25/1/09

I jo


La meva vida és molt complicada”. I amb aquesta frase em va dir tantes coses.

Hi ha persones amb qui comparteixes molt de temps, i en canvi en saps ben poc. N’hi ha d’altres, que només veus de tant en tant, i en canvi sembla que no t’hagis separat d’elles ni un minut.

Hi ha persones que t’expliquen fins i tot el color de la roba interior gairebé el primer dia de conèixer-les i en canvi, hi ha persones de sempre que desconeixes per complert el què s’amaga dins del seu cor.

El grau d’intimitat que comparteixes és diferent i exclusiu de cada persona.

Les persones anem evolucionant, sóm com sóm, venim d’on venim, ens fem i refem, intentem dissimular allò que menys ens agrada de nosaltres mateixos i encarem allò que la vida ens porta de la millor manera que sabem o podem.

La vida gira i gira segons com bufa el vent, i no sempre pot ser fácil –sinó, com aprendríem a assaborir tot allò de bo que ens dóna?- . Quan la vida fa mal, alguns fan veure que no passa res. S’amaguen darrera una màscara plena de somriure, paraules i festa. D’altres s’amaguen dins d’una closca perquè algú els vagi a buscar. I d’altres somriuen amb la mirada trista, esperant que demà surti el sol.

Però tots, quan arribem a casa, quan estem amb nosaltres mateixos i ens desfem de màscares, closques, pesos de roba al damunt, ens quedem amb la nostra petita realitat. Allò que ens fa feliços, allò que ens crea un nus a l’estòmac, allò que ens fa saltar una llàgrima, allò que sabem que podem canviar, i sols cal trobar el com i la manera, allò que ens resistim a deixar enrera, allò que ens fa esclaus de nosaltres mateixos.

I jo, que crec que sempre em sento feble per tot i tothom, que una paraula o gest em pot deixar k.o. tota la nit, em descobreixo forta, amb les idees i pensaments clars –encara que aquest post no ho sigui- i sabent que potser demà tornaré a sentir-me feble però alhora segura de saber com sóc i com vull ser.
I jo que no mostro la meva intimitat, el meu desig, els meus sentiments, la meva alegria o el meu neguit a gairebé ningú o gairebé mai, em sento una mica més segura de saber que sóc com sóc, com vull ser i amb qui ho vull compartir.

Ps. I tot, perquè una de les persones més equilibrada, centrada i amb les idees més clares que connec, em va venir a dir que tot no és tan fácil.

A la vida podem trobar molts arbres caiguts, com ahir a l’avinguda Mitre, sols és aprendre a esquivar-los o passar-hi per sota, o ajudar-los a tornar a crèixer.


23 comentaris:

kweilan ha dit...

Aquest post fa pensar...me l'he llegit i he tardat una estona a fer-te el comentari. És veritat que tothom va amb le seues màscares amunt i avall però de vegades són necessàries per no ser vulnerable però també és cert que no sempre es poden portar a sobre. Crec que l'única manera de crear relacions de veritat, que siguin gratificants, amb altres persones és sense màscares, només així podem conèixer als altres i ens poden conèixer. Una abraçada!

Assumpta ha dit...

No sé cuantes vegades t'ho hauré dit :-) però cada dia m'agrada més el teu blog... M'agrada com expliques les coses, com vas agafant una idea i la desenvolupes fins explicar allò que vols, fins a poder descriure aquella sensació especial del moment...

A vegades em sento identificada amb moltes de les coses que dius i m'agrada veure com ho expliques.

Avui hi ha unes frases que m'han arribat al cor, que les vull copiar perquè quedin ben remarcada:

I jo, que crec que sempre em sento feble per tot i tothom, que una paraula o gest em pot deixar k.o. tota la nit, em descobreixo forta, amb les idees i pensaments clars

I jo que no mostro la meva intimitat, el meu desig, els meus sentiments, la meva alegria o el meu neguit a gairebé ningú o gairebé mai, em sento una mica més segura de saber que sóc com sóc, com vull ser i amb qui ho vull compartir.

