La sort més gran del món

Tenir amistats, relacions socials i fer un munt d’activitats està molt bé. Omple parts d’un buit que tots tenim, allò que a tots ens fa por, amb major o menor grau, la solitud. I amb la que tots ens acostumem a conviure, de millor o pitjor manera.

Però tenir amics, tenir amics amb qui comptar, que t’entenguin, respectin i estimin per com ets, és un regal que no s’ha de deixar escapar. I no sempre coincideix tenir amistats i tenir amics.

De vegades no coincideixen, ni en les persones ni amb la mesura de temps que comparteixes. Pot passar que comparteixis un munt de temps i activitats amb amistats que mai traspassen una frontera, que es queden en un marge i que no t’acaben d’entendre (i/o no els acabes d’entendre) i pot passar que amics d’aquells que només amb mirar-se saben tot allò que t’envolta doncs que passi que no els vegis gaire sovint o puguis compartir amb ells ben poquet temps.

De tant en tant es dóna un fet completament espectacular i meravellós. Poder compartir tot allò que fas, que t’interessa, que et mou, que et fa sentir viva amb els que més t’estimes.

Sóc molt afortunada. Tinc amics que encara no entenc perquè em continuen estimant amb tots els meus mals humors i moments, i la majoria els tinc ben a prop i puc compartir tot el meu món. I amb això hauria de tenir prou, però de vegades m’enfonso en una espiral absurda perquè no totes les relacions socials que m’envolten i de les que gaudeixo guarden el mateix nivell de complicitat. Sovint em capfico en crítiques als que no són com jo i no aprofito tot el que faig, quan simplement hauria de poder donar gràcies per tenir tot el que tinc.

Potser no és un món meravellós, potser algunes peces no m’encaixen en el meu particular univers i em perdo sovint. Potser enyoro temps passats, potser hi ha un futur incert, i potser voldria gent ben lluny i d’altres més a prop. Potser escanyaria a més d’un i en canvi voldria retenir a d’altres,.... però ningú és perfecte. Potser podria començar per no ser tan intransigent amb segons qui, recordar el passat sense nostàlgia i somriure al qui pugui arribar.



Ps. Dissabte vaig dinar amb una d’aquestes amigues que no veus sovint però que hi són. Parlant de grups i històries vàries em qüestionava perquè no podem estar contents amb el que tenim, doncs hi ha qui té molts més problemes, molt més reals i punyents. Però no sempre és fàcil valorar-ho i tenir-ho present.
Sento que m'estic allunyant sense mesura d'algun d'aquests amics, amics per no voler acceptar d'altres no tan propers. I això encara no ho sé païr gaire bé.
Sempre he estat de grups petits però intensos. Ara el grup és molt ampli, i no sento que hi encaixi de tot.