Fa cosa d'un parell de mesos, fent la compra al súper, un noi en cadira de rodes anava tot atabalat agafant les coses dels prestatges i les aglutinava en un cistell que portava a la falda. Després, a la cua de la caixa, intentava posar totes les coses que havia comprat desmesuradament en bosses i posar-les en uns quants racons de la cadira de rodes.
Ningú l'ajudava; ell tampoc es deixava i deia constantment que no calia. Va sortir com va poder del supermercat, amb tot de bosses que gairebé no el deixaven fer rodar les rodes.
En aquell moment em vaig quedar aturada. No sabia què fer. Si dir-li si necessitava ajuda o si tractar-lo amb total indiferència. Tothom feia com si res, com si fos la cosa més normal. I ell s'amagava darrera una façana de duresa que també feia que si algú s'hi acostava, marxés mig enfadat, mig avergonyit. I jo sols recordava les vegades que compro de més i com em costa arribar després a casa.
Aquests dies necessito de tothom per fer qualsevol cosa. I sé que no em puc comparar en res a qualsevol persona amb una discapacitat permanet, però les tinc molt presents. Perquè constantment estic rondinant, constantment estic enfadada, trobo a faltar molt la meva independència, que és molt més gran del que creia, i poder-me valdre per mi mateixa. Defujo dels altres quan alguna cosa la puc fer jo, però també sé que m'he de deixar ajudar.
Aquests dies estic rebent mostres d'afecte d'un munt de gent, i sovint no les valoro prou. I sé que m'he de deixar cuidar, però n'estic aprenent i que em facin les coses, m'ajudin, no n'estic gaire acostumada. Quan m'ajuden, sempre rebo l'ajuda amb un sentiment de deute, com si les coses no es poguéssin fer perquè si, i potser és hora de canviar el xip.
M'agradaria pensar que la propera vegada que em trobi el noi del super, simplement, li agafaré les bosses i li portaré fins a casa, però potser que comenci per deixar-me ajudar ara. Perquè sovint, no cal demanar ajuda, simplement ens l'hem de donar.
Ningú l'ajudava; ell tampoc es deixava i deia constantment que no calia. Va sortir com va poder del supermercat, amb tot de bosses que gairebé no el deixaven fer rodar les rodes.
En aquell moment em vaig quedar aturada. No sabia què fer. Si dir-li si necessitava ajuda o si tractar-lo amb total indiferència. Tothom feia com si res, com si fos la cosa més normal. I ell s'amagava darrera una façana de duresa que també feia que si algú s'hi acostava, marxés mig enfadat, mig avergonyit. I jo sols recordava les vegades que compro de més i com em costa arribar després a casa.
Aquests dies necessito de tothom per fer qualsevol cosa. I sé que no em puc comparar en res a qualsevol persona amb una discapacitat permanet, però les tinc molt presents. Perquè constantment estic rondinant, constantment estic enfadada, trobo a faltar molt la meva independència, que és molt més gran del que creia, i poder-me valdre per mi mateixa. Defujo dels altres quan alguna cosa la puc fer jo, però també sé que m'he de deixar ajudar.
Aquests dies estic rebent mostres d'afecte d'un munt de gent, i sovint no les valoro prou. I sé que m'he de deixar cuidar, però n'estic aprenent i que em facin les coses, m'ajudin, no n'estic gaire acostumada. Quan m'ajuden, sempre rebo l'ajuda amb un sentiment de deute, com si les coses no es poguéssin fer perquè si, i potser és hora de canviar el xip.
M'agradaria pensar que la propera vegada que em trobi el noi del super, simplement, li agafaré les bosses i li portaré fins a casa, però potser que comenci per deixar-me ajudar ara. Perquè sovint, no cal demanar ajuda, simplement ens l'hem de donar.
15 comentaris:
Avui en dia és molt estrany que es facin les coses perquè sí, sense esperar res a canvi, però no és impossible que passi. En tot cas, a veure si et pots recuperar ben aviat :-)
Jo crec que si simplement hem d'ajudar amb la maxima normalitat posible.
A vegades és més difícil demanar ajuda que ajudar perquè a ningú li agrada haver de dependre dels altres.
Tu ho expliques molt bé i aquest xip que dius que hem de canviar, és molt i molt difícil de canviar.
