Fer petons o no fer petons, aquesta és la qüestió

Suposo que sóc jo qui em complico la vida, però moooltes vegades em passa que quan et trobes amb algú o t’acomiades d’algú, ja sigui molt proper o no, no sé si fer-li dos petons o no.

I sobretot em passa amb els nois.

I sobretot em passa amb gent que és relativament propera.

És a dir, quan et trobes amb algú que fa temps que no veus et dones dos petons, no hi ha volta de full. I quan és algú que veus cada dia o cada setmana, doncs no te’ls dones. Només quan saps que no et veuràs en un temps per vacances o altres històries, o quan creus que necessita un carinyitu pel que sigui. Però aquests sempre surten de forma natural.

Però,… i quan és algú que veus relativament sovint però no cada dia ? Aquí, les variables poden variar cada dia, i molts cops em sento tonta. El més fácil és deixar-se portar pel què fa l’altre, però sovint em passa que l’altre tampoc sap què fer. I llavors és el caos.

Somriures absurds, galtes vermelles, petons mig donats o el robocop del Chiquilikuatre.

I quan sento aquesta indefinició, em sento ridícula i petita. No ho puc evitar. Sé que sovint sóc freda, distant i molt inaccesible, i em convenço que ho hauria de tenir més clar. Una pauta que seguir sempre. El més fácil és donar petons sempre, però llavors tampoc em sento còmode, perquè acabo tenint una sensació de superficialitat que tampoc m’agrada.

Em sembla que no té solució. Sempre passarà. I crec que l’únic que puc fer és somriure i no pensar-hi gaire.