15/2/10

La sort més gran del món


Tenir amistats, relacions socials i fer un munt d’activitats està molt bé. Omple parts d’un buit que tots tenim, allò que a tots ens fa por, amb major o menor grau, la solitud. I amb la que tots ens acostumem a conviure, de millor o pitjor manera.

Però tenir amics, tenir amics amb qui comptar, que t’entenguin, respectin i estimin per com ets, és un regal que no s’ha de deixar escapar. I no sempre coincideix tenir amistats i tenir amics.

De vegades no coincideixen, ni en les persones ni amb la mesura de temps que comparteixes. Pot passar que comparteixis un munt de temps i activitats amb amistats que mai traspassen una frontera, que es queden en un marge i que no t’acaben d’entendre (i/o no els acabes d’entendre) i pot passar que amics d’aquells que només amb mirar-se saben tot allò que t’envolta doncs que passi que no els vegis gaire sovint o puguis compartir amb ells ben poquet temps.

De tant en tant es dóna un fet completament espectacular i meravellós. Poder compartir tot allò que fas, que t’interessa, que et mou, que et fa sentir viva amb els que més t’estimes.

Sóc molt afortunada. Tinc amics que encara no entenc perquè em continuen estimant amb tots els meus mals humors i moments, i la majoria els tinc ben a prop i puc compartir tot el meu món. I amb això hauria de tenir prou, però de vegades m’enfonso en una espiral absurda perquè no totes les relacions socials que m’envolten i de les que gaudeixo guarden el mateix nivell de complicitat. Sovint em capfico en crítiques als que no són com jo i no aprofito tot el que faig, quan simplement hauria de poder donar gràcies per tenir tot el que tinc.

Potser no és un món meravellós, potser algunes peces no m’encaixen en el meu particular univers i em perdo sovint. Potser enyoro temps passats, potser hi ha un futur incert, i potser voldria gent ben lluny i d’altres més a prop. Potser escanyaria a més d’un i en canvi voldria retenir a d’altres,.... però ningú és perfecte. Potser podria començar per no ser tan intransigent amb segons qui, recordar el passat sense nostàlgia i somriure al qui pugui arribar.



Ps. Dissabte vaig dinar amb una d’aquestes amigues que no veus sovint però que hi són. Parlant de grups i històries vàries em qüestionava perquè no podem estar contents amb el que tenim, doncs hi ha qui té molts més problemes, molt més reals i punyents. Però no sempre és fàcil valorar-ho i tenir-ho present.
Sento que m'estic allunyant sense mesura d'algun d'aquests amics, amics per no voler acceptar d'altres no tan propers. I això encara no ho sé païr gaire bé.
Sempre he estat de grups petits però intensos. Ara el grup és molt ampli, i no sento que hi encaixi de tot.

20 comentaris:

XeXu ha dit...

No es pot estar sempre igual d'a prop de tothom. Tenim les nostres afinitats, les nostres preferències, els nostres interessos en comú... mil coses que ens apropen a uns i que ens allunyen d'uns altres. I és ben cert que no sempre estem amb la gent que més volem estar, que preferiríem canviar uns per uns altres que no hi poden ser, però de vegades ens toca això, i no es pot evitar. No es pot evitar perquè donar un cop de puny a la taula no sempre va bé, i ens pot allunyar no només de qui volem allunyar-nos, sinó també dels que volem retenir. Sempre que creem un mal ambient hi ha tercers que en surten perjudicats. I mira, de vegades guanyem, però la possibilitat de perdre també hi és. Així que el més important és que sapiguem valorar si val la pena perdre-ho tot, si val la pensa jugar-s'ho tot per una rebequeria. I no te m'enfadis, quan dic una rebequeria no ho dic com una enrabiada de canalla, sinó com una cosa que ens afecta només a nosaltres, i que potser els altres no entenen i no comparteixen. Sé de què parlo perquè em molesten coses molt concretes que a altres els deixen indiferents. De vegades no puc controlar aquest malestar meu, i algú pren mal. El problema és que no és mai qui l'ha de prendre, sinó algú altre que t'importa, o tu mateix.

Parlaríem hores sobre aquest tema, oi?

Rita ha dit...

M'apunto a la conversa... Ja fa anys, parlant d'amistat amb una persona em deia que estem en evolució constant i que a vegades aquesta evolució ens separa d'algunes persones i ens apropa a d'altres.

Suposo que és així, sense que passi res, a vegades ens sentim més propers a uns que altres, perquè coincidim amb més coses i viceversa.

Penso que la veritable amistad és aquella que se segueix mantenint amb el temps, malgrat que hi hagi més coincidències o menys. Perquè el que ens uneix és la veritable estimació i respecte mutu pels camins triats.

I aquest tipus d'amistat és la que encara que et vegis poc, malgrat estar en diferents històries, per llunyanes que siguin, fa que sigui com si t'haguessis vist ahir i estiguessis en el mateix món.

