens oblidem de l'important que és tenir aquestes converses, per ells i per nosaltres.

Segur que el seu record és present cada dia, ZEL. Mentre l'escrivia pensava en tu, de l'estima que li tens.

GURMET, omple i de valent!

SN, no ho sé, però tot i els seus defectes, per mi és únic.

ELVIRA FR, jo no discuteixo massa, ho faig més amb la mare, però són moments que hem de mantenir a la memòria.

Gràcies CARME, és un regal que es dóna sense demanar-lo i que es reb molt gratament.

Una abraçada per a tots i totes!