Ya es hora de cambiar fusiles por rosas

Avui es celebren a tot el món diferents actes per l’allibaremanet de les persones segrestades per les FARC, i alhora perque aquestes deixin les armes i la seva activitat guerrillera. Avui també, llegia una entrevista amb un desl pressoners que van alliberar amb l’Ingrid Betancurt, un soldat, i de les seves paraules les que més m’han sorprés és quan li preguntaven per si no havia plantejat escapar-se i ell responia que el seu lloc era allà, per ajudar als segrestats.

Potser els actes dels últims temps, més mediàtics com els de la Betancurt amb el Miguel Bosé i el Juanes a Paris, o la Shakira a Colòmbia son fruit del moment quan en realitat fa molt temps que els colombians lluiten per acabar amb els seus lastes (la guerrilla i el narcotráfico), però potser son importants perquè son l’espurna per a actes més importants, com és el fet que milers de persones es manifestin a diferents ciutats de Colòmbia.

Fa ja un temps, un reportatge del 30 minuts explicava com Colòmbia era dels “països més segurs del món”, ja que tothom anava armat i ben armat per combatre als guerrillers. I és que tothom està en el punt de mira de les FARC, i tothom sembla que els tingués por. Tothom té un familiar, conegut o amic que havia estat segrestat, com si fos el més habitual. I alliberar-lo es converteix en un suplici i un endeutament que no ajuda gens a alliberar-se i contruir un país nou. I també explicava els mecanismes de l’exèrcit per rescatar els pressoners i la complexitat de tot plegat per estar a la selva (fet que en temps de satèl·lits i demés sembla increïble)

Per això crec que és molt important que la gent desperti, perdi la por i surti al carrer, per protestar i dir prou, que ja no els tenen por.

I suposo que també és un cert alé i esperança, no deixar que decaiguin. Sobretot en un dia on ETA es torna a fer sentir o on soldats israelians dinamiten amb els seus actes salvatges la vida d’un jove palestí que es manifesta per un mur il·legal.