Jo crec que sí existeix l'amor etern... T'ho explico amb un exemple, perque les coses teòriques no valen...
Els meus pares es van casar l'any 1957 i el meu pare va morir l'any 2005, els hi faltava un mes i mig per haver fet 48 anys de casats.
L'any passat, el maig del 2007 s'haguessin complert les seves Noces d'Or... i ma mare ho va voler celebrar igualment. No una gran festa (que potser molts no haguéssin entés) Però varem anar ella i els tres fills (amb els nostres "respectius" i nebots) a passar el dia a Montserrat, perquè ells s'havien casat a Montserrat. Primer varem anar a la Missa, amb el Virolai al final que emociona i, després a dinar... Senzill i íntim... ... Pero ella va dir que "feia 50 anys que s'havia casat i ho volia recordar amb felicitat, amb la família... mon pare també hi va ser des del Cel, des de l'eternitat"
un altre exemple d'amor etern: el meu avi un bon dia ens va deixar, l'avia durant els dies que va estar malalt el va cuidar, però quan ell va marxar, ella arrel de la pena també es va anant consumint i no va trigar gaire a reunir-se amb el seu estimat. I estic segur que si l'àvia ho hagués superat hagués fet el mateix que va fer la mare de l'assumpta celebrar el dia del seu aniversari. L'àvia però va escollir un altre camí.
Moltísssimes gràcies, Assumpta i Estrip! Moltes gràcies per compartir les vostres vivències. Dos grans exemples d'amor etern! i tant, i no son de pel·lícula sinó reals. POtser si que existeix i està més aprop del què sembla.
Ara que m'estava tornant a llegir el post... amor etern... és que no et podré fer un post llarg, quan sento la paraula la sé definir però surt de dins suposo i expressar-la costa més...
12 comentaris:
I es van estimar per tota l'eternitat i van ser mooooolt feliços :-))
Aquest Zeus era un romàntic en el fons... per això li va concedir a Eros la immortalitat de Psique jeje
felicitat, amor etern per que no tenim vida eterna bé ells potser si.
guau!!!
què ràpids!!!!
eternitat compartida, què millor!
Potser si que era un romàntic, perquè mira que a vegades li agradava embolicar la troca!
mmm, no sé si m'agradaria a mi tenir vida eterna...
l'amor etern existeix?
el fet és que no coneixia la història fins que vaig veure l'escultura. i m'encanta com la recull....
Jo crec que sí existeix l'amor etern... T'ho explico amb un exemple, perque les coses teòriques no valen...
Els meus pares es van casar l'any 1957 i el meu pare va morir l'any 2005, els hi faltava un mes i mig per haver fet 48 anys de casats.
L'any passat, el maig del 2007 s'haguessin complert les seves Noces d'Or... i ma mare ho va voler celebrar igualment. No una gran festa (que potser molts no haguéssin entés)
Però varem anar ella i els tres fills (amb els nostres "respectius" i nebots) a passar el dia a Montserrat, perquè ells s'havien casat a Montserrat.
Primer varem anar a la Missa, amb el Virolai al final que emociona i, després a dinar... Senzill i íntim...
... Pero ella va dir que "feia 50 anys que s'havia casat i ho volia recordar amb felicitat, amb la família... mon pare també hi va ser des del Cel, des de l'eternitat"
Jo, de moment ja en porto 18 de casada jeje :-)))
un altre exemple d'amor etern:
el meu avi un bon dia ens va deixar, l'avia durant els dies que va estar malalt el va cuidar, però quan ell va marxar, ella arrel de la pena també es va anant consumint i no va trigar gaire a reunir-se amb el seu estimat. I estic segur que si l'àvia ho hagués superat hagués fet el mateix que va fer la mare de l'assumpta celebrar el dia del seu aniversari. L'àvia però va escollir un altre camí.
Moltísssimes gràcies, Assumpta i Estrip!
Moltes gràcies per compartir les vostres vivències.
Dos grans exemples d'amor etern! i tant, i no son de pel·lícula sinó reals.
POtser si que existeix i està més aprop del què sembla.
Ah! Assumpta i felicitats pels teus 18!
Graaaaaaaaaacies!!! jeje ♥
Què més es vol? m'agrada la foto i m'agraden les descripcions exposades :)
Ara que m'estava tornant a llegir el post... amor etern... és que no et podré fer un post llarg, quan sento la paraula la sé definir però surt de dins suposo i expressar-la costa més...
Sempre m'ha agradat observar i observar la petita distància enorme que hi ha entre els llavis dels dos.
Cesc, és que és complicat. No sempre es pot definir tot, no sempre hi ha paraules. Jo tampoc les vaig trobar, era un post ben petit.
Jeroni, mai havia pensat en aquesta petita distància enorme!
Publica un comentari a l'entrada