Sigues com ets, comparteixe-ho amb qui tu vulguis, obre el cor a qui et mereixi confiança, no deixis que et vulguin canviar, estima't tal com ets :-))

Me les deixes copiar al meu blog aquestes frases? Jo posaré que es teva, eh? :-))

Una abraçada mooolt forta!!

Cesc ha dit...

Un post genial i ple de sinceritat eh, la veritat que les coses no són fàcils ni pels forts ni pels que semblen dèbils, les coses es giren i com tu dius ens refem i tornem a caminar i tornem a caure i esquivem arbres, d'això es tracta el joc de lliure i tenir clar qui ets i què vols fer diu molt de tu, que demà sigui un dia millor i cada dia més :)

XeXu ha dit...

Aquest post és molt semblant, o té molts punts en comú, amb el meu darrer, que ja has llegit. Ens crea un sentiment estrany quan algú que tenim com un pilar de seguretat ens diu que no sempre es pot estar dalt, i que hi ha coses que fan mal. Però és que tothom té els seus moments, i només n'hi ha que els saben maquillar millor que d'altres.

rits ha dit...

Kweilan, jo també crec que les relacions autèntiques són aquelles que no porten màscara, aquelles que no cal maquillar. Però el món on vivim no tothom es veu en cor d'anar sense màscara i això fa que es creein aquestes relacions, que als meus ulls també són estranyes.
Per això les relacions sense maquillatge ni màscara són les que hem de cuidar.
Altra cosa és com ens hem de presenta naltres dvant els altres, oi? tb estic amb tu, intentant anar sense màscara.

Ais, Assumpta, m'has fet posar vermella! No sé, porto molts dies sense saber què escriure. De vegades, nomésun comentari em fa pensar... i no sé, no m'havia parat mai a pensar com escric. va sortint.
Pots agafar el què vulguis!!!!! i modificar-lo si vols, donar-li la volta.....

Cesc, cada dia els dies seran més clars. Ho han de ser!!!! Crec que arribar a saber com ets i com vols ser, i que això més o menys quadri, tb és alliberador.

XeXu, ho he pensat just al tornar a llegir l'escrit quan l'he penjat. No volia parlar de seguretat o inseguretat, sinó més aviat d'estar content amb un mateix. Suposo que, de fet, aquesta, és la meva major inseguretat.
I potser és la de molts.
I si, quan una persona que veus forta, s'esmuny, és un sentiment molt estrany. Potser els que ens considerem febles estem més preparats per quan ens fem mal (d'això no n'estic del tot segura, xò podria ser)

Assumpta ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Assumpta ha dit...

Gràcies!!!

No, donar-li la volta no, que m'agrada com és :-)) Potser o escurço una mica... per fer-ne una sóla frase...

Què et sembla com queda?

"I jo, que tan sovint em sento feble per tot i tothom, em descobreixo forta, amb les idees i pensaments clars. I jo que no mostro la meva alegria o el meu neguit a gairebé ningú o gairebé mai, em sento una mica més segura de saber que sóc com sóc, com vull ser i amb qui ho vull compartir."

Si t'agrada ho copio així :-) Però t'ha d'agradar de veritat, perquè vull posar que es teu o, com a mínim molt inspirat en tu :-)

És que la frase, tal com la poso, és absolutament reflex de la meva realitat. Si tu no arribes a escriure el que has escrit, jo no hauria trobat millors paraules :-))

rits ha dit...

Assumpta, és teva, fes-la teva M'agrada molt, però no cal que diguis que és meva.

M'alegro que et sentis una mica millor i més segura de tu mateixa. Que vulgus tirar endavant i ens continuis donat tan com ens dones.

Als meus ulls, ets una persona molt forta, i feliç. I sempre et veig amb un somriure, encarant i ajudant-nos a encarar les coses de la millor manera.

