20/10/08

El meu iaio



El meu iaio era de Granada. Era un home senzill, de caràcter dur i massa aspre. Tenia el semblant enfadat, però sempre t’ajudava i quan li treies un somriure, era autèntic. Ens va ensenyar el valor de la terra, a estimar-la, a sembrar patates, lligar tomaqueres, collir mongetes i trencar ametlles.
Era seriós, aspre i amb mal caràcter (fins i tot li teníem una mica de por).
El meu iaio va venir cap a Barcelona en busca d’un futur que a la seva terra no trobava. I es va trobar amb la Guerra Civil.
Va lluitar a la batalla de l’Ebre amb l’exèrcit republicà, el van ferir i empresonar.
Però va sobreviure. Es va casar, va tenir 4 fills i va tirar endavant sense gaire recursos, treballant de sol a sol, en una casa de menys de 60m2, humida i amb poca llum, van passar gana però van tirar endavant.
Quan va ser gran, va aconseguir el seu petit somni, una caseta, amb un hort i on pogués sortir i amagar-se el sol. Allí, d’on son els estius de la meva infància, ens va explicar a tots els cosins com van lluitar, com van cremar els munts de diners nacionals que es van trobar, com el van ferir i com va ser la presó.
Quan ens ho explicava, la veritat és que no li fèiem massa cas. No ho enteníem ni ens interessava. Ha estat després, al cap d’uns anys quan he entès tota la seva grandesa; perquè li agradava tan cultivar la terra, cuidar la natura, asseure’s a escoltar la gent, cuidar als que estimava i lluitar per les seves conviccions. I aquests dies en família a Granada he sentit que he recuperat part de la meva petita història, aquella de la qual també en sóc part, de la qual em fa ser en part com sóc. La més lluitadora.


Pd. El meu avi, vivia a un poblet anomenat Sants, prop de Barcelona. El seu pare dirigia una fàbrica tèxtil, i la seva xicota tenia un forn de pa. El meu avi va celebrar la IIa República i quan es va declarar la guerra va donar lluitar des dels despatxos.
Quan va acabar la guerra, com encara tenien el forn de pa, no van passar massa gana, sempre van mantenir el servei. El meu avi el vaig conèixer poc, recordo com em regalava tot el que li demanava, com venia a casa molts dies i es posava a jugar a nines. Recordo com picava a màquina des del seu despatx i l’olor dels cigars Bisonte o del puro al Camp Nou. Era afable, carinyós i ens portava de la ma pel carrer. I ara hi veig el meu pare en ell.
I també, en part, sóc com sóc per ells. Però sempre han estat molt més present la família de Sants, hi he conviscut més i els he entès més.

Pd2. Entre Berlín i Granada, porto unes setmanes ben mogudes i regirades. A sobre puc contemplar com a un lloc han estat capaços de superar el dolor del passat i admetre els horrors i danys causats, i en canvi aquí encara hi ha qui discuteix si s’han d’investigar o no els crims del franquisme, si s’ha de treure tots els símbols franquistes... (que consti que tampoc estic segura que el Garzón hagi de ser el superhome que investigui els crims de guerra)

8 comentaris:

Assumpta ha dit...

El iaio i l'avi... ben diferents i alhora presents en el teu record.

Les guerres són terribles, repugnants, cruels... persones bones i innocents moren en ambdos bàndols...

òscar ha dit...

la sensació que als avis ens els escoltem potser més quan no hi són que quan hi eren m'és molt propera.

redescubrir-los passat els anys, evocant les seves històries, conviccions, maneres de fer és, crec, una forma de retornar-lis el plus d'atenció que en el seu moment no els hi vam donar.

Cesc ha dit...

M'agrada ka forma en què parles del teu avi, no podria ser d'una altra manera, amb tendresa, i sobre investigar... què en podriem dir... jo crec tant poc en la política i en els seus fets i la justícia... em ressigno... Encara recordaries això de sembar pataques i lligar tomaqueres? el meu també me n'ensenyava...

Striper ha dit...

M'encanten aquestes histories ce records familiars jo també tinc origens a Granada.

francesc ha dit...

Molt xulo el post, una gran història, que de moment ja té un lloc a la xarxa :)

salutacions!

rits ha dit...

Hola a tots,

Assumpta, si que eren diferents. I realitats diferents. Potser aquesta és la gràcia. I les guerres si que son terribles però sembla que hi hagi qui no ho vulgui entendre. Hi ha qui dóna tanta poca importància a la vida...

Òscar, gràcies. Suposo que així els fem presents el dia a dia.

Cesc, també gràcies. Fer justícia, realment costaria ben poc. Tampoc crec en els polítics,...m'han decepcionat massa vegades. Crec que si que me'n recordaria,... l'únic que no em deixava fer era collir patates, en partia 3 o 4 amb l'eixada!

Striper, casualitats! no tenia gens presents els origens andalusos, només per cert aire agitanat que tinc (però els cabells negres de fet em diuen que son de la iaia (besàvia) de la carretera que era catalana de sants!). També en tinc de la Rioja.

Francesc, gràcies! Tampoc és una història d'herois o grans gestes. És una petita història familiar, batalletes.

Jeroni Maleuff ha dit...

"I també, en part, sóc com sóc per ells." Curiosament, l'he pegat la volta a aquesta frase en la meua última història.
En fi, ara que he llegit el teu text em pareix ben bonic.

Anònim ha dit...

Som del que venim; la seva història és la nostra.
Tots hauriem de saber escoltar més els nostres grans x descobrir les nostres arrels.
Jo també recordo moltíssim les seves històries i de ben menuda q m'agradava q m'ho expliques tantes vegades com fos possible... va ser molt gros el que va viure Catalunya