21/10/09

Amics i no tan amics



Que les relacions humanes són complicades ho sabem tots. L'habilitat per complicar-les més o menys, ja depén de cadascú i de la gent que es va trobant pel camí.
Que quan ets adolescent les coses es magnifiquen molt més també és una realitat que sabem tots. L'habilitat seria no deixar-se endur per aquestes hormones completament fora de control i saber veure la gent que tenim al voltant.
Hi ha amics que coneixes de ben petit i malgrat tinguis diferències en la manera de fer, de pensar, de vestir o de riure, te les estimes de manera incondicional, són aquelles persones amb qui no cal dir res, que potser et truques i no saps què dir-te perquè fa cinc minuts havies estat parlant, o persones amb qui podries estar parlant hores i hores. I passi el temps que passi, amb èpoques que et veus més o temporades on sembla que t'enfadis i tot, saps que hi seran, que són part de tu (i que t'agrada pensar que ets part d'elles).
Hi ha persones, però, que en cert moment de la joventut van ser ben especials, però que per determinats malentesos, fins i tot absurds,o canvis d'interessos, deixen d'estar a la teva vida.
De joveneta hi ha dues persones que eren molt bones amigues meves i que per motius que la memòria ha oblidat, vaig perdre pel camí. Però cert remordiment que sento que per la tonteria adolescent les vaig deixar perdre. Una d'elles és família, i el més curiós és que els adults també es van discutir i distanciar al mateix moment. L'altra era una d'aquelles amigues amb qui et penses que t'hi avindràs sempre, però que no va ser pas així. Tot el que ens va unir en un moment determinat, ens va separar al cap de poc. Potser en el fons, no erem tan amigues.
Avui és el seu aniversari, i encara ara no sé si em ve de gust felicitar-la. Pensava que fins i tot el facebook ajudaria a retrobar-nos, però no ha estat així, després de dos mails, si no vols saber res de les que erem les teves amigues a Barcelona, quin sentit tindria felicitar-te?


19 comentaris:

Striper ha dit...

De fet avui el teu post i el meu tenen un punt comu un aniversari.

Assumpta ha dit...

Avui el comentari és fàcil :-)
Si no et ve de gust felicitar-la, no ho faci's :-)
Una felicitació ha de ser sempre sincera... si no, millor que pensi que "se t'ha oblidat" :-))

Ferran ha dit...

Rits, tots canviem; només certes amistats, persones amb qui hem tingut vivènvies determinades, romanen per sempre i això és realment bonic. La resta... bé, la resta arriben, es queden X temps i se'n van, i no passa res. Si tens records bonics de la teva relació amb aquesta persona, queda-te'ls i "que te quiten lo bailao". Altra gent coneixeràs amb qui construiràs més records bonics!

kweilan ha dit...

Al llarg del temps pocs amics o amigues es queden...com que anem canviant nosaltres mateixos i ells o elles també, doncs els camins s'allunyen i és difícil tornar-se a trobar.

garbi24 ha dit...

Amb el anys, ens canvia la manera de ser i es quant les persones que agafen diferents camins forçosament han de deixar de ser amigues, ja que son incompatibles.
Tries que fa la vida...de vegades per bé i de vegades no tant.

XeXu ha dit...

Això darrer sona una mica a ressentiment. Realment, no devíeu ser tan amigues, i per tant no hi has de patir més.

El tema de les amistats al llarg del temps és molt complicat. S'evoluciona de maneres diferents, i la gent canvia, s'adapta a les seves noves realitats, i això no és per tothom igual. Així que amb el temps la gent que ja no coincideix en manera de fer i pensar es va distanciant, i és normal. Al mateix temps n'apareixen d'altres que s'assemblen més a nosaltres en aquell moment determinat, i pensem o no que seran amics per sempre, el cert és que poden ser-ho o tornar a caure si la situació canvia.

Per tant, tot i que perdre amistat fa mal, i adonar-te que les relacions van canviant també, més val gaudir del que es té en cada moment, aprofitar-ho al màxim, ja que l'amistat és de les coses més importants que hi ha. Llàstima que això de que al llarg de la vida es van perdent i guanyant amics no ho sapiguem d'inici, perquè es passen males estones, eh?

Clidice ha dit...

Les meves amistats més íntimes són persones que he conegut molt més tard. Aquelles superamistats d'adolescent han quedat en res, la vida et fa anar amunt i avall i, de sobte, et trobes al davant d'aquella amiga de l'ànima i ... no saps que dir-li. No cal forçar res, les coses són com són :) (la meva besàvia sempre deia: "no diguis amigues, digues conegudes, que d'amigues no et pensis que en tindràs mai gaires")

estrip ha dit...

si fos amiga et plantejaries com ho fas, això que dius?
La pots felicitar, i així potser descobriràs el dubte que tens!

DooMMasteR ha dit...

L'hauries de felicitar només si realment tens ganes de fer-ho. Felicitar per cortesia no és el mateix.

Petonets!

P-CFACSBC2V ha dit...

Jo diria que intentis conservar els amics de veritat.

Xitus ha dit...

