Moltes vegades m’he queixat de la feina. I avui, estic de celebració. Oficialment, faig dos triennis a la casa. Sis anys treballant-hi que han passat volant. Com si fos ahir, arribada d’Istambul i amb els cabells curts com quan era petita, per tornar a començar, per trobar un camí que ni imaginava.
I com si fos ahir, recordo els bons moments, quan anar a treballar era fins i tot divertit, treballava en una àrea relacionada amb el que estudiava, en un àmbit proper a la meva acció i amb uns companys genials. I no teníem esperit de quedar-nos. Sabíem que igual que havíem fet carambola per entrar podíem sortir, doncs no som funcionaris i sols era un començar.
Però el temps va anar passant i agafes consciència laboral, adquireixes drets i després de 3 anys en contracte d’obra i servei dius prou. I aquí comencen els mal de caps, sortir fins i tot a la premsa, lluitar pel què creus i desil·lusionar-te amb els canvis que havien d’arribar i que ens van fer brindar el Nadal de 2003.
Hi hagut molts bons moments, molts bons records i feina molt ben feta. La innocència de participar en la construcció d’unes polítiques en les que creure que poden fer-hi alguna cosa, en projectes normatius agosarats que han quedat en un no res.
I també hi hagut temps de neguits, de no saber què fer, de fins i tot plors. I temps, com els d’ara, on no comptes per res. I venir a treballar és una rutina que sols es fa lleugera l’estona de l’esmorzar.
I entens la gent que porta molts anys que ja no recupera l’esperit de poder-hi fer alguna cosa i fins i tot que no tingui esma per somriure. Doncs a base d’egoismes i poder, tot és un desengany.
Sé que em queixo, que voldria canviar, però és una bona feina, i en el fons només és feina. Sé que molts dels que han marxat creient-se que es menjarien el món, voldrien tornar. Sé que malgrat tot, si deixes certs temes fora del caparró, s’està bé i es pot fer feina. I confio, continuo confiant, que l’esforç i treball ben fet acabi posant les coses al seu lloc.
No sé si en faré molts més de triennis, vaig buscant. Només espero que la cara seria que tots diuen que faig últimament no s’apoderi massa.
I com si fos ahir, recordo els bons moments, quan anar a treballar era fins i tot divertit, treballava en una àrea relacionada amb el que estudiava, en un àmbit proper a la meva acció i amb uns companys genials. I no teníem esperit de quedar-nos. Sabíem que igual que havíem fet carambola per entrar podíem sortir, doncs no som funcionaris i sols era un començar.
Però el temps va anar passant i agafes consciència laboral, adquireixes drets i després de 3 anys en contracte d’obra i servei dius prou. I aquí comencen els mal de caps, sortir fins i tot a la premsa, lluitar pel què creus i desil·lusionar-te amb els canvis que havien d’arribar i que ens van fer brindar el Nadal de 2003.
Hi hagut molts bons moments, molts bons records i feina molt ben feta. La innocència de participar en la construcció d’unes polítiques en les que creure que poden fer-hi alguna cosa, en projectes normatius agosarats que han quedat en un no res.
I també hi hagut temps de neguits, de no saber què fer, de fins i tot plors. I temps, com els d’ara, on no comptes per res. I venir a treballar és una rutina que sols es fa lleugera l’estona de l’esmorzar.
I entens la gent que porta molts anys que ja no recupera l’esperit de poder-hi fer alguna cosa i fins i tot que no tingui esma per somriure. Doncs a base d’egoismes i poder, tot és un desengany.
Sé que em queixo, que voldria canviar, però és una bona feina, i en el fons només és feina. Sé que molts dels que han marxat creient-se que es menjarien el món, voldrien tornar. Sé que malgrat tot, si deixes certs temes fora del caparró, s’està bé i es pot fer feina. I confio, continuo confiant, que l’esforç i treball ben fet acabi posant les coses al seu lloc.
No sé si en faré molts més de triennis, vaig buscant. Només espero que la cara seria que tots diuen que faig últimament no s’apoderi massa.
18 comentaris:
ostres, ara que ho dius, jo d'aquí pocs mesos també farà 6 anys que vaig començar una nova professió, la meva d'ara. I em sembla tota una vida, potser pq ara és una part de la meva vida molt important.
Bon moment per donar un cop d'ull al passat i fer un balanç de tot plegat.
I no, no t'esperis a que la cara s'apoderi de res. Busca la manera de canviar-la, i qui sap, potser comencen a canviar més coses al teu voltant! Una abraçada :-)))
Jo, d'aquí a un parell de mesos farà 10 anys que sóc a la feina. I és veritat el que expliques: es passen èpoques de tots els colors, on demanaries canvis, on et menjaries el món, on no voldries aixecar-te del llit per anar-hi... però només és feina, i si dóna per viure i deixa temps lliure, és suficient. La salsa a la vida no cal posar-la després de fitxar, no?
