Vuit8ena

Sempre m’ha fet gràcia fixar-me en la manera com s’acomiada la gent als mails. Mira, una que és curiosa.

Des de l’atentament, cordialment, salutacions, tan oficial com fred –i que reconnec que utilitzo molt més del què m’agradaria- a les mil i una maneres d’enviar petons: petons, un bes, petonets, besicos, besets, kisses, un muà, petó amb gust de …, inacabable.

Fa especial gràcia, el salut! tan de moda entre la gent de la feina que va començar com a senyal d’uns pocs i que tothom ara posa perquè sembla modern, contundent, republicà, revolucionari. De vegades s’acompanya de salut i força, salut i revolució,…

Després hi ha el clàssic adèu en les seves mil formes i abreviaturas, dèw, A10, siau, chao, ciao, …

Donar les gràcies mai està de més i et fa sentir bé, sempre i quan no sembli que et fan la rosca o que sigui per quedar bé. Sobretot, i perquè no dir-ho, un gràcies guapa, que pot fer treure un somriure i tot!

I finalment, el que crec que utilitzo més: una abraçada. Potser una mica massa teletubbie, no? Però que es mou entre el formal i l’amistòs i proper.

Hi ha qui diu que segons la forma d’acabar un mail (o una carta, que encara s’escriu alguna) es pot endvinar com és aquella persona, i/o el grau d’intimitat, complicitat o confiança amb l’altre.

Totes les maneres estan bé, doncs no hi ha pitjor cosa que acabar en sec, i cadascú tria el que més li agrada, o simplement el que li surt.

Ara veig més clar que mai que, després de fer servir les mil i una, el que m’agrada més fer servir és un petó. Sincer i proper, sense vestiments. Pur i clar.

Un petó