La classe dels bombers

Aviat farà 30 anys que es va fer aquesta foto, era hivern-primavera de l’any 1980 i fèiem Jardí d’Infància. Pocs havíen fet els 4 anys. Érem la classe dels bombers, plena de trapelles, que ens agradava jugar a tot hora, arrebossar-nos amb farina a les classes de psicomotricitat, ballar dances i fer files de veritat a l’hora del pati. Érem la classe dels bombers i hi havia la patrulla, que eren els nens, i les nenes érem les nòvies dels de la patrulla i cada setmana ens canviàvem els “nóvios” , bes quines coses! Érem la classe dels verds, doncs per alguna raó que ningú entenia els nens portàven més bates verdes que no pas blaves i les nenes vermelles més que no pas roses i vam plorar de valent perquè a mig curs un nen ens va deixar per anar a l'altra punta del món, a Piera! (curiós però recordo que marxava a Piera i no pas el nom del nen).

I per casualitat o bes a saber perquè, tres d’aquells marrecs de la patrulla van acabar fent-se bombers i tot i haver-los perdut la pista durant molt de temps, han tornat a les nostres vides durant aquest any 2009. I és que aquest any ha estat un any de retrobaments, alguns sorprenents i que han aportat més d’un somriure, d’altres que han descol•locat un munt de peces del meu trencaclosques particular. I que encara no es saben encaixar.

No ha estat un any especialment bo, vaig començar-lo de baixa i l’acabo també de baixa laboral, i encara que la cama ja respon i d’aquí poc tornaré a la plena activitat, ara em comença a passar factura tan medicament i repós en forma de panxa esbalotada i cap una mica emboirat. Però a més, ha estat un any de pèrdues, hem tancat el centre i això encara em fa mal i em deixa un sentiment buit de no saber cap on anar, uns amics han marxat lluny i d’altres encara que no han marxat, els sento lluny. A casa varem tenir un petit ensurt amb el pare, però per sort va quedar en un no res, i molts canvis amb l’àvia han destorotat alguns sentiments. I per damunt de tot aquest sentiment de solitud tan meu, tan arrelat dins meu, amb qui pensava que havia aprés a conviure, però que de tant en tant surt, de la manera menys pensada o en el moment menys esperat per entristir tot al meu voltant.

Però no puc deixar-me el que si que m’ha anat bé. He fet dos viatges maquíssims, escapades i dos bons amics que es casàven per continuar fent camí plegats. He conegut i fet amics nous que mai hagués pensat conèixer. He rigut i m’ho he passat molt bé I això també ho he de reconèixer, encara que sempre m’entesti en veure sols el cantó negatiu de les coses.

A dies em sento encara com la nena de la fotografia, petita i amb necessitat de ser estimada per tothom, que tenia por de fer-se mal i que necessita la mare perquè li eixugui les llàgrimes. Però a dies també sento que he de recuperar aquesta nena que somreia sense amagar les dents, que es divertia i aprenia cada dia, que s’ho passava bé sense pensar en tot el que no pot controlar.

No n’espero res del 2010, ja no n’espero que canviï res, doncs cada any és el mateix, un xic de bo i un xic de dolent. I en tot cas, l’únic que puc demanar, és una mica més de salut, per mi però també per a tots aquells que estimo.

Bon any nou per a tots.

ps. Sols donaré una pista per si voleu reconèixer la rits a la foto, porto els cabells negres ben curts com un noi.

Feia anys que buscava aquesta foto, la de casa es va perdre i pel grup de l'escola de Facebook en van començar a penjar d'altres classes, però la nostra, res de res. Aquest Nadal, una companya de la classe l'ha penajt, el millor regal.