De veres, i no ho dic per dir.

Una abraçada,

rita

ps. ja estic esperant el post!!!

Assumpta ha dit...

Jajaja no, no és per un post, la vull posar FIXE, com a text, a la meva barra lateral :-))

Mil gràcies :-)))

Assumpta ha dit...

Ja ho he fet :-)
Està a la barra lateral, just quan s'acaba la llista dels meus blogs que visito (que són quatre-cents mil i això fa que quedi molt abaix) però ho he posat junt a l'apartat aquell que diu "Quant a mi" per visualitzar el perfil. Doncs a sota hi ha el teu text i es linka amb el teu blog :-)
Volia linkar-ho amb aquest article concret, al qual pertanyen les paraules, però no he pogut... serà perquè no té títol?

Gràcies una altre vegada :-))

P-CFACSBC2V ha dit...

Les màscares, però, si no es treuen mai, potser poden arribar a ser asfixiants. Que la vida és complicada? Sí! I si no ho és, ja procurem que ho sigui :-D

(Una bona cançó per a un diumenge a la tarda.)

Tirai ha dit...

De vegades, costa comentar segons quins posts i els llegeixes i els rellegeixes i segueixes sense saber què dir. A mi que no em costa dir qualsevol cosa al meu bloc, quan entro als altres... bé, sovint, no sé què dir. Aquest post m'ha deixat sense paraules.
No sé, què dir. De vegades, et trobes amb sorpreses, creus que hi ha una persona que està bé, que és segura i confiada i tot plegat i un dia, t'adones que no és així. I és una sensació estranya, depèn de quan t'agafi. En segons quins moments, penses "no estic sola" i en d'altres, no pots deixar de preguntar-te, de pensar, que si ni aquesta se sent segura i confiada és que, potser, ningú se sent així. Però em sembla que no és cert, hi ha gent que ha trobat la manera d'estar a gust, de ser feliç i em sembla que són persones que no els cal portar cap màscara, bé, màscares sempre en calen, però no sé... no segons quin tipus de màscares. Tinc un referent clar al cap, per desgràcia només un (o millor dit, un que són dos), però això vol dir que si que hi ha alguna opció, però que, a l'hora, cadascú ha de buscar la seva. Personalment, encara no sé quina és la meva, però penso seguir intentant-ho, plorant, rient i somiant, desesperant-me i de mica a mica, aprenent quin és el meu camí. Perdona aquest rotllo, potser, me'n vaig del tema, però és el que m'ha sortit. Suposo que a aquestes alçades, no cal que digui que el post m'ha agradat molt!

Striper ha dit...

Dirte, que molt de el explique al teu post rm fa sentir indentificat, i em fa reflexionar, pero recordo aquella canço:
" Del derecho o del reves uno es lo que es y anda siempre con lo puesto"

estrip ha dit...

feble i forta alhora. Però per sobre de tot tu mateixa, sense màscares.
I tot i que "tot no és tan fàcil", amb senzillesa podem fer que tot ho sigui una mica més.

rits ha dit...

Mmmm, je, je, je...Assumpta, ja l'he vist. Moltes gràcies!
I ja ho arreclo, ja li poso títol, encara que m'ha costat força.
Una abraçada!

P-CFACSBC2V,...doncs si, en el fons sóm nosaltes mateixos qui ens la compliquem. M'alegro que t'agradi la cançó.

Tirai, a mi tb em costa de vegades què dir als posts. De vegades m'agradaria poder mil coses i no em surt res.
Espero que tinguis raó i que pugui apendre a ser com aquestes persones que descriurs, contentes amb elles mateixes, de debó.
En quan a sentir-se sola, molt sovint m'hi sento malgrat estigui envoltada de gent. Intento apendre a conviure amb la meva solitud perquè així encara que estigui sola, no em senti sola.
Una abraçada!

Striper, doncs si, per molt que volguem dissimular sóm el que sóm.

Estrip, doncs si, que aquest art de complicar les coses s'esvaeixi!!

