30/5/10

El balcó de casa


El iaio Antonio, plantava pebrots i albergínies al costat del camp nou abans que es descobríssin els famosos horts urbans i gràcies a un cap que li deixava conrear un troçet de terra. Després va poder plantar i tenir un hort gegant i un jardí plé de rosers de tots colors, narcisos, geronis, margarides gegants, yuques, liles,.... era un festival de color. Quan va morir, enmig del seu hortet, la mare hi va plantar margarides i va seguir fent l'hort fins que les cames van dir prou. Després vendríen la casa i s'emportaria terra del penedés, esqueixos de geronis i la curiosa planta que ma germana feia portar de cap al meu avi.

La mare té un balcó allargat i estret. És ple de geronis de tots colors, de la planta de la Laura, d'un ficus gegantí i ara un gessamí que mon pare s'ha encapritxat a tenir, com el que va portar a casa l'avi. És l'enveja de tota la barriada i sols fa competició amb un veí jove del davant, amb qui ja s'han fet amics de batalletes. Li he dit més d'una vegada que parli amb els veïns per fer un hort urbà al terrat, però l'incivisme d'alguns veïns i les escales que porten al terrat, la fan tirar enrera. Plantar tomaqueres en un balcó és ben difícil.

Quan em vaig independitzar no tenia ni balcó. Sols un finestral a la cuina on hi vaig posar tres geronis amb la terra de l'avi. Es van fer preciosos. Ara, tinc un balcó molt estrany. A més, no li toca gaire el sol (mira al nord) però com és alt, li dóna molta llum. I a més, un gat amb tendències suicïdes que fa que hagi tingut que posar una reixeta de lo menys glamurosa. Amb tot, m'agrada tenir plantes, flors i olors a casa. Són part del que sóc.

I com van fer la Núr i a ca l'Otis, us deixo la mostra del meu petit jardí. Els geronis que han britat escandalosament vermells, l'heura que poc a poc es retroba, l'estranya planta de la Laura que ha mutat de forma ben diferent (abans no era de penjar), una gardènia que sembla que per fi florirà, la planta dels diners perquè no en faltin i la joia de la corona: un lliri d'aigua que m'enamora només entrar a casa. En el test, figura que hi ha llavors de clavell moro, però no han arribat a arrelar. Aquest hivern no he estat gaire per a elles. Potser, l'hivern vinent, els cuidaré una micarrona més.


I La clau, se'ns dubte, la terra del penedès. Part de la meva terra.


17 comentaris:

garbi24 ha dit...

Cadascú es treballa la seva pròpia selva....dins del que cap. Bona setmana!!!!!!!!!!!!

Tu, jo i l'Otis ha dit...

A ca l'Otis, si fessim una foto actualitzada, veuríem un panorama ben diferent... les margarides s'han assecat, igual que les herbes de gat. La resta sobreviuen, i la planta dels diners s'està expandint... pe`ro els diners no sé on són ;)

Carme ha dit...

Les tens boniques, a mi em costen le s plantes tot i que ara també les tinc ben boniques: menta, crisantems, pensaments i d'altres que ara no sé com se'n diuen però que estan precioses.

Les hauré d fotografiar un dia, també! :)

S.N. ha dit...

els clavells de moro són molt fàcils de replantar, tires les flors seques per sobre la terra i les regues. Sempre surten!! Jo en tinc dues jardineres!

XeXu ha dit...

Ostres, a mi se'm moren totes les plantes. Em sembla que ni amb aquesta terra miraculosa teva no em sobreviurien.

Em sona això de les reixetes gens glamouroses... la vas comprar a Servei Estació? Allà vaig anar jo a buscar una reixa molt semblant per evitar que el gat es tirés del balcó. Però el malparit escalava.

maria ha dit...

I mira tot i que no els hi toca el sol que maques que t'han sortit^-^.I és que de vegades,les mateixes plantes noten els nostres estats d'ànim.Almenys això m'havien dit, fa molt.

jordicine ha dit...

Petit però maquíssim! Et felicito. Un petó, RITS.

Núr ha dit...