Es passen diferents èpoques al treball. Però cal que ens agradi si pot ser...perquè hi passem moltes hores però si no, com tu dius la feina només és feina. De totes formes, està bé anar buscant si no estàs contenta. Ánims!
la constància i el treball dona els seus fruits. A vegades però la rutina o un pensament traïdor que no sabem d'on ve, no ens ho deixen veure.
Continua confiant...
Jo em porto 9 de trienis UFFFf, Que dir complicat si pots tens ilusions lluita per elles es lo unic que rt dic.
No faci's cara sèria, Rits!! :-))
(pensa amb aquells brownies que van quedar tan durs i que us varen fer riure... jeje) (bé, és el primer que m'ha passat pel cap.
Xiqueta, quan t'empipi la feina pensa en els pobres autònoms: No sabem què vol dir trienni, ni paga extra, ni vacances pagades, ni lot de Nadal... snifff
Ai, que jo només et volia animar i ara...
:-))
Jo espero que el meu camí no sigui l'invers al teu. He començat a treballar fa poc en un lloc on pretenc quedar-me, i no em poso cap data per plegar o canviar d'aires. A veure si tot es torçarà més ràpid del que crec, a diferència de la teva feina, que semblava que no, però que ha perdurat i perdura. El que em preocupa més és el cansament que se't detecta, crec que quan es perd la il·lusió en les coses, més val buscar un canvi, però que consti que negaré que t'ho he dit.
Quan un comença tot és nou i tens unes idees i unes ganes per a fer coses i aprendre, els anys porten com tu has dit, plors, desenganys i mil coses que podríem afegir... jo crec en la teva lluita, o sigui que no pari la lluita...
Bruixoleta, tens tota la raó. La intentaré canviar, a més arriba el cap de setmana!!! El temps passa volant!! i si fer balanç, xò per mirar endavant!
Salva Piqueras, i tant!! després de fitxar hi ha tot un món!!!!
Kweilan, més que no estigui contenta, és decebuda. A mi la feina que faig m'agrada, però que factors externs t'amarguin, és una mica un desastre.
Ui, Estrip,... intentaré continuar confiant, xò ara mateix m'és encara més complicat. Avui anuncien que marxa l'únic cap que abans de ser cap havia estat treballador i que feia soroll per naltres.....
Striper, nou triennis!!!! tornar-se a il·lusionar... sempre cal...
Assumpta, ja m'has fet somriure!! i si, els autònoms als meus ulls teniu molt de mèrit!!!! a seguir lluitant!!
XeXu, gràcies!! I si, estic cansada, cansada de no poder descansar i venir a treballar tranquil·la sense pensar què passarà amb els nostres llocs de treball o l'agència en si. Tb espero i desitjo que la teva feina sigui diferent! de fet, en un moment donat el que era temporal va esdevenir una necessitat de ser definitiu.
Cesc, moltes gràcies! avui més que mai necessitava sentir que cal continuar lluitant, ja que em fa molta mandra seguir una lluita sindical que mai pensava que em tocaria.
Per cert, com et trobes? espero que molt bé!!
Jo en tinc 8 i pico de triennis i he passat per molts estadis. Sempre que no he estat bé, he procurat canviar, dintre de la mateixa casa, i m'ha funcionat, però també és cert que amb els anys aprens a relativitzar una mica.
Quan comences gairebé forma part de la teva vida la feina, a mesura que et vas fent gran, la vas separant més, encara que la facis bé eh.
Pensa que vénen temps dolents, i una feina segura té molt valor ara mateix. Un recomanació, no t'amarguis pel que tu no puguis resoldre.
Un petó ben fort i pensa que també són calerons els triennis... ;-)
Cares series mai!!! Jo a la tele estic apunt d''agafar' el segon triennis. I tinc molt bons records, tot i que els inicis van ser durs. Un petó, Rits. I, si estàs de celebració, felicitats!
Si, Rita, en sóc conscientq ue venen temps dolents i sé que sóc una privilegiada per tenir la feina que tinc. Per això, en el fons, m'és molt difícil trobar una feina per arriscar-se a canviar.
Jordicine, gràcie! doncs si, intentaré no fer cara sèria.
Et vaig fer somriure!!! :-)))
Coi, a dalt no em deixa comentar res, bufona... Però sí, la vida és moooooooooooooooolt complicada, t'ho juro...
Assumpta, si! em vas recordar un bon moment tot i que havia estat un desastre els brownies.
Zel, gràcies per la visita. No sé què ha passat. A veure si la podem descomplicar una micarrona!!
Una abraçada!
Hola Rits,
Estar bé a la feina......
Hi ha una questió bàsica. Has d'estar bé tú mateixa. La resta, s'encomana.
Una abraçada
Si a la feina li donem la importància justa, hem de poder ser feliços i viure la vida que hi ha fora d'ella. Molts ànims!!
Publica un comentari a l'entrada