- assumpta - ha dit...

Perquè serà que ho has descrit com si sabessis que ens hi veuriem reflectits ?
Potser sí que de vegades pel rol que desenvolupen a la societat dona la sensació d'anar amb una careta pel món.
Però llavors és el que tu dius, arribem a casa i ens quedem amb la nostra petita realitat, aquelles coses que bones i potser no tant ens fan esclaus de nosaltres mateixos i que ens permeten saber realment com sóm i amb qui volem compartir aquesta intimitat.
Un post realment encertat Rits !!!
I sigui com sigui, siguis sempre tu mateixa !!!! ;)

Xitus ha dit...

quin post més bonic, m'ha agradat molt llegir-lo i provar d'identificar-me. Jo "fals-mostro". Vull dir, que puc semblar que expliqui motles coses meves, i potser ho faig, però em considero reservat i molt tancat en el fons.

horabaixa ha dit...

Hola Rits,

Mira tu quina profunditat, és que aixó del blog té aquestes coses.

Des que llegeixo els teus posts, mica en mica has anat explicant-nos coses teves, poc a poc. Dius que no mostres com ets? No és fàcil, ho sé. Però jo també he descobert que hi ha molts cops que poder-ho compartir amb algú, és bó.
Costa, però un cop t'hi poses ja no et fas enrera.

M'agraden les teves reflexions. Crec que son també les de la majoria.

A vegades, quan tens algun problema o neguit, el fet de compartir-lo, l'alleugera. I es llavors, quan veus que no nomès et pasa a tú. Es quan t'obres i coneixes com sòn els que t'envolten. Les sorpreses son majúscules.

Una abraçada

Assumpta ha dit...

Noia, ets un encant :-)) ja t'he enllaçat directament a l'article :-))
Gràcies!!!

Salva Piqueras ha dit...

De vegades els arbres cauen per no tenir unes arrels prou profundes... no sempre és el vent el que bufa massa fort, a vegades és que som massa lleugers...

I recorda que tu sempre seràs com vulguis ser!!

rits ha dit...

-assumpta- doncs suposo perquè en el fons tots ens assemblem més o menys, tenim les mateixes inquietuds.
I si, sempre jo mateixa. les màscares no em senten bé.

Gràcies, Xitus. potser és que les coses importants tampoc cal anar-les esmbombant a tothom.

Horabaixa, gràcies. Em costa molt parlar de mi mateixa, encara que aquí el blog no ho sembli. De fet, va ser una de les raons per fer-lo, poder-me anar expressant i anar explicant el que em mou per dins. I he descobert molta gent i moltes coses en els altres i en mi. i de fet, hi ha gent que diu que cada vegada explico més coses, em faig explicar més (i tampoc és que fos antisocial del tot).
Tens tota la raó, quan expliques el que et neguiteja és com si t'alliberesis. M'alegra que t'agradi.

Assumpta, de res.


Salva Piqueras, quantes veritats!!! doncs si, no hi havia caigut en la importància de les arrels.

Assumpta ha dit...

Perdona, sóc una pesada... crec que és el meu quart comentari a aquest article jeje però és que et volia explicar una cosa :-) T'ho he posat al meu blog, però potser no ho veuras allí, així que t'ho copio aqui :-))

Ahir tenia obert el teu blog i va venir el meu marit aqui al costat i va veure la foto del teu gatet i em diu "Ai, quin gatet més maco" i jo dic "Es diu Puck" i ell, que havia passat la vista ràpida sense llegir... diu "no posa Natxy?" jejejeje

rits ha dit...

Assumpta, mai et fas pesada!

com ja t'he dit, m'has fet riure molt, doncs precissament al Natxy no és que li facin massa gràcia els gats...

espero poder posar foticos actualitzades del meu gordito ben aviat, que està guapíssim!! a més és tan carinyós.... (si no fos perquè a les nits li dóna per fer de Messi i jugar a pilota, ....)