Això de fer-se el dur quan tenim una incapacitació... uf, és complicat. Per una banda no ens agrada sentir que no podem fer les coses, i també ens sentim malament per haver de rebre ajuda, però per altra banda no les podem fer, aquestes coses. Demanar ajuda no és res dolent, costa, però no és una pèrdua d'independència. És difícil però cal mirar què passaria si ho miréssim des de l'altre cantó. Si fos algú altre el que tingués problemes voldries ajudar-lo, i et resultaria estrany veure com es nega a rebre aquesta ajuda. Tot és un estira i arronsa, però ja saps, avui per tu, demà per mi. Els que ara estan per tu, potser demà necessitaran la teva ajuda, i tu els la donaràs.
Pel que fa al noi de la cadira de rodes, pot ser que realment sigui independent, o que estigui enfadat amb el món i per això no es deixa ajudar. Si és la primera, ja es veu, i no se l'ha de tractar diferent, ja s'espavila, hi ha gent que se'n surt molt bé. Però si és l'altra opció, millor no acostar-s'hi, perquè encara es pensarà que ho fas per caritat i encara es rebotarà. Jo penso que agrairia l'ajuda, tot i que em sabria greu haver-la de demanar, però tampoc ho sé, fins que no t'hi trobes no ho saps. Això sí, s'ha de saber valorar el que la gent fa per nosaltres, especialment en aquests casos. Així que ja saps, agraeix el que fan per tu, encara que sigui difícil acceptar-ho. És una sort que tinguis gent que t'ajuda.
Un tema molt interessant, dóna per molt.
El meu fill petit té un amic de l'escola, d'aquests de tota la vida, que sempre ha anat en cadira de rodes, un amic que sempre ha voltat per casa nostra i és d'aquests "famosos": L'Albert Casals, l'autor del llibre "El món sobre rodes". L'Albert encara ara ronda, a vegades, per casa arrossegant-se amunt i avall. Al principi em feia una certa angúnia, però després, veient la naturalitat del xicot, va deixar de fer-me'n. Vaig deixar de veure la seva discapacitat. Quan necessiten ajuda ja la demanen, no és qüestió d'orgull, és qüestió de normalitat. Només cal mirar-lo a la cara i dir: "T'ajudo?", si la resposta és: "no", doncs la nostra ha de ser: "ah! d'acord, guai" i marxar tranquil·lament :) A tu et pot semblar un descans, perquè la teva discapacitació és puntual, però als que hi han de viure dia a dia, el seu "problema" és com tenir pigues o el cabell ros. Si volgués podria haver comprat menys, o demanar que li ho portessin, o unes quantes altres variables no? És normal que et facis aquestes preguntes, però també és normal que ells vulguin viure al seu aire :)
La teva reflexió final és amb el que em quedo, si senyora, amb "dues crosses" :) que et igui lleu i aprofita't tot el que puguis reina (en el bon sentit, es clar, no has tingut la culpa del que t'ha passat, oi? doncs apa, que et mimin)
Fa poc que per una fractura molt petita al peroné vaig estar uns dies immobilitzat, i jo que soc tossut de mena...em va costar molt demanar ajuda. No hauriem de ser tant cap quadrats de vegades. Deixa que t'ajudin.... ho fan amb ganes, no els hi posis difícil. Tothom més relaxat serà més fàcil. Anims!!!!!!
Mira bonica, quan jo vaig estar així més o menys com tu, vaig arribar a pensar molt negativament de mi mateixa, vaig trobar la part més fosca de mi, em costava deixar-me ajudar, i em deia, és supèrbia? és massa autosuficiència? Però som com som, qui està acostumat a fer-s'ho tot, li costa molt deixar-se ajudar...no sé com explicar-ho, però és així, com si et costés reconéixer quan no pots...i malament rai, per un mateix... petons!
Uhmmmm ara jo seré la veu discordant, perquè a mi no em costa gens demanar ajuda.
Hi ha una cosa de la que jo normalment no parlo però que tampoc amago... Fa molts anys que em van diagnosticar una artritis. Era força jove. Ja feia anys que en tenia molts símptomes però no va ser fins que em van fer una operació de menisc (artroscopia) que van treure mostres de teixit i ho van poder diagnosticar.
