11/7/17

Relliscada

Seres únicos, Love of lesbian

Diumenge, a terra, després de relliscar i caure en sortir de la dutxa, plorava. Però no perquè m'hagés fet mal en caure o de la ridiculesa del moment sinó perquè tot se'm feia feixuc. I és que acabava d’arribar a casa, cansada i carregada amb la motxilla del cap de setmana, després del dinar d'inauguració del pis d’un amic que havia de ser una festa i on em vaig veure asseguda a taula enmig de dos que es buscaven raons. També, perquè em ressonaven les meves paraules maldites a la sobretaula i em sentia egoista i envejosa. Però és que de vegades se'm fa difícil, només de vegades, però a cops em passa, sobretot després d'escoltar paraules ensucrades de vida suposadament perfecte plena de meravellosos viatges, projectes i felicitat de manera repetida fins a quatre vegades en quatre dies; després de fer números i números que no quadren; de somriure i donar força i organitzar desorganitzats familiars; després de ser forta a la feina pel moment de punta continua que vivim i discutir-me amb la meva companya perquè està sobrepassada i sols fa que repetir que d’aquí dos setmanes agafo vacances, fent-me sentir culpable. I de sentir que, en canvi, a ben pocs els importa com em puc sentir jo. Doncs això, que de vegades se'm fa difícil gaudir i caic, encara no he aprés a no relliscar en els meus defectes.

Això si, a l’endemà sols queda aixecar-se i tornar a començar. Encara que costi. No hi ha altre.

I tot pot ser d’un altre color. Com que una bona notícia m’ompli el cor de felicitat; que potser no és tant per a la resta de gent, però que em fa somriure, reconèixer el talent i l’esforç professional de qui estimo i que pot portar els canvis que tant busca. I sols tinc ganes de dir-ho, de fer arribar les bones noves a tothom. I em sento feliç. Perquè sé que fa feliç. I se m’instal•la el somriure al rostre, i reconec en mi la virtut d’alegrar-me pels altres, pels seus triomfs, les petites victòries que els enlaira. I recordo que també em vaig alegrar ahir per notícies còmplices dites en veu baixa. I recordo que és veritat que al juny vam tocar fons a nivell familiar i que des de l’endemà d’aquell petit accident vaig tenir clar que tot aniria bé, que milloraria tot i tornaria la pau a casa. I que així està sent. I que tinc el convenciment que sols pensant en tot el bo que pot venir és com  ho atraus i que he de fugir de les pors del què pot passar, perquè quan tens por, apropes la desgràcia. I ja torno a recordar que d’aquí poc faig vacances i que em desconnectaré uns dies de tot i seran fantàstics perquè estarem els dos, improvisant els plans que tant ens agrada improvisar (tot i que haguem reservat lloc per dormir i els transports) i que el lloc és meravellós i no cal anar amb avió, i estaré a prop per si de cas a casa em necessiten. I és el millor lloc, perquè és on hi ha el cor. I em recordo que sóc afortunada, perquè tot i fer excels i números, me’n surto, i tinc feina i casa, i fins i tot, de tant en tant puc sortir a sopar o al teatre. I tinc un nebot fantàstic, i bons amics que em suporten. Tinc amor i això si que és el que compta i he de valorar i comunicar.

I així em ric de mi mateixa, del mal que em fa el cul de la relliscada, per “patosilla” que sóc.

ps. Si és que a mi m'agrada pensar que sóc de les que intenten viure i no només somiar.
Quin mal al cul!!! hahahaha

7 comentaris:

Sergi ha dit...

Mira-ho pel cantó bo, l'última relliscada documentada en aquest blog, almenys que recordi, et va costar una cama trencada. Ara només fa mal el cul, no n'hi ha per tant! I a més la teva situació personal és molt millor que abans, i hauria de passar per sobre de tots els mals moments que inevitablement no pots evitar explicar (sense explicar, com sempre). Però ara almenys, el post té final feliç. Això està bé.

Elfreelang ha dit...

em quedo amb al final...de vegades una relliscada ens fa adonar de la importància de les coses que ens passen? no !més aviat de la importància de com ens agafem les coses que ens passen .....au vinga i ànims !!!! fer vacances és un dret no pas un privilegi!

Anna ha dit...

Cada casa és un món i les vides suposadament perfectes en són ben poques. Gaudeix molt d'aquestes vacances que sonen molt bé (i només et falten dues setmanes! a mi dues i mitja).

PS: Vigila amb la dutxa dona!!

Anònim ha dit...

El post va de pitjor a millor, per tan guai, no?

Carme Rosanas ha dit...

Quan he llegit relliscada, jo com en XeXu, he pensat en una cama trencada... mira tu! Per tant m'he alegrat que no hagi estat greu.

És un post bonic, de reconeixement de les coses bones... i tens raó, cal aprofitar i valorar i gaudir del que tenim. Que no se'ns oblidi mai....

Ara, aquesta sensació de gota que fa vesar el got, quan vas caure, crec que tots la coneixem. Encara que no sigui una caiguda. Qualsevol petit inconvenient, que la majoria dels dies no ens amoïnaria gens, aquell dia que anem sobrecarregats, ens senbla un drama horrorós.

Garbí24 ha dit...

Molt bé no? ara més que mai el cul necessita d'atencions i mimos que se'ns dubte et donaran només que aixequis el dit.....i aquí és on has de vigilar una relliscada...
Aquests alts i baixos són els que fan que la vida no sigui plana i tingui interès. Tot és millorable, però el que tens fins ara és si més no envejable per molts.
Jo d'aquí a tres dies farà quatre mesos que vaig relliscar, quasi ni camino però em sento afortunat del que he aconseguit.
Sempre podria ser pitjor

Xitus ha dit...

Un post molt humà, m'ha agradat rellegir-te de nou. :)