21/9/15

Setembre, mes d'inflexió



Si dic que tinc ganes que sigui diumenge nit, crec que no sorprenc massa. Que haguem votat i que s’acabi tot això. Però si penso que votant tot s’haurà acabat, sóc ben beneita. La saturació mental a la que estem sotmesos i de la que parlen els mitjans, a moltes estones, em pot. Tinc clar el meu vot, molt convençuda, però no tinc ni esma ni ganes de parlar de política, però n'acabo parlant. Sé que és un moment cabdal. I estic espantada, pel que pot venir, però crec que tenir en compte tot el que pot passar no ens fa dèbils, ans el contrari, ