No sé què passa, que el vuit8ena fa dies que només té piles de papers.
Papers per tot arreu. Paper blanc, paper reciclat. Actes netes i polides, notes de reunions amb floretes i gargots per tots els cantons. Papers arrugats, tacats d’alguna beguda en un bar.
Tiquets inintel•ligibles que han perdut tota la tinta, factures que just al moment necessari, s’han perdut en un mar de papers. Carpetes de cartolina de tots els colors, Dibuixos d’un dia de pluja, frases mig dites i agafades al vol. Ppost-it que ja no s’enganxen amb números que no se sap d’on venen i on van. Piles i plies que passen de l’esquerra a la dreta, de munt a avall, però que acaben al mateix lloc.
L’art de deixar les coses per últim moment és conegut arreu del món. Jo en sóc una practicant incondicional.
El neguit de no arribar, el neguit de fer quadrar els números que no quadren per enlloc, junt amb piles i piles de caixes per desempaquetar encara compliquen l’existència.
En el fons, és el ja ho faré demà que sempre em persegueix. Cada dia passa per davant de qualsevol intent de treure-s’ho del damunt. Fins que arriba el límit –com avui- i has d’encarar les coses. Un petit esforç i tot enllestit. Surti bé o malament.
I si, deixar per últim moment la justificació d’una subvenció, en el fons, si ho compares amb d’altres coses tampoc és tan important; però em veig reflectida en un munt de situacions. És com estudiar l’últim dia.
Però esclar, estudiar l’últim dia, de vegades no n’hi ha prou. Fas tard. Crec que m’he perdut un munt de coses per fer tard.
L’aquí i l’ara hauria de ser el motor d’arrencada de cada dia, de cada instant.
Cada dia em proposo arrencar una part de mi de la que posposo –evidentment aquella que costa més i requereix un esforç, i que consti que amb això no estic dient que visqui una vida plàcida on tothom vetlla per mi-. A dies ho aconsegueixo; a dies, reculo dos passos.
Demà entregaré la memòria i la justificació l’últim dia. Espero no presentar la sol•licitud de subvenció d’aquest any l’últim dia, corre-corrents. Serà el propòsit del dia 4.
Ps. El més incoherent, absurd, inquietant, és que precissament treballo amb i per subvencions i entitats. I això, sí que em fa mal. Perquè sé el què s’ha de fer, com i perquè. Sé el que pateixen els tècnics que creuen i et cuiden.
Ps 2. Aquesta cançó l’he retrobat aquest matí i m’ha retornat a nits de festa de fa moooolts anys; quan de fet, per presentar la subvenció li dedicava molt més temps.
Papers per tot arreu. Paper blanc, paper reciclat. Actes netes i polides, notes de reunions amb floretes i gargots per tots els cantons. Papers arrugats, tacats d’alguna beguda en un bar.
Tiquets inintel•ligibles que han perdut tota la tinta, factures que just al moment necessari, s’han perdut en un mar de papers. Carpetes de cartolina de tots els colors, Dibuixos d’un dia de pluja, frases mig dites i agafades al vol. Ppost-it que ja no s’enganxen amb números que no se sap d’on venen i on van. Piles i plies que passen de l’esquerra a la dreta, de munt a avall, però que acaben al mateix lloc.
L’art de deixar les coses per últim moment és conegut arreu del món. Jo en sóc una practicant incondicional.
El neguit de no arribar, el neguit de fer quadrar els números que no quadren per enlloc, junt amb piles i piles de caixes per desempaquetar encara compliquen l’existència.
En el fons, és el ja ho faré demà que sempre em persegueix. Cada dia passa per davant de qualsevol intent de treure-s’ho del damunt. Fins que arriba el límit –com avui- i has d’encarar les coses. Un petit esforç i tot enllestit. Surti bé o malament.
I si, deixar per últim moment la justificació d’una subvenció, en el fons, si ho compares amb d’altres coses tampoc és tan important; però em veig reflectida en un munt de situacions. És com estudiar l’últim dia.
Però esclar, estudiar l’últim dia, de vegades no n’hi ha prou. Fas tard. Crec que m’he perdut un munt de coses per fer tard.
L’aquí i l’ara hauria de ser el motor d’arrencada de cada dia, de cada instant.
