Imprescindible per aquests dies

Mai se m'hagués ocorregut.
El vano em transportava a l'àvia Teresina; com feia ventar el vano negre amb dibuixos japonesos i que ens deixava fer servir quan ens disfressavem a casa seva, amb els collarets de perles, les mantellines, els vestits de festa antics de l'envelat i les sabates de taló.

Però aquest any, s'ha convertit en el millor aliat. I ja no em fa vergonya portar-lo a tot arreu per sobreviure a aquesta calor i a aquesta ciutat quan ja no et pots desfer de res més.

Al metro fa més lleugera les esperes eternes a les andanes, per no parlar de dins del metro, on estius enrere et congelaves i ara, en canvi, no hi ha dia que no caiguin les gotes de suor.

Enmig d'un casament mantenint el tipus i les llàgrimes d'emoció a lloc.

Al CCCB esperant les gandules i fent temps enmig de la gentada, vespres que només semblen refrescar amb cervessetes que tampoc poden multiplicar-se per mil. Fins i tot al cinema, on no sé si és que era un intent de sessió alternativa o s'havia espatllat l'aire i ni ens van avisar.

De festa major, alleugerint les ballaruques dels carrers de Gràcia atapïts sobretot de turistes desfermats com si mai haguéssin ballat.
Ahir, sorprenentment, a la platja. I és que no corria ni una sola gota d'aire. Només el vano i un granissat, van fer més agradable el suplici de voler estar moreneta al sol.

I és que amb un gest ben senzill es pot trobar alleugeriment a gairebé tot. En aquest cas, la gràcia en ventar.

ps. Aquest estiu està fent massa calor. Semblava que ja devallava, però sembla que es resisteix en donar un aire fresc a aquests vespres d'agost.
La foto, el casament ben calurós de principis de juliol.
No estic segura si es pot dir vano, però m'agrada molt més que ventall.