De dolça, res de res

Decididament, sóc filla de la meva mare, i el dolç no és el meu fort.
Després de la desgràcia amb el brownie, m'havia decidit a deixar enrera la maledicció de fer postres de les Rites. No pot ser, no és tan difícil.
M'he portat una balança de pesar de casa els pares, he imprés la recepta, m'he posat tots els ingredients ben posadets, com faria l'Isma, davant el màrmol i tots els estris necessaris.
He fet la recepta línia per línia i l'he posat al forn.
Primer descuit: en lletra menuda parla de les panses. Perquè no quedèssin al fons de tot del pastís, les he col·locat deu minutets de no res més tard, i han quedat damunt de tot i mal posades.
Segon error: m'han trucat (per cert, la mare....) i quan he tornat m'ha semblat que se m'estava cremant; corre-cuita he tret el pastís,...i.... resulta que ara és cru per dins.
I tot, per aprofitar dues pomes que feia massa dies que rondàven per la cuina.
El resultat, no queda tan malament,....el gustet, però, ja és altra cosa. La maledicció, segueix en peu.

Potser tot plegat diu alguna cosa, deixa entreveure alguna senyal, si no surt, doncs res de res. Millor m'en torno al salat.

ps. Rita, espero que siguis l'excepció que confirma la regla.