Boomp3.com
... aquesta setmaneta de desastres i despropòsits, ahir em perdo.
I no en sentit figurat, de mi mateixa -que suposo que també- sinó en el sentit literial. Arribo tard, a un sopar que no m'apassiona, però que em forço a anar-hi, i de l'atabalamenta, llegeixo malament el carrer, i jo vinga carrer amunt i avall per la part alta de la ciutat, i el número 69 que no hi és per enlloc. Finalment truco i no entenc res del què em diu... la Caixa??? només hi ha un BBVA! i finalment descobreixo que era un altre carrer....
En d'altres ocasions hagués fet conya, m'hagués rigut de mi mateixa, dels meus despistes. Hagués demanat perdó per arribar tard i hagués passat la nit. Però ahir em vaig sentir tan petita, tan malament, que cap vinet (i altres accidents no causats per mi) podia salvar la nit.
Ja fa temps en vaig parlar, d'ella. I ara ja he descobert què em passa. Em retorna a temps passats confusos, on no em sentia gens a gust amb mi mateixa. On era una petita, petita part de mi, i tot el que desprenia em semblava poca cosa i que no servia o aportava massa a la gent. Ara, tot això ja ha passat, estava contenta amb mi mateixa, havia aprés a estimar-me i a estimar la vida que tinc al voltat, a acceptar-me trobant mil i un defectes, caient cada dos per tres, però acceptant la vida , acceptant les meves circumstàncies i aprenent a jugar-hi. No sé si és enveja o no, crec que no. Simplement em fa sentir petita i que tota la meva vida val ben poc.
El pitjor (o no) és que sento que no puc escapar de tot aquest "bucle" que s'ha creat, de tota aquesta regressió.
... aquesta setmaneta de desastres i despropòsits, ahir em perdo.
I no en sentit figurat, de mi mateixa -que suposo que també- sinó en el sentit literial. Arribo tard, a un sopar que no m'apassiona, però que em forço a anar-hi, i de l'atabalamenta, llegeixo malament el carrer, i jo vinga carrer amunt i avall per la part alta de la ciutat, i el número 69 que no hi és per enlloc. Finalment truco i no entenc res del què em diu... la Caixa??? només hi ha un BBVA! i finalment descobreixo que era un altre carrer....
En d'altres ocasions hagués fet conya, m'hagués rigut de mi mateixa, dels meus despistes. Hagués demanat perdó per arribar tard i hagués passat la nit. Però ahir em vaig sentir tan petita, tan malament, que cap vinet (i altres accidents no causats per mi) podia salvar la nit.
Ja fa temps en vaig parlar, d'ella. I ara ja he descobert què em passa. Em retorna a temps passats confusos, on no em sentia gens a gust amb mi mateixa. On era una petita, petita part de mi, i tot el que desprenia em semblava poca cosa i que no servia o aportava massa a la gent. Ara, tot això ja ha passat, estava contenta amb mi mateixa, havia aprés a estimar-me i a estimar la vida que tinc al voltat, a acceptar-me trobant mil i un defectes, caient cada dos per tres, però acceptant la vida , acceptant les meves circumstàncies i aprenent a jugar-hi. No sé si és enveja o no, crec que no. Simplement em fa sentir petita i que tota la meva vida val ben poc.
El pitjor (o no) és que sento que no puc escapar de tot aquest "bucle" que s'ha creat, de tota aquesta regressió.
Definitivament, no sempre la millor opció d'un dissabte nit és sortir de casa.
10 comentaris:
No sé què dir-te, noia, però potser retornar al passat és una manera d'adonar-te que, en realitat, has avançat molt. Res ni ningú pot fer que et tornis a sentir petita. Sents que és un "bucle" del no et pots escapar, però no és cert, te'n pots escapar perquè, en realitat, no és el "teu bucle", és el d'algú que ja no ets
Sempre hi ha dies en què et sents molt per sota de la resta, però rits, has d'estar segura de tu, del què ets i del que t'ha portat a estar millor... sempre hi ha dies que et fan tirar enrere, que els carrers no són els què busquem i això ja ens està dient que no estem centrats en el què hem de fer.. però jo noto en les teves lectures, una persona noble i forta que es va fetn dia a dia... Per cert, no... la millor opció no és sortir jeje... però si va passar era perquè tenia que passar, ara ja està... ja ha passat, somriu, ja hem canviat de dia...
Ningú t'ha de fer sentir petita. Pensa que dels altres veiem l'exterior i el que expliquen i n'hi ha que se saben vendre molt bé.
Pensa en tu, ocupa't de tu i cuida't, maca! No permetis que ningú et faci sentir petita, ni amigues, ni amics, ni caps, ni companys i encara menys la parella.
Tot tenim la nostra grandesa. Només cal saber-nos-la trobar.
Bon diumenge, maca!
Has dit una cosa genial! I és que has après a estimar-te, a estar contenta amb tu mateixa, i a acceptar els teus defectes (que tots en tenim... i jo en tinc un munt i molts encara no no me'ls accepto, ufff) així que si tu has lograt això, no permetis que una persona ho faci malbé... No ho permetis, Rits :-)))
Una abraçada i faig força perque surtis d'aquest bucle, va vinga, fes força que t'ajudem!!!
Si havies après a acceptar-te com eres, i a no sentir-te tan petita, no te n'oblidis. Cadascú és com és, i no ens hem de comparar amb ningú, ni creure'ns menys que ningú (i que ho digui jo, té tela també), però quan arribes a entendre que tu ets tu, i que això no es poc, no pots permetre que això vagi enrere. Anima't, el proper dissabte, que sigui un sopar al que sí tinguis ganes d'anar.
Jo crec que els amics tenen que estar al nostre costat al nostre nivell mai per sobre.
has vist aquell anunci en el que un noi acomplexat per dur aparells a la boca va en companyia de la mare dins d'un cotxe?
doncs això ... riu!
si et sents petita; pensa que al petit hi ha sempre la bona comfitura.
si algú es creu gran; ja caurà el pes dels seus deliris damunt d'ell/a.
en dos paraules: som - riu!
Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris!!! Has estat molt alentadors.
M'havia aixecat una mica girada, ves, ...un dia vermell, com diria l'Audrey. Quan ella tenia un dia vermell, anava a esmorzar a Tiffany's, jo miro Desayuno con Diamantes... (cursi, ho sé, però m'encanta)
No sé com em sortiré d'aquest bucle als temps passats, potser deixant de donar-li importància, ja passarà (espero) i em repetiré a mi mateixa que no sóc tan petita... (xò ... és que sóc molt despitada i me n'oblido!)
I ella, és bona persona, de debó i digne d'admirar. Simplement, som diferents.
Novament, moltes gràcies! I a somriure tots!!!
La gent que ens fa sentir petita... només ens resta... així que fora!
MUAK
Completament d´acord amb el post anterior... Així que ja saps que ens toca...! Per molt que la M. no ens comprengui! Änims!
Publica un comentari a l'entrada