No sé si m'he embolicat o si m'he explicat prou... :P

kika ha dit...

també m'hi apunto, i continuo amb el que em smebla que deia la Rita.
amb el temps tots canviem. tu canvies i et relaciones diferent i vols coses diferents. i amb el temps la gent de teu voltant també canvia i es relaciona diferent i vol coses diferents.
i suposo que per comoditat, tenim una tendència a preferir lo que ja és conegut... potser perquè costa adonar-se dels canvis, però tan aviat els intuim, el millor que podem fer es adaptar-nos-hi.

Tu, jo i l'Otis ha dit...

És complicat el món de les amistats, oi? Crec que la meva millor amiga és una persona geogràficament distant a la que veig a tot estirar un cop al mes. Però quan ens trobem... tot és fàcil, no hi ha diferències, ni distàncies, ens mirem i ens entenem perfectament.
Tant de bo amb tothom fos tant fàcil, però no ho és. Ens hem d'amotllar a la situació... i com diu la Rita, evolucionar amb el temps.
Els bons amics perduren. Les amistats, no sempre.

Per altra banda... mima els amics que t'estimen! Que no es perdin!

Petons,
M.

francesc ha dit...

per mi el més important és ser conscient d'aquesta situació, i tu sembla que ho ets molt :)

Així que endavant!!!

estrip ha dit...

tots som iguals però diferents. Uns més iguals que diferents i altres més diferents que iguals. Saber estar amb un mateix i amb qui li agrada estar ja és prou important.

Carme ha dit...

Jo també he estat sempre de petits grups i intensos. T'entenc molt bé. A vegades en els grans gups em semblava com si no tingués molt a fer ni a dir ni tampoc a escoltar. Això em feia estar malament a vegades. Em faltava alguna cosa que no sabia trobar.

Sempre he tingut aquesta sort, la més gran del món, com tu dius, de tenir amics, amics de veritat, dels que t'entenen i dels que t'estimen com ets, amb qui et sents "com a casa".

I els amics que hi són sempre, hi són sempre, siguis on siguis. Els hem de connectar quan els necessitem. I si cal, veure'ns a part del grup.

Jo tinc una amiga de tota la vida, des que érem petites... a vegades ha passat temps que sempre ens hem vist amb les parelles corresponents... i sempre sóc jo, que si cal dic... ens veiem un dia per xerrar tu i jo soles? I és la millor solució. Buscar els moments. I per més temps que passi, sabem que hi som i que podem trobar el moment. I aleshores fins i tot gaudeixes més de els altres situacions, les de colla més gran... tens més pàciència i bon humor per a les altres persones.

zel ha dit...

Aquesta sort, diuen, un se la llaura, no ve de franc, segur que te la ben mereixes, si no fossis bona persona, no hi serien...

joanfer ha dit...

L'àmbit de les relacions socials éstà tan en constant evolució i moviment com el mateix món. Et passes la vida veient que quan uns entren, d'altres surten (com diu la cançó). Però sempre trobem uns que allà hi són, sempre els trobes. Això no és casualitat. Ni tampoc és un mèrit o una virtut d'aquests. És un mérit recíproc. I d'això, com molt bé dius, ens hem de sentir prou afortunats! ;)

Striper ha dit...

Avui nomes passo a deixar-te un saludo!!

jordicine ha dit...

M'apunto als grups petits però intensos, com tu. I sí, tenir amics de veritat és brutal. Jo en tinc pocs, molt pocs, però quan els vaig a buscar els trobo. M'ha encantat el post. Un petó.

Xitus ha dit...

Rits,
crec que és un dels millors posts que he llegit darrerament...Jo hi penso sovint, en això...En que no valorem el que tenim, com tu bé dius, costa tenir-ho present. Sempre he estat molt acomplexat de tenir pocs amics, perquè en determinat moment de la meva vida em vaig tancar. Però després, a partir de cert moment, he pogut afiançar i créixer unes amistats molt bones, de les quals n'estic molt content. Suposo que volem a vegades que tenir aquesta gent no ens permeti sentir-nos sols, però a vegades ens hi sentim malgrat tinguem amics o parella. Jo també sóc més de grups petits i intensos (m'ha agradat la definició). La indefinició del futur, de la que parles, l'hem d'afrontar amb ganes :) Tot i que fa por, sí... No puc expressar-ho millor del que ho has fet, rits.
Una abraçada.

_MeiA_ ha dit...

D'amics n'hi han ben pocs, de coneguts molts!

Estic dacord amb els comentaris que he anat llegint. Les amistats van evolucionant a mida que es va fent camí.

lulamy ha dit...

Que més vols que et digui sobre el tema... Creu-me quan et dic que jo m'esforço, peró igualment em sento a milers d'anys llum de determinades persones, i aquests sentiments no es poden canviar per molt que s'intenti. Les coses sempre canvien, i més que ho faràn... Peró tu saps que a mi sempre em tindràs al teu costat, encara que sigui de manera diferent a la "de sempre" ;-)

rits ha dit...

Crec que n'he parlat moltíssimes vegades en el blog de les relacions del meu entorn. No me'n canso, potser perquè és el que més present se'm fa i neguiteja. Em sap greu ser repetitiva. Però com sempre, doneu grans comentaris. Moltes gràcies.

