Australia

Podria ser una gran pel·lícula, però li falta alguna cosa. O com a mínim és el que a mi em va semblar. I em va agradar, però...

No hi entenc massa i normalment vaig al cine perquè em crida l’atenció la història, per algún actor, però poques vegades perquè el director m’agradi. I en aquest cas, era així. M’apassionen les pel·lícules del Baz Luhrmann, la versió de Romeu i Julieta, per mi és la millor feta mai, i la primera hora de Moulin Rouge, buf, indescriptible, color, moviment, tot tan ràpid i alhora tan clar. Per això n’esperava molt d’aquesta Australia, o més que molt, una pel·lícula diferent i en canvi, tot i els paisatges, cada dos per tres veus els perfils sobreposats d’una seqüència rodada en estudi.

I està molt bé, desdibuixes tocs de l’autor, però sembla una pel·lícula americana més, amb un principi i un final marcats, una història sense sorpreses, amb tocs d’humor, acció, melodrama i plors, doncs vaig plorar com una magdalena, però sense allò que fa que algunes pel·lícules siguin especials. Un dolent molt dolent que no es creu ningú (i això que qui fa de dolent és el meu estimat Faramir, però s’ha de reconèixer que aquí ho fa fatal). Però per alguna cosa, em falta algo, i encara no sé què és.

Podria passar a qualsevol lloc, … i sols trets típics et marquen que estàs a Australia. Fins i tot, la història dels aborígens queda a mitges quan és l’eix de tot plegat. A estones sembla un western, i a estones sembla que estiguis a Pearl Harbor. Potser és que aquell continent queda tan llunyà i especial que sembla que tingui que ser tot diferent quan no ho és.

La Nicole Kidman ho fa molt bé, però com que li tinc una mica de mania, doncs mira, això si, una cosa que sempre em fa molta gràcia és com fa els personatges de nena bona i mimada, com camina ràpidament, és un estil molt particular i molt autèntic. Això si, quin troç d’home!!!! Només per l’escena de la dutxa ja val la pena anar al cine! I ahir per un dia, vam estar totes d’acord, millor guarro que no pas empolainat i la clenxa al costat.

I per damunt de tot hi ha els ulls del nen, que se’t claven com bales a l’ànima, que et remouen i deixen sense alè. Història de tots, i dels australians en particular. I el Rey Jorge sublim jugant a fer de flamenc.

Malgrat tot, una bona pel·lícula que no es fan gens pesades les 3 hores (potser és que n’esperava massa). I un lloc per descobrir.


Ps. Continuo sense entendre el paper dels japonesos a la IIGM. D’acord que van ser qui van portar els USA a participar-hi, però no entenc el perquè. I encara menys entenc el seu paper després. Van desaparèixer del mapa mundial, sense participar a la guerra freda per convertir-se en super potència econòmica. Això si, a les pel·lícules els japonesos sempre tenen les mateixes pintes.