Ai el futbolín, el futbolín

Sovint es diu allò de “vale más maña que fuerza” i al futbolín aquesta màxima és inqüestionable. Ho sé, ho connec, però no hi ha manera.

Sóc una negada del futbolín. I jo que em puc declarar una futbolera nata, que amb les amigues del cole sóc el bitxo raro que segueix els partits de futbol, el futbolín se m’encalla i em dóna mal de cap, mentre que entre elles que no coneixen ni en Valdés n’hi ha autèntiques cracks.

M’han explicat mil i una vegades que la tècnica és en el joc del canell, que sols cal un petit impuls i convicció, però no n’hi ha manera! Ni en els millors anys futbolineros, quan sortíem de l’escola el divendres i anavem al bar caspós de torn a passar la tarda en vaig aconseguir aprendre.

Darrera, fent de defensa encara aturo algunes pilotes, però esclar el xut potent dels defenses per sorprendre l’equip contrari diguem que ni es veu, ni s’olora ni fa por. I si em poso a la davantera,…. Bé millor no fer comentaris, la poca potència dels meus xuts fan que qualsevol que es posi a la porteria se senti com un Casillas sense despentinar-se.

Si estem entre amics, i em toca jugar perquè no queda més remei, doncs riem i ja està, es desesperen amb mi però confien que algún dia n’aconsegueixi aprendre i esdevingui una autèntica dona futbolinera de primera. Però llavors ve el moment crític, aquell en el que no saps d’on et trobes amb una moneda al costat del marcador, alces els ulls i veus dos paios somrient, engominats fins al coll i la copa i el cigarret a la mà apunt per fer de perdonavides i fer-se veure com autèntiques estrelles de l’esport més acartronat. I esclar, passa de tot i et sents fins i tot ridícula, com una figaflor. L’orgull no et deixa demanar el canvi de jugador però haver de sentir el somriure de pobretes encara fa més ràbia i en un tres i no res ens treuen del taulell i comencen a jugar com si els anés la vida.