12/12/08

Aprendre

Sovint, al centre parlem de com acollir infants amb discapacitats. Com ens hem de formar i com, encara que el nostre cor ens digui que volem acollir-los, de vegades hem de dir que no. I hem de dir que no, no pas perquè se’ns faci massa coll amunt sinó perquè no podem donar –per manca de recursos personals i no pas altra cosa- el servei que ens demanen.

I dir que no, és el més difícil.

El pitjor que m’ha passat al centre és, amb diferència, quan un nen hiperactiu (i amb alguna malaltia mental que mai hem arribat a esbrinar) va tenir una crisi. Sé que, malgrat al moment vaig reaccionar com calia, havia d’haver previst que podia passar i de fet també sé que vaig actuar negligentment emportant-me’l que no tenia que haver-lo portat sense l’informe mèdic, però sovint pensem més en la importància per al nen d’anar de colònies i ens oblidem de les atencions especials, doncs sempre tot va bé. També recordo com, a l’endemà al CAP, qui va plorar vaig ser jo. A qui van haver de consolar va ser a mi i no pas a ell. I també recordo la seva mirada perduda i trista perquè no entenia res i no recordava res del què li havia passat, i alhora pensant en les conseqüències quan arribés a casa.

Perquè per damunt de tot, jo només estava amb ell una setmana però la seva família hi conviu diàriament, i ell, sempre.

Tres de les persones més fortes que conec tenen un familiar amb algun tipus de discapacitat. Una d’elles, la seva mare va tenir un “derrame” cerebral quan ella era molt petita. Gairebé mai en parlem, però sempre l’he tingut molt present. El seu pare ha fet de pare i de mare en molts moments i mai han deixat de fer res, ni de viatjar, ni de sortir. L’amor que desprenen per la mare és tan gran i alhora no en són gens conscients entossudits en viure la vida com si no hagués passat res. Viure cada dia. La segona, té una nena amb una síndrome gairebé desconeguda –“síndrome del gato que maúlla”-, una síndrome a qui dia a dia es va adaptant i coneixent. La seva lluita dia rere dia és perquè la Maria aprengui a caminar, a parlar, vagi creixent i esdevingui una persona autònoma. Segur que qualsevol mare li donaria el mateix amor que ella i li dedicaria els mateixos esforços, però la seva valentia per tirar endavant una vida sovint complicada em continua meravellant. I la tercera, el seu germà té un retard mental i una cardiopatia greu. El Lluís el conec des de que era petit, era un dels meus nens, un Drac Verd. Sempre el vaig voler tractar com un nen més del centre, amb les atencions que necessitava però que pogués trobar el seu lloc. Ara, ja té 23 anys, és tot un homenet que se’n riu quan em veu pel carrer i no li agrada el tall de cabells que m’he fet o em recorda que ell també voldria ser animador. La seva germana va créixer estimant-lo malgrat no sempre fos fàcil, ajudant-lo cada dia amb paciència i serenor i sense permetre que fos una joguina de la compassió dels altres.

Com ja he dit les tres son de les persones més fortes i valentes que conec (si ho penso, en conec unes quantes de fortes). Totes tres tiren endavant el dia a dia amb la realitat que tenen, sense por i volent millorar cada dia. Les admiro perquè mai han deixat res, mai s’han deixat. I jo, que de vegades penso i repenso el perquè de certes coses, de certes pors, veig que en el fons ho he tingut fàcil. Que cadascú té les seves històries, i les meves també hi són, però que no es pot deixar de lluitar, de viure la vida malgrat aquesta faci mal o sigui complicada. N’he d’aprendre tant d’elles.

Pd. Normalment els posts no els penso i repenso massa. Els escric i els deixo anar, però aquest porta més d’una setmana a l’escriptori. Les tres poden llegir-lo, i em fa certa vergonya. La meva intenció no és més que un petita declaració, no vull ferir pas cap sentiment.

10 comentaris:

robadestiu ha dit...

El que és segur, és que quan t'estimes algú, l'amor és molt més fort que totes les altres coses.

Sovint és davant les situacions més difícils i complicades quan traiem la força i la valentia. Segurament tots en tenim més del que ens pensem, però de vegades cal que passin coses així per saber-ho.

De fet, tu mateixa saps que, malgrat tot, quan et vas trobar davant el problema, vas saber reaccionar com calia.

És una llàstima que de vegades reaccionem valents amb coses difícils i en canvi davant petits problemes no sabem reaccionar, però així és la vida. Sempre estem a temps d'anar aprenent.

Una abraçada :-))

jordicine ha dit...

Quina feina més dura... i agraïda? L'altre dia vaig anar amb l'extenista Sergi Bruguera a les pistes de La Teixonera, on dóna classes de tenis a discapacitats intel·lectuals i em va semblar una passada! Els nanos estaven encantats amb ell. Un petó.

XeXu ha dit...

I tant que són dignes d'admiració aquestes persones, però no puc evitar pensar que jo no podria enfrontar-me a una cosa així. Quan veig casos d'aquests em supera, i puc conviure amb altres malalties i ser fort en altres temes, però en aquest no podria. Sort que hi ha gent que sí que pot.

Striper ha dit...

A la meva escola vem tenir un nen , que ningu esperava res de ell , apart de ser un vegetal, el coratje de la seva mare, aconseguit coses increibles, com que sigui capaç de comunicar-se.

rits ha dit...

Potser si, robad'estiu, potser si que som més forts del què ens pensem.

Jordicine, molt agraïda, sobretot l'ànima.

Xexu, jo també ho penso, xò també crec que és trobar-s'hi. Que ens anem adaptant i que no pots triar.

Striper, un petó per aquesta mare!

Cesc ha dit...

És estrany com les persones que pot ser tenen més motius per enfonsar-se són els més valents i els que més coses ens ensenyen...

frikah ha dit...

RESIL·LÈNCIA; n'he conegut a molts amb aquest do i bàsicament infants. Si passejem per l'Hopsital Sant Joan de 10 se'n pot trobar a patades.
És la força de l'amor: l'amor a la vida de qui pateix i l'Amor a qui pateix de l'Amic , el familiar, el company.

Carme ha dit...

Rits, jo tampoc coneixia el teu blog, passaré a llegir-te. Aquest post és molt interessant. Jo crec que en le s situaicons més difícils molt a gent creixem. I que allò que creiem que no podríem suportar´, fnalment ho superem. Però tens raó hi ha persones admirables i trobo que é s una sort coneixer-les.

rits ha dit...

Cesc, si que és estrany, però si en podem apendre encara que sigui una micarrona...

frikah, n'havia sentit a parlar de la resil·lència, xò no n'era gens conscient. Per cert, el hotmail encara no et funciona?
K tal les festes?

Carme, gràcies per la visita. Si, suposo que tots ens creixem i que tots, a la nostra manera som forts.

Anònim ha dit...

Gràcies per la cançó; saps que m'encanta!! I gràcies per la part que em toca , però, sincerament, crec que no mereixo estar entre aquestes persones; no crec que jo hagi lluitat ni de bon tros com ho fan les altres dues, més aviat crec que mai he sabut fer les coses bé en aquest sentit... Més aviat em sento poca cosa davant la situació... De tota manera, moltes gràcies, de debò!!