L'artritis no es cura i a mi, de moment, m'afecta bàsicament als genolls i també una mica a les mans, dits, canells...
Normalment camino bé, però alguns dies em fa més mal i llavors vaig una miqueta coixa... però poques vegades. Ara bé, el que no puc fer amb normalitat mai és pujar i baixar escales, per exemple, o pujar i baixar del tren, perquè el genoll dret no té prou força per fer el moviment normal de posar un peu a cada graó i he d'anar posant els dos peus a cada graó cada vegada.
En Josep Lluís sempre m'ajuda a pujar i baixar del tren. Si ell no hi és, m'ajuda ma germana o algú altre... i si alguna vegada m'he trobat d'anar sola, abans de baixar he clitxat amb la vista algú amb cara de bona persona i li he demanat si em podria donar la ma per ajudar-me a baixar perquè jo sola no podia... i no em fa cap vergonya ni em molesta, ni em sento malament :-)
Per què no t'has de deixar ajudar, Rits?... Que no l'ajudaries tu a la teva germana si fos ella qui s'hagués trencat un os? I a la mare? I al pare?... Oi que sí? :-))
Doncs dóna'ls-hi a ells també l'oportunitat de demostrar-te que t'estimen... un altre dia ja els hi demostraràs tu a ells :-))
Jejeje el genoll més fomut és l'esquerra!! No té massa importància, però ja que ho explico, al menys dir-ho bé!! :-D :-D
(Hauré de repassar Barrio Sésamo "dreta" "esquerra")
Sí que costa deixar-se ajudar, sí. Un molt bon tema, rits. A mi si em costa és perquè és com si envaissin el meu espai personal. Puc fer-me una idea del que li passava pel cap al noi de la cadira de rodes.
I per suposat, agrair-te molt que ens hagis fet recordar aquesta gran escena d'aquesta gran pel·lícula. Ho ha il·lustrat molt bé :)
De vegades costa més deixar-se ajudar que ajudar els altres perquè ho veiem com un signe de dependència...però no dubtaríem en ajudar algú que ho necessités sense pensar malament o sigui que, rits, deixa't ajudar i ànims perquè és una situació que quan estem acostumades a anar d'aquí cap allà estar tancada entre quatre parets es pot fer molt llarg. Des dels blocs ja veig que tothom t'anima molt i particularment rep una abraçada molt forta!
moltes gràcies pels vostres comentaris i reflexions. en escriure el post tenia la sensació de deixar-lo a mitge, però amb els vostres comentaris es complementa i de valent!
P-CFACSBC2V, doncs si que és estrany, xò quan es fan, s'omple el cor amb un somriure. Gràcies!
Striper, xò de vegades se'ns escapa, no ens adonem del que podríem fer.
McAbeu, i perquè ens han transmés aquesta necessitat de no dependre de ningú? o més que no dependre, de no poder demanar ajuda.
XeXu, donar ajuda no costa gens, és saber rébre-la sense que aquesta et comporti una sensació de deute. I del noi, si està enfadat amb el món, potser algú li haurà de fer veure que així no va enlloc.
Gràcies, Clidice, no recordava l'esperit de l'Albert Casals. Potser si. Simplement que pel fet de tractar amb normalitat no vulgui dir fer els ulls clucs.
Ai, Cris, com costa portar les crosses. Al final, però, en tindré dipolma d'honor!
garbi24, potser si que el que cal és que em relaxi, així posaré les coses més fàcils. no n'era conscient.
zel, m'has entés perfectament. i jo tampoc sé com explicar-ho. això d'arribar a pensar molt malament d'una mateixa, el cantó fosc.... com se m'està fent present aquests dies!
Assumpta, moltes gràcies per les teves paraules i testimoni. Segurament és anar aprenent a viure amb les nostres mancances o debilitats, però sovint costa. Una abraçada ben forta!
Ai, Xitus, això de l'espai personal.... crec que ja no sé què és.... i si que es troba a faltar. Xula, eh, l'escena!
kweilan, moltes gràcies. si que m'animeu, si.
Jo que porto bastant temps mig malalta, al final he tingut que caure en la temptació de deixar-me ajudar :) Al final ho valores molt i molt.
Ai no sabia que t'havia passat això! Feia moltíssims dies que no entrava. Espero que vaigues recuperant-te :)
Publica un comentari a l'entrada