Hi ha qui no li agrada disfressar-se. Hi ha qui s'amaga darrera d'una façana de seriositat i no deixa entreveure el còmic que porta dins. Hi ha qui la vergonya a exposar-se en públic disfressat, no deixa que pugui enriure's d'un mateix.
El carnaval, a més de festa pagana, de festa esbojarrada abans de la quaresma, és també el temps de crítica, de sàtira i de deixar anar tot allò que preocupa o no va bé. És temps de disbauxa.
Hi ha qui diu que és una festa hortera i fins i tot de mal gust. Hi ha qui no en vol saber res, i en canvi hi ha qui es deixa anar, fa sortir la seva faceta més pallasa i deixa anar coses que mai faria. I si, també hi ha qui fa l'hortera fins al ridícul més gran.
A mi, que sempre intento passar decepercebuda, que no m'agrada ser gens el centre d'atenció o cridar d'alguna manera l'atenció, i que sóc tan tímida que només una paraula em pot fer posar vermella. Doncs a mi, resulta que m'agrada ser contradictòria de mena, i m'encanta el carnaval!
Tinc la sort de celebrar-lo amb els nens i poder fer les mil i una tonteries i quedar dissimulada. Però, tanmateix, m'encanta disfressar, fer disfresses (mai comprar-les) i sortir de festa.
I aquesta contradicció em fa molta gràcia, perquè ni jo mateixa l'entenc. Potser i simplement potser, perquè amb disfressa les coses es veuen de diferent color i no fa cosa mostrar certes maneres de fer.
Amb les amigues de l'escola, que també ens agrada portar la contrària al món, ens disfressàvem per Sant Joan, i amb els de la feina, durant els anys daurats vam ser l'enveja de més d'un per apuntar-se a la disfressa.
Això si, la setmana de carnaval és de les més dures de tot l'any (gairebé com la d'abans de Nadal) i arribo a la festa una mica massa cansada. Potser aquest és el darrer any que ens disfressem amb els nens i nenes del centre, i inconscientment ens hi estem entregant més que mai.
Això si, amb el millor somriure, a gaudir que és carnaval!
El carnaval, a més de festa pagana, de festa esbojarrada abans de la quaresma, és també el temps de crítica, de sàtira i de deixar anar tot allò que preocupa o no va bé. És temps de disbauxa.
Hi ha qui diu que és una festa hortera i fins i tot de mal gust. Hi ha qui no en vol saber res, i en canvi hi ha qui es deixa anar, fa sortir la seva faceta més pallasa i deixa anar coses que mai faria. I si, també hi ha qui fa l'hortera fins al ridícul més gran.
A mi, que sempre intento passar decepercebuda, que no m'agrada ser gens el centre d'atenció o cridar d'alguna manera l'atenció, i que sóc tan tímida que només una paraula em pot fer posar vermella. Doncs a mi, resulta que m'agrada ser contradictòria de mena, i m'encanta el carnaval!
Tinc la sort de celebrar-lo amb els nens i poder fer les mil i una tonteries i quedar dissimulada. Però, tanmateix, m'encanta disfressar, fer disfresses (mai comprar-les) i sortir de festa.
I aquesta contradicció em fa molta gràcia, perquè ni jo mateixa l'entenc. Potser i simplement potser, perquè amb disfressa les coses es veuen de diferent color i no fa cosa mostrar certes maneres de fer.
Amb les amigues de l'escola, que també ens agrada portar la contrària al món, ens disfressàvem per Sant Joan, i amb els de la feina, durant els anys daurats vam ser l'enveja de més d'un per apuntar-se a la disfressa.
Això si, la setmana de carnaval és de les més dures de tot l'any (gairebé com la d'abans de Nadal) i arribo a la festa una mica massa cansada. Potser aquest és el darrer any que ens disfressem amb els nens i nenes del centre, i inconscientment ens hi estem entregant més que mai.
Això si, amb el millor somriure, a gaudir que és carnaval!
15 comentaris:
Jo me'n salvo, elis elis, ara baix disfressada de prima amb crosses (m'he engreixat...uffff!!!!)
Bona festa!
Ai senyor que arribat de fer jo per carnaval, gaudeix i recorda que qui no carda per carnaval merda fins nadal.
