Roda el món i torna al born

Dilluns al matí, un noi i una noia de 33 anys, agafàven un avió. Destí, de moment Cuba, però en ment, Mèxic i el que vingui, i en la ruta, d'aquí un any potser a l'Índia. Res establert, un temps de desconnexió del dia a dia, per trobar-se a un mateix.

Una amiga de la universitat fa un mes que ha tornat d'un any a Mèxic com a cooperant internacional. Fent tasques de suport a persones amenaçades per les guerrilles o per d'altres (dir que el propi govern amenaça, seria una mica massa fort, no?). Just quan marxava em deia que ara que s'havia trobat a ella mateixa i que es sentia bé aquí, li tocava marxar. I és que ha voltat per mig món, ha viscut a Eivissa un munt de temps, i mai va trobar un espai propi on sentir-se bé.

Una parella tenia un blog. Van decidir viatjar al voltant del món, com una aventura per gaudir de l'últim suspir de joventut. Finalment van tornar, a l'últim post déien que sentien la necessitat de tornar, entre d'altres raons.

Aquest matí, anant cap una reunió, una companya de la feina m'explicava totes les seves experiències internacionals. Entre elles, estar sis mesos en una comunitat indígena del Brasil, aprenent com eduquen de pares a fills, com viuen en una societat de supervivència. I com, més que com a experiència professional, li va servir com a experiència vital.

He conegut un munt de gent que ha marxat a fer voluntariats a països en vies de desenvolupament. Sempre, amb esperit contradictori, els déia que aquí ja hi ha llocs on col·laborar, però que semblava que era més fàcil marxar ben lluny.

Les persones que marxen per fugir o trobar-se, és difícil que viatjant s'arribin a trobar. El que es necessita és un viatge interior. En canvi, les persones que marxen simplement pel fet de veure món, segur que aprofiten molt més el viatge.

Sempre he sentit que em perdia una part. En el seu moment no em vaig decidir a marxar, per diferents motius no podia, masses coses em lligaven aquí. I alhora era un sentiment de voler marxar, desaparèixer per no saber on era.

Ara sento que per aquestes aventures, ja he fet tard. Que una petita part voldria tenir aquest esperit aventurer, deixar-ho tot, agafar una excedència de sis mesos, llogar el pis i voltar. Però alhora, ara sé que el meu lloc està aquí i potser ja no necessito fugir. Que aquestes aventures ja no em calen i que bé, potser no podré veure tan de món, però hi ha tot un món ben aprop.

ps. He intentat buscar l'enllaç amb el blog que esmento, però no l'he trobat. Això si, m'han aparegut un munt de blogs de gent que està vivint experiències similars.
La foto, la selva amazònica, un dels llocs que des de fa poc em crida l'atenció.