Cada dia em proposo arrencar una part de mi de la que posposo –evidentment aquella que costa més i requereix un esforç, i que consti que amb això no estic dient que visqui una vida plàcida on tothom vetlla per mi-. A dies ho aconsegueixo; a dies, reculo dos passos.
Demà entregaré la memòria i la justificació l’últim dia. Espero no presentar la sol•licitud de subvenció d’aquest any l’últim dia, corre-corrents. Serà el propòsit del dia 4.
Ps. El més incoherent, absurd, inquietant, és que precissament treballo amb i per subvencions i entitats. I això, sí que em fa mal. Perquè sé el què s’ha de fer, com i perquè. Sé el que pateixen els tècnics que creuen i et cuiden.
Ps 2. Aquesta cançó l’he retrobat aquest matí i m’ha retornat a nits de festa de fa moooolts anys; quan de fet, per presentar la subvenció li dedicava molt més temps.
12 comentaris:
Aisss... Jo també el tinc aquest defecte de deixar-ho tot per al darrer moment... :-(
més que defecte, ho podríem deixar en punt feble?
allibera saber que en sóm uns quants
una abraçada!
Doncs a mi em posa nerviosa deixar les coses per l'últim dia potser perquè sóc molt desordenada i per l'últim moment...seria horrorós. No trobaria res
A mi m'agrada pensar les coses amb temps, tenir clar què cal fer, però gairebé sempre ho acabo tot a darrera hora, que és quan veus que et falta un paper, o quan la impressora no funciona.
Bona cançó, pensava que ningú més que jo la recordava. Què se n'haurà fet dels Spacehog?
L’art de deixar les coses per últim moment el vaig inventar jo :-))
Em sap greu haver inventat una cosa tan fastigoseta, però mira... sóc la desorganització i el desordre fet persona... ai!!
Ànim!! Potser encara ets a temps jejeje
En aquests pais sempre deixem de fer el necessari per fer lo urgent.
Ui, em sembla que som bastants que deixem les coses per a l'últim moment. Si les fas quan toca, potser vius més tranquil, però perd l'emoció :-)
(Ara que l'he sentida, recordo aquesta cançó, però pel títol i el nom del grup no hauria sabut mai quina era.)
Jajajajaja P-CFACSBC2V!!! perd l'emoció!! :-))
És que ens agrada viure al límit... els esports de risc i tal jajaja
Potser sóc la rara avis dels que hi heu deixat comentari, però a mi em costa no ser endressada.
Reconec que de vegades fins hi tot massa, suposo que el fet que no hi hagi infants a casa ja ho porta això.
Però no us penseu que sóc "doña perfecta", de vegades em sorprenc i practico l'estil O'hara ... "Ja ho pensaré/faré demà".
Jeje rits no sé a qui em recordes eh jeje... això passa i s'acumula i acumula i no saps com fer-ho i com centar-te, poc a poc!
som com som, i si les coses van sortint...
Kweilan, com m'agradaria poder ser previsora i anar fent! el meu desordre tb em posa nerviosa però per més que planifiqui...
XeXu, si la impressora sempre fa males passades al moment menys indicat!
Jo no me'n recordava, però va sonar al matí mentre treballava i em vaig transportar molt temps enrera. ni idea que se n'haurà fet! hi ha molts grups d'aquella època que han caigut en l'oblid!
Assumpta, podriem fer un concurs! estaria molt renyit, eh!
vaig acabar-la i la vaig poder entregar sense problemes.
(jo tb em dic lo de l'emoció, xò t'asseguro que quan estàs vivnt l'estrés malaeixes aquestes emocions)
Striper, una frase molt contundent i certa! fent l'urgent ens perdem el necessari, de vegades!
P-CFACSBC2V, si, si... és el consol que ens donem...xò quan t'hi trobes....
jo tp recordava el nom del grup, xò l'Icat fm, és genial per aquestes coses!
-assumpta- no saps com t'envejo quan em trobo en aquestes situacions. A casa tampoc hi ha nens xò les piles de papers no me les treu ningú.
M'agrada això del plan O'hara!
Cesc, si, si... moltes vegades no sé ni per on començar. I el dia que aconsegueixes endreçar et pregunte si perquè ho guardava això?
I tant, Estrìp, intento que no em torturi (això ho dic ara que el moment ja ha passat)
Publica un comentari a l'entrada