XeXu, segur que no val gens la pena perdre-ho tot. Tothom té alguna cosa bona a aportar, malgrat no la veiem. Però no sempre és fàcil i de vegades ni ens adonem de les nostres actituds vers els altes. Mil hores!!

RITA, t'has explicat perfectament. I estic completament d'acord, lluitar per mantenir aquesta amistat malgrat prenem camins diferents és la que val la pena. La llàstima és que el camí no et porta relacions iguals, i les que voldries retenir marxen, i les has de deixar marxar. (perquè així continuin)

KIKA, potser perquè em costa molt adaptar-me a segons qui o què per això visc malament segons quines situacions.

TU, JO o OTIS, mima aquesta fortuna d'amic durant molt temps, malgrat sigui lluny!

FRANCESC, potser si, però fa molt de mal. Endavant tu també amb el teu projecte!!! segur que faràs molts amics en el teu viatge!!!

ESTRIP, has donat en la clau. Estar bé amb un mateix. Si és així, tot va rodat!

CARME, mima moltíssim aquesta amiga i continua trobant els vostres moments. M'has recordat molt la relació que també tinc amb una amiga. Amb el seu company som molt amics, i parlem de tot, però de tant en tant cal que tinguem les dues els nostres moments, els nostres dinars. Potser també ho hauré de buscar en l'altre grup. M'has ajudat a buscar una solució i no sentir-me tan enrere!

ZEL, vols dir? No sé si me la mereixo gaire, i més darrerament, que rondino continuament!

JOANFER, sempre els trobarem amb un somriure!

STRIPER, un altre per a tu també i una abraçada ben forta!!

JORDICINE, cuida moltíssim aquests amics, són autèntics i un regal!

XITUS, no hi ha per tant amb el post! És que li dono moltes voltes. I veus estic d'acord amb el que dius, que tb ho venia a dir l'estrip, la clau és estar bé amb un mateix, perquè llavors és quan creixen aquestes amistats tan bones que tenim. El futur, tanta incertesa, però l'encararem amb força!!

_MEIA _, em fa gràcia això dels coneguts, molta gent no diferencia els dos termes, que són ben diferents!

LULAMY, ja sé que n'hem parlat, i crec que no cal que li busquem més raons ni solucions, poc a poc tot s'anirà posant a lloc i trobant el ritme. Tu també saps que em tindràs pel què sigui, oi?

Una abraçada ben gran per a tots i totes!

Assumpta ha dit...

Doncs si tens amics, amics... encara que estiguin més o menys lluny, ja pots estar ben contenta :-)

A mi em costa moltíssim fer amics d'aquests tan "intensos" perquè quan arribo a determinada capa de mi mateixa em tanco molt... què hi farem! :-)

Ara bé, he de dir que les meves dues millors amigues fa més de mig any que no les veig (tot i que hem parlat per telèfon)... Sé que el dia que ens veiem serà com si fos ahir :-)

Amistats d'aquestes... no vull dir "superficials" perquè tampoc seria cert... però no tan profundes, en tinc més... però no és el mateix, clar :-)

Elvira FR ha dit...

No sé jo faig com el Josep Pla que deia allò dels amics, coneguts i saludats....vull dir que amb el pas del temps cada vegada més diferencio entre amics i amigues de debó...els /les qui t'accepten tal com ets, t'entenen i t'estimen dels coneguts gent amb qui potser parles d'algunes coses i hi estàs a gust però no profunditzes ni ells tampoc...I sí tenir un amic, una amiga és un tresor i un regal!

rits ha dit...

ASSUMPTA, aquestes dos amigues són dos tresors!

ELVIRA FR, potser si que cal fer aquestes diferències. Josep Pla, tot un savi!

Ferran ha dit...

Bauman parla de "liquiditat" (amor líquid, per exemple) per referir-se a l'estat de canvi constant de la vida i de nosaltres mateixos. És així, tots canviem. La Rits d'avui no és la mateixa Rits de fa 15 anys, ni tampoc no serà la mateixa l'any 2025.

Vull dir que aquesta "liquiditat" és part consustancial del nostre ésser. Per això la intensitat de les relacions (també d'amistat) és canviant. I no passa res.

Crec que la "lluita" passa per adaptar-nos a aquesta realitat, entendre-la i acceptar-la, més que no pas per esforçar-nos a mantenir allò que no podem mantenir.

Quin tema, Rits. Amb una conversa de cafè donaria per a hores! :-)

rits ha dit...

Ui, en Zigmunt! té coses molt interessants i si que havia sentit a parlar això de l'amor líquid. N'estic parcialment d'acord. Si que és veritat que anem canviant i els nostres sentiments van canviant, però si que crec que hi hagi un amor que queda, que malgrat tots els canvis, roman en l'interior.

Potser si que és cert que ens hem d'anar adaptant als nostres canvis i als del nostre entorn, però em costen molt els canvis. sobretot quan t'has trobat molt bé en un moment donat.

Molta gent m'ha parlat això de no esforçar-nos tant en mantenir allò que no podem mantenir, però fa una micarrona de mal. és una sensació de perdre.

I tant que dóna per molt! sovint en parlo molt!