Anem perdent amistats pel camí i fent-ne de noves, és cert. També penso que les coses es mantenen quan hi ha voluntat dels dos. I si per algun motiu no pot ser per motius aliens a les persones, si realment hi havia un sentiment natural, pur, tornarà de seguida en el moment en que sigui possible. Fa un any i gràcies a facebook (tot i que per la resta no l'uso mai) vaig retrobar l'amistat amb la gent d'EGB, el grupet dels 4 que érem. I 13 anys després, vam reagafar la relació, amb plena naturalitat, com si no hi hagués hagut interval de temps entremig.

rits ha dit...

Moltes gràcies pels comentaris. Al final no la vaig felicitar, no tenia sentit. I el post, sols intentava ser una reflexió sobre els amics que han anat marxant i de les causes. Un altre post anirà sobre els amics que he anat fent, aquells que vas escollint tal i com ets.

Striper, espero que t'animéssis a trucar-la!

Assumpta, si, sé que era fàcil, xò mira, m'ho vaig estar plantejant.

Ferran, suposo que tens raó, que la clau és no mirar enrere i quedar-se amb les coses bones que t'han aportat aquestes persones.

kweilan, és cert que passa això dels camins, xò creia que no ens passaria quan érem joves.

garbi24, quan ens anem fent grans suposo que seleccionem millor xq tb ens anem coneixent més.

Ho creia, de debó que ho creia, XeXu, que ho érem d'amigues. I si que es passen males estones, de vegades pensava que res ens faria trencar l'amistat, xò es veu que no. I si, les amistats són canviants, van evolucionant com evolucionem nosaltres.

Clídice, és veritat, és com allò que d'amics, realment amics, els pots comptar amb els dits de la mà.

DooMMasteR, no calen aquestes hipocresies, oi?

P-CFACSBC2V, doncs fa temps que els amics de veritat tb naveguen, xò de debó que els intentaré mantenir.

Xitus, la cosa va per aquí. Feia anys que no en sabiem res d'ella, xò amb el facebook, ens hem retrobat, xò mai ens ha dit res, és com si no hi fos, i esclar després d'intentar tenir una proximitat, doncs si passa, millor passar, no trobes?

Violette ha dit...

Saps? A mi, com a tots, també m'han passat aquesta mena de coses però han anat passant els anys i de sobte, he tornat a retrobar antics amics, després d'anys de silenci. El resultat és magnífic, l'alegria de la retrobada, enorme, i les causes de l'allunyament ja ni es recorden. Fa tres anys que torno a veure, arran d'una festa de l'escola on vaig anar com a alumna, un munt de gent. Ara ens veiem cada dos o tres mesos, fem sopars o dinars i ens abracem amb la confiança dels que s'han vist créixer. Malgrat que hi hagi hagut un buit durant anys.
:)

jordicine ha dit...

Doncs si no tens ganes, no les felicitis. Jo he passat del 'facebook' per això mateix. Si hi ha algú que no he vist en quinze anys... és per alguna cosa!!! Ja ja ja. Un petó.

lulamy ha dit...

Juas, juas!!! Jo si la vaig felicitar pel Facebook. Els aniversaris son la meva debilitat... no tinc remei!! Records pel Desmond i companyia...

Cris ha dit...

rits, ho has provat, això vol dir que si et venia de gust.... no tothom té la rara habilitat d'oblidar el passat i viure el present. Has fet el que et venia de gust, si ho vols tornar a provar que sigui pel mateix motiu, si no, no t'hi capfiquis :) Un petó i bon cap de setmana!

- assumpta - ha dit...

Cadascú de nosaltres anem evolucionant amb el pas dels anys.
Les coses que ens uniem per a sempre més fa uns anys amb segons quines persones, ara poden estar en camins paral·lels i mai més tornir a tenir punts en comú.
Una cosa són els amics de veritat i altra cosa els coneguts. No s'han de posar dins del mateix sac.

Ella ja t'ha demostrat com és i tu has fet el que t'ha dictat el teu interior i amb això t'has de quedar ben satisfeta.

Petooons!
;)

Cesc ha dit...

Les persones apareixen a la nostra vida per alguna raó, uns es queden, uns marxen i al cap d'un temps tornen, a d'altres no els podem donar el què ens demanen, pot ser nantros mateixos els fallem, ves a saber, però hi ha persones que sempre recordarem i sempre pensarem i per què va passar? si hagués dit allò o fet allò altre... però lamentar-se no serveix, recordar i aprendre per un altre cop, amunt!

rits ha dit...

jordicine, mira que vaig tenir contradiccions amb el facebook. Ara em fa companyia, xò no li faig gaire cas. I si, si durant 15 anys no ens hem dit res....

lulamy, ja ho vaig veure, ja.... El Desmond està al caure! ja m'hi hagués quedat jo allà el bunker amb ell, ja!!! si vols tb li dono records de part teva al Jack!

Cris, m'agrada això de viure el present i no el passat. Ho he de recordar més sovint! Un petó per a tu tb!

-assumpta- això d'anar evolucionant és inevitable i si l'amistat no perdura, potser no era amistat. Però sap greu.

Cesc, xò fa peneta, no?