8/10/08


Se suposava que tindria més temps,
Que aniria més descansada i tranquil·la pel món.
Se suposava que podria posar ordre,
I ja no m’oblidaria de dates, de quedades o obligacions.
Se suposava que l’equilibri de la força arribaria a la meva vida.

I en canvi continuo anant amunt i avall,
Sense ordre ni concert.
Oblidant-me de tot i més,
Amb quaranta mil coses al mateix temps,
I posant-ne de noves.
Canviant dates, posant excuses per no arribar a tot arreu,
I la sensació de fallar.

I alhora, el buit.

4 comentaris:

Striper ha dit...

T'entenc jo tinc massa sovint la sensació de estar fallant.

estrip ha dit...

per intentar-ho que no quedi.
Sort, no cal córrer no!

rits ha dit...

Striper, és un desastre sentir-se així..... potser no ens hem de pressionar tant, no? fem el que podem, oi?

Estrip, gràcies. Intentaré passejar per no perdre'm res

Xitus ha dit...

la sensació d'estabilitat és un petit fil a trobar i estirar fins que es fa més ferm, però que es pot perdre altre cop. Penso que hi ha qui retroba abans que altres el començament del celo. :)

xitus.