Curiós. A mi no m'agrada gens el carnaval, però esepro que ho passis bé :-)
som de contrastos rits. a mi, que més aviat m'agrada riure a tothora de mi i de les coses, ... rsulta que no em fa ni gota el pes això de disfressar-se. ni de petit!
a vere si és un trauma infantil per vestir-me de gaucho quan encara no podia opinar! :)
bon cap de setmana carnavaleroooo!
A mi tampoc m'agrada disfressar-me però veig pl carrer que els nens i nenes van supercontents amb les seues disfresses.
Jo tampoc m'he disfressat mai, no m'agrada, però espero que tu t'ho passis molt i molt bé.
Petons, maca!
A mi no m'agrada gens... ho trobo bastant ridícul que arribi la "data obligatòria de la disbauxa"...
Fa deu o dotze anys em vaig trobar davant de la rua i crec que mai havia vist tantes bestieses juntes...
A part del so tan "criminalment" alt de la música de les carrosses (i jo ho he de suportar que em passan per davant de casa quan van al punt de trobada, i ja van "a tot volum" i em tremolen els vidres i tot.
Ara bé, com ha dit Kweilan, a mi també em fa gràcia veure els petits disfressats... Els trobo que van contents i fan festa...
Com tu ho fas amb nens i nenes del centre, doncs tu sí que ho passaras bé :-))) A gaudir-ho molt!!
sabia que tindria pocs adeptes...
Zel, segur que no hi ha per tant!
Striper, ho tindré en compte!
P-CFACSBC2V, doncs si, coses que passen. intuia que no t'agradaria el canraval...
Òscar, a la majoria d'homes no us agrada el tema disfresses. b és curiós.
M'agrada això de contrastos elloc de contradiccions!
Kweilan, si, a mi tb és el que més m'agrada, de fet.
Gràcies, Rita. Així ho espero.
Assumpta, m'hi has fet pensar. De fet el que menys m'agrada són les rues (de fet, fa anys que no hi vaig, potser fa 5 anysque baixo a Sitges), xò si les festes de disfresses.
Doncs jo trobo que és una gran festa, recordo les meves disfresses i sortides no fa pas tants anys... que vagi molt bé!
Hola rits,
quin post més cert! A mi m'agradava el carnaval però a partir de certa edat ja vaig deixar de fer-ho. Des que treballo de profe però que he tornat a viure-ho més. Ahir sobretot era veure els nanos com n'estaven de contents.
Jo sóc tímid i ple de pors i alguna que altra ferida oberta però la màscara que surt espontània per fora n'és una altra, i a vegades això em desconcerta.
petons,
aleix.
Som contradictoris de mena, Rits. Per més que intentem semblar sempre racionals i calculadors, som contradictoris de mena, així que no et preguntis el perquè i... disfruta la festa! :)
PS: Jo sóc contradictori, també, però no en aquest tema: semblo seriós... i mai no m'ha agradat disfressar-me :-)
Doncs jo sóc dels que no li troba el què, mai m'ha agradat disfressar-me, tret de quan era molt petit, que amb qualsevol cosa ens disfressàvem i jugàvem a casa. Potser és pel que dius al principi de tot, no m'agraden les màscares i mai me'n poso. S'ha de ser conseqüent, no?
M'encanta disfressar-me.
A mi no em fa ni fred ni calor. Algun any amb la colla ens em disfressat i bé. Però ja portem uns quants que no i també, bé.
No obstant, reconec que si a la gent li agrada i l'ajuda a treure's de cabòries... doncs endavant amb la festa i la disbauxa.
Que cadascú faci la seva.
(Com l'òscar, igual és un trauma infantil, a mi quan tenia 10 anys em van vestir de "faralaes", per a mí que alguna cosa deuria passar a l'espai exterior... o potser era que allò es consideraba políticament correcte, tot plegat em fa por només de veure la foto).
Cesc, ara m'has sorprés! no et feia carnavalero!
Xitus, si que desconcerten. Potser són màscares, potser són cares que tenim, parts de nosaltres.
Ferran, doncs potser si que tots som contradictoris, xò sembla que hi hagi qui sàpiga portar millor les contradiccions, dissimular-les o ignorar-la.
XeXu, doncs si, millor ser coherent amb un mateix. I està molt bé això de no voler anar amb màscares.
Jeroni Maleuff, quina sorpresa!!
-assumpta- ho confesso, a mi tb em van disfressar de faralaes!!!
Publica un comentari a l'entrada