2/6/17

Dinar a casa


Dissabte vaig fer un dinar a casa amb els amics de la colla de Sants. En vam ser 15, a taula! Feia molt de goig, i això que estàvem ben estretets, que el vuit8ena és força petit, però de fet, més petit era hobbiton (el meu primer pis d’independitzada) i vaig fer un sopar amb 18 o 19 persones (això sí, en aquell cas era un buffet de peu).

M’agrada molt que els amics vinguin a casa. Queda lluny de tothom i quasi sempre quedem al barri on viu la majoria (aquest fet no l’he portat gaire bé en diverses ocasions, tot i que sé que és inevitable). Per això, l’excusa de celebrar el meu aniversari va ser perfecte per muntar un sidral com aquest.

Gaudeixo pensant el menú, intentant no complicant-me, canviant plats a darrer moment, intentant comprar els aliments amb temps però acabant el mateix matí corrents, o donant més voltes que el 29 per aconseguir el que vull, com per exemple anar a Vilafranca a comprar la pasta fresca (serà que no hi ha botigues de pasta artesanal a Barcelona! Però no, com aquesta, cap, perquè és especial per a mi). Abans, fins i tot gaudia pensant algun detall per la taula, però aquest cop vaig centrar-me en tenir-ho tot, ja que les obligacions setmanals se m’han complicat els darrers temps i no arribo a tant. 

El cert, també, és que el que sembla idíl•lic també em genera estrès. Mai penso que estigui prou bé, podria millorar el menú, cuinar de manera més bona, tenir la casa més neta, ser millor amfitriona, tenir les copes totes igual, no parar quieta intentant que tothom tingui el que necessita,... però si no fos així, no seria jo, oi? Simplement, acceptar-ho i somriure.

Després de tres dies rentant plats, guardant tovalles, taules supletòries, tornant les cadires als veïns, baixant llaunes i ampolles a reciclar .... m’assec i recullo els dibuixos de les nenes escampats per el menjador i dono malta al Puck, com intentava fer la Júlia; m'enorgullo de la bona pensada de fer la barra de bar al semi-balcó;  i ric mentre penjo l’estora mullada d’aigua després de la inundació per intentar-me rentar plats a la pica que amagava que està embussada; i m’enrajolo veient el bricolatge d’emergència fet; i em sento feliç rememorant converses de la sobretaula, llaços que es retroben, mirades còmplices, calma en una tarda llarga seguida d’un bikini veient el futbol, la cirereta del pastís. 

ps. Aquest matí, davant la notícia del dia, la mort de Carles Capdevila, he pensat en penjar algun dels seus magnífics articles que tant m'emocionen, però m'he topat amb una cita d'ell "hem de reivindicar les veritats íntimes. Són les que interessen a la gent" i he pensat que potser mantenia el post que ja tenia mig escrit. Reivindicar la veritat més íntima. I també viure la pròpia vida.

7 comentaris:

pons007 ha dit...

Hi ha gent per tot, a mi em fa molta mandra organitzar dinar a casa, molta feina, buff. Com que sóc ric prefereixo anar a dinar a un restaurant.

XeXu ha dit...

I tant, si no t'angoixes una cosa que segur que a tots els altres els va semblar genial i perfectament preparada, no series tu!

Carme Rosanas ha dit...

Molt bé, rits! Aquestes coses sempre donen bon rotllo i complicitats. Fa il·lusió convidar, malgrat la feinada que dona.

M'encanta la frase que dius del Carles Capdevila. Estic ben bé d'acord amb ell i aquest teu post no deixa de ser una mena d'homenatge, a ell.

Elfreelang ha dit...

mira et diria alguna cosa similar a la que et diu la Carme ....un homenatge parlar de les emocions personals

joan gasull ha dit...

el millor per saber si ho has fet bé...és tornar-los a convidar, si venen és que sí.
Morts tant joves com les del Capdevila ens demostren que hem de fer més per la nostre pròpia vida.

Assumpta ha dit...

Jo seria incapaç de convidar 15 persones a menjar a casa... Preparar dinar per 15, quina barbaritat!!!

La vegada que he cuinat (un dinar ben fet, vull dir) per més gent ha estat per 8 si no recordo malament, per tant, et faig arribar la meva sincera admiració ;-)) (no ho dic en broma, eh?... mare meva, jo m'atabalaria! No tindria estris prou grans, suposo... el menjar estaria mig fred perquè seria incapaç d'aconseguir fer les coses amb el temps adequat...no, no... incapaç totalment) :-)

Gemma Sara ha dit...

Jo tampoc m'atreviria amb tanta gent, molt bé!
I molt bon homenatge al Carles Capdevila, les paraules que surten del cor arriben al cor, petonets.