La festa, segona part. "Els somnis d'Helena"

Com recuperar el quadre. Només podia pensar en això. I mirar-lo i admirar-lo, recordar com el pare el pintava mentre cantava d'aquella manera tan seva i que em feia riure. El món havia deixat de girar, estava tot concentrat en aquell quadre.

No sabia què podia fer. Vaig anar cap una barra de bar improvisada i mentre continuava donant voltes sobre com recuperar el quadre una veu profunda i greu sorgeix del no res.

- Estimada, és tot teu. Tens tot el dret de recuperar-lo.

Vaig girar el cap de cop. Era dona alta, esbelta i molt elegant que fumava mentre prenia una copa de vi, però no semblava que parlés amb mi. No mirava enlloc, no somreia ni plorava, semblava una ànima morta enmig d'un carnaval de vida. No sabia què dir-li, m'havia deixat sense paraules.

- Tens la mateixa mirada que el teu pare, desprens passió per allò que estimes. Com hagués volgut que em mirés així. -Va veure un glop de vi i va seguir- I et recargoles els cabells com feia la teva mare, com si mai haguéssis trencat un plat. Records d'èpoques convulses i passades.

No sabia què dir, estava completament fora de joc. Aquella dona coneixia els pares? Com podia ser, el pare mai hagués anat a una festa com aquella i la mare menys, no entenia res. Però encara m'havia de sorprendre més.

- Ara tindràs una oportunitat per recuperar-lo. Al costat de la porta de la cuina hi ha un ascensor que et portarà a l'aparcament. Pots agafar el cotxe negre, no tindràs problemes per sortir de la casa.

Seguia sense entendre res, però de cop i volta una música ensordidora em va sorprendre. Tothom es va agitar de cop. Una ballarina de la dança del ventre aparegué de sobte enmig de la sala i acaparava tothom. Els quatre agosserats que encara eren a la piscina van venir deseguida deixant un rastre d'aigua. Totes les ànimes embriagades de festa l'admiraven al voltat, tota l'atenció es va girar entorn aquella dona igual de misteriosa i elegant que la que tenia al costat. O que ja no tenia al costat. Igual que m'havia sorprés, s'havia esfumat. Sols un clauer amb les claus d'un cotxe i un comandament a distància.
El cap girava i girava. Una fortor d'incens havia convertit la sala en un lloc claustrofòbic. Les rialles exagerades d'aquella gent no em deixàven pensar. Què fer? Aquella dona estava completament sonada, com podia treure el quadre. De cop ho vaig veure tot clar, vaig agafar les claus i em vaig esdinsar dins aquella boira de luxúria i falsetat.


“Avui a les vuit del vespre, inauguració de la primera exposició al MNAC d'un dels grans genis d'art contemporari català, amb el desplegament de la gran obra Els somnis d'Helena.”

He necessitat tres anys, però finalment s'ha fet justícia. No sols robava obres d'art sinó que havia creat fins i tot una xarxa de compra venta ilegal. Si fins i tot li van trobar un Van Gogh a les golfes. No podia endur-me'l aquella nit, mai hagués estat en pau, mai hagués estat meu del tot. Vaig agafar el cotxe (me l'havien deixat, no?) i després de donar voltes i voltes vaig acabar davant dels Mossos. Els dies següents van ser una bogeria, encara recordo la tarda de l'escorcoll i la cara d'aquell home. I la d'ella; somreia.

Ara ja sóc jo, i el pare m'acompanyarà sempre. Cada tarda en sortir del taller de restauració del museu el veuré, no puc deixar d'admirar-lo ni un instant. I així, podré descansar i encarar un futur, el dels meus somnis.

- Hola! No et sembla magnífic? Segur que s'estimava aquesta Helena per damunt de totes les coses. Per cert, em dic Gerard.



ps. Segona part d'aquesta petita participació als Relats Conjunts.
Les il·lustracions, del jordi Labanda, esclar. Elles han anat teixint el text.

Per cert, renuncio a posar més vídeos del youtube com a BSO del blog. Cada vegada es poden penjar menys cançons.