30/4/09


Arribo de sopar a la Barceloneta.
Escric i escric un post una mica trist i no m'agrada.
Em sento una mica buida -ho he de reconèixer- hi ha peces del meu entorn que no acaben d'encaixar i cada dia que passa em sento més fora de joc.
M'incomodo i fins i tot m'ofego. Em sento petita.
I em fa posar trista.
Però mentre escric alço i els ulls i la veig a ella. Una primera flor ha nascut; per primera vegada, una orquídea m'ha florit.
Mai m'havia florit una orquídea. És preciosa.
Just quan les velles es marceixen, neixen de noves.


17 comentaris:

XeXu ha dit...

Rits, m'espantes. Anava llegint el post i pensava que ho podria estar escrivint jo. Aquest vespre també em sento fora de joc, fora del planeta.

Fins a les orquídies. Jo no en tinc pas. Però espero que la darrera frase és amb la que et quedis, i la que t'ajudi a animar-te.

La cançó, boníssima, com és costum. I no només això, la de Moby d'aquí al costat, igualment bona. Bon gust, bon gust, sí senyora.

Rita ha dit...

De la mateixa manera que t'ha florit l'orquídia, per primer cop, el teu entorn s'anirà amotllant o tu t'amotllaràs en un altre. No t'angoixis, deixa passar el temps...
Bona nit! :-)

Rita ha dit...

Xexu... oh...

Assumpta ha dit...

Deu ser la nit de sentir-se malament, suposo...

Fora del planeta, tant de bo es pogués, XeXu, ara mateix agafaria el primer vol.

Però hem de pensar que passarà, eh? La teva orquídea hauria de ser un senyal per a tots.

Bona nit, guapa

P-CFACSBC2V ha dit...

La que tinc al despatx està en procés de marciment, ja veurem què fa… Segur que la teva no vol veure't trista.

Amb el tema orquídia, m'has recordat una cançó del Calamaro.

Ferran ha dit...

Uitx!, anava a solidaritzar-me amb tu, per aquesta sensació de buidor... però veig que podriem fer teràpia de grup! Algú sap com superar-ho?

De moment, una orquidea naixent és un senyal positiu. Que no s'acabi aquí!

Ànims a tots.

jordicine ha dit...

Felicitats pels 200 posts. I ànims. Tot se sol·luciona. Bonica. Un petó.

Striper ha dit...

Veus sempre pot sorgir un somriure a quaLSEVOL RACO.

kweilan ha dit...

Això és l'astènia primaveral...tanta bona fama que té la primavera i és un desastre per l'ànima i el cos.

Tirai ha dit...

Mira, de vegades, ja passa. Una orquídia, un roser florit, el que sigui, et pot animar!

robadestiu ha dit...

uf, aquests dies o epoques en què ens sentim fora de joc i costa respirar, són tristos. Però que t'hagi florit una orquídea, em sembla que és realment difícil. Si això ha passat, vés a saber què més neixerà a partir d'ara... Una abraçada!

zel ha dit...

Tot ha de renéixer a la vida, preciosa, de vegades és la tardor qui porta tristeses, però darrerament les primaveres no ens proven...

Cesc ha dit...

Just, coses que marxen noves flors que surten, ànims Rits, quan una cosa t'ofega i et fa sentir menut, lluny eh...

estrip ha dit...

així doncs el dia no ha estat en va.
Un orquídia ve es val un bon somriure.

rits ha dit...

Gràcies pels vostres comentaris. Contradiccions del dia a dia, suposo.

XeXu, espero que hagis retrobat el teu lloc i que trobis el que t'animi, segur que si!

Gràcies Rita, cada dia estic més convençuda que m'he d'amotllar a entorns nous, no em puc sentir malament cada vegada.

Vaja, Assumpta, tot i que és reconfortant no sentir-se sola així, espero que ja estiguis més animada. Tot passa, sempre.

P-CFACSBC2V, jo en vaig tenir una al despatx, xò es va cremar,.... tenia massa llum directa. Gràcies per la cançó, no la recordo haver escoltat abans. L'estic escoltant ara i sembla molt suau i elegant, com l'orquídea.

Ferran, tu també? tb esepero que ja estiguis millor.

Gràcies jordicine, ja ho sé, xò de vegades me n'oblido.

Del més inesperat poden sortir somriures, Striper!

Kweilan, mai havia notat l'astènia primaveral fins fa dos anys. cada vegada em costa més, tot i que és l'estació més bonica.

Tirai, tot és saber-ho veure.

Robadestiu, si que són tristos si. A mi mai m'havia florit una orquídea, crec que mai li troabava el lloc idoni. Potser vaig trobant el meu lloc.

Zel, sembla que no ens provin no, xò segur que acaba sortint el sol!, molts ànims!!!!!

Cesc, ja ho sé ja que tinc que fugir del que em fa sentir petita, xò ho tinc tan aprop de persones que m'estimo molt que he d'apendre a conviure-hi com sigui.

Estrip, i dos també!! avui ha florit la segona!

ÀnimaAlada ha dit...

sempre hi ha algun motiu per a seguir endavant! ;)

Ferran ha dit...

Anem fem, Rits, anem fent... Això sí, si demà guanya el Barça, la vida em semblarà mooolt més senzilla!
(és broooma :)

Ànims per tu, i per tots plegats.