Quin tros de jardí!!! Jo, de moment, amb els meus dos geranis i la meva aloe ja en tinc prou! hehehe Tu tens un balcó preciós!! Fa molt de goig! Trobo que la reixa no s'hi veu gaire exagerada, no? O potser ho has fet així per a les fotos? ;)

Precioses, precioses!

Escolta... aquesta planta dels diners, com dius que es diu?

_MeiA_ ha dit...

Jo també sóc de les que penso que una llar sense plantes no hi ha vida.
El tens molt maco i florit! Un petonàs per a tu i pel teu gatet suicida! =)

Assumpta ha dit...

Eeeeeeei!! Un blog que no està en crisi!! ;-)) I ple de flors!! :-)

Dius "geronis"? Jo sempre he dit "geranis" ;-)

En tot cas, a mi no em viu cap planta... per tant, et felicito per les teves, que estan ben maques!! :-))

kweilan ha dit...

Guapíssim! Jo no hi tinc traça i sempre se'm mort tot.

Ull de cuc ha dit...

Molt maco!! Ja ho diuen que on hi ha color, hi ha vida! :)

zel ha dit...

Buahhhhhhhhhhhhhhh, jo vivint a poble i només tinc quatre testos.... em feu enveja!

rits ha dit...

Sou molt generosos. El petit jardí és molt petit, però cada dia intento mimar-lo una miqueta. Gràcies per comentar. Em feia gràcia ensenyar-lo.

Garbi24, la selva del vuit8ena és a la meva mida. D’altres selves, se’m fan força feixugues!

Ca l’Otis, jejejje, va et confesso que hi ha una petita trampa. Fa dies que penso en aquest post i les margarides ja teníen la foto feta. Ara també ja es comencen a marcir. A casa també passa, de calerons, ni rastre!

Carme, va si, anima’t!! Amb els dibuixos tan bonics que fas de flors, les has de cuidar més del què et penses. Tenir pensaments,..... no se m’havia acudit. Miraré a veure si podrien sobreviure a casa, amb el que arribo a pensar i repensar!

SN, doncs xica, a casa no van créixer!!!! Ho tornaré a provar.

XeXu, ni un cactus? Va perquè no ho proves? La primera reixa si que vaig anar al Servei Estació, la segona, va ser d’emergència a una botiga del barri. El meu malparit no escala, però no m’espantis! Que fa molta calor i he de poder obrir aquest estiu!!!!

Maria, jo tb ho crec que noten els estats d’ànim. Caldrà cuidar-les força, com el nostre estat d’ànim.

Jordicine moltes gràcies!!!

Núr, be, jardí, jardí... un balconet. Si que és exagerada. No m’agrada gens, però no sé què fer-hi. A veure si li trobo una altra solució.
No sé com es diu, si vols te’n faig arribar un esqueix.

_MeiA_ una casa sense plantes és com més trista, no trobes? O potser pels que ens agraden les plantes ho veiem així.

Assumpta, és que les crisis al vuit8ena van i venen, són gairebé permanents.
Si, dic geronis, ja sé que està malament. Com també dic nublos o vermei i a les catànies els dic macadàmies... coses que passen. Mai me n’adono que ho dic malament. Algun dia faré un post d’això.
Va anima’t amb un cactus, que són molt fàcils!

Kweilan, doncs prova amb alguna cosa facileta, tipus cactus. Són molt bonics i fàcils de cuidar.

Ull de cuc, moltes gràcies per la visita i el comentari. I que n’és de maco el color!!!!

Zel, millor quatre que cap!

Un petó per a tots i totes!

Xitus ha dit...

I'm freeeeee to do whatever I want, if I go to the vegetable garden and water a plant!! (adaptació ;))

rits ha dit...

m'encanta aquesta versió! els cantaré als meus amics, que no entenen aquesta afició!

Assumpta ha dit...

Els nens de catequesi em van regalar una planta en acabar el curs (abans d'ahir) em va fer molta il·lusió pel detall que representa ;-)

Vaig arribar a casa, tota contenta li vaig ensenyar a en Josep Lluís i després, cap a ca la sogra ;-)) A mi em sap molt de greu que se'm morin tan aviat i ella hi té la mà trencada, les sap cuidar molt bé ;-)