Balanç 2015

Cheerleader, OMI

Per fer el balanç, m'agrada revisar el post de l'anterior, el què aconseguit, el que no,.... i així ho havia fet. Però, com sempre, el to tristot o negatiu s'apoderava de les paraules. I sabeu què? Que no és pas així, ha estat un any genial!!!!!!!! Així que, què carai, les penes al sac i ben lligat, les frustracions a la foguera i les decepcions, a l'oblit.

La mare està estabilitzant la seva malaltia, per molt que s'ha envellit de cop. I el pare ha fet 70 anys. Ma germana espera un fill i a mi, m'omple de felicitat i ganes d'aprofitar aquest bon moment familiar. Pensar en cosetes pel petit Pol fa que totes les desavinences desapareguin com la boira en un dia assolellat. A més, crec que he fet les paus amb el meu passat, amb les àncores que m'impedien ser jo mateixa per la sobreprotecció (involuntària) rebuda de petita que m'ha omplert de pors i barreres. Poc a poc les vaig superant.

He incorporat un munt de persones o activitats a la meva vida. I no he volgut renunciar a res del que ja tenia, que era molt, i es clar, no sempre és fàcil de gestionar. El club de lectura és una realitat, que s'eixampla en sortides a teatre o alguna presentació. Les vuit dones (havíem de ser vuit) m'aporten un munt d'energia, de pensament crític i d'amistat molt gran. He recuperat alguna amistat que s'havia refredat, i tot i que és cert que cada cop em sento més lluny del nucli dur dels darrers anys i que he hagut de dir prou a adaptar-me sempre a anar amunt i avall per veure'ls, hi ha moments especials, com les visites a Leuven, que són l'alè que em recorden que els estimo moltíssim.

Per altra banda, tinc propostes per a noves activitats, com un grup de tasts de vins, participar en una coral o aquell voluntariat que fa temps que em ronda pel cap, però no hi veig temps per implicar-m'hi i em sap molt de greu dir que no, doncs sé que m'encantaria fer aquestes activitats. Tard o d'hora trobaré l'espai i oportunitat.

A la feina, he recuperat la paga que ens havien tret, i com que la tinc prorratejada, ha estat un alleugeriment considerable. Tant, que no he llogat l'habitació durant tot l'any. A més, vaig tenir l'incident de la fuita d'aigua, un maldecap, que després va ser ben recompensat i que també m'ha ajudat a posar la llar una mica al dia (ai, no, que al final no vaig pintar!).

Tinc moltíssima feina, treballo moltíssim, però també és cert que feia molt de temps que no gaudia com gaudeixo ara, d'anar a treballar. La meva companya i jo fem molt bon equip, anem a una i malgrat encara no tenir cap, se'ns reconeix la feina i l'esforç, i encara que només siguin paraules, són meravelloses. Tant és així, que tinc ganes de tornar a estudiar, de formar-me una mica més per poder millorar. I això si que és un gran repte pel 2016. Un repte que m'encoratja i que no vull desaprofitar.

Potser, el punt i apart o el més fost és el de la meva militància. Continuo en el tercer curs de responsabilitat catalano-balear de l'entitat que estic. I continuo al centre on vaig començar. Ha estat un curs duríssim. Potser és el que m'ha marcat durant l'any. Tornar a obrir el centre, saber que hi ha infants del barri que, malgrat 10 entitats de lleure, no participen, era un repte. I no ens acabem d'ensortir. I tampoc acabem de formar el futur que volíem deixar amb gent més jove. És molt frustrant, ja no tinc forces, i de fet, ni ganes. Ahir mateix, un company que em coneix bé em deia, davant que em posava un munt de reunions “aviam Rita, tens el compromís, però no la voluntat. No et posis tantes obligacions”. I és cert. I m'entristeix, però la voluntat tira per altres bandes. Viure aquesta contradicció, aquesta ambivalència, em fa sentir molt malament, de manera que sóc conscient que comença a arribar el moment de replantejar-me el que faig.

I si, per últim, hi ha el Sr. E. Qui m'ho hagués dit, oi? Miro enrere i em sento completament aclaparada, dels sentiments que es desprenen, de les vivències, de les pors, neguits, discussions. No és fàcil, qui va dir que ho havia de ser? I sí, sé que sempre explico el dolent, però reconec que fer camí plegats, de moment, és fabulós. Que m'enfado perquè no és l'home perfecte que havia somiat? però que potser jo sóc una dona perfecta? No! per sort. I potser no és la relació convencional que s'espera, potser hi ha qui no ho entengui, potser no sigui ni detallista i molt diferent en manera de fer, però ens entenem, riem i ens ho passem bé junts. Quan estem junts, tot és possible. I de fet, potser no he fet un gran viatge, però tots els petits camins fets, els racons de Catalunya descoberts i les vacances al Pirineu han estat font de vida.

Així doncs, què puc esperar del 2016? Que continuï així. Reprendre el repte de cuidar-me, aconseguir fer dieta i aprimar-me, ja seria un repte prou considerable. A més li afegeixo el que deia d'estudiar. I qui sap, potser fer un pas més en la relació? Qui sap. De fet, la màgia està en que cada moment, la vida et sorprèn.

Així ho aniré explicant (espero!)

ps. I bé, no parlo de política. No cal, oi? que quin panorama tenim muntat!

I si, he descuidat el blog i les activitats blogaires. No sé si dir que espero esmenar-ho. Però si, us dono les gràcies, per continuar passant per aquí, encara que estigui a mig gas.

La foto, el pantà de Siurana, des de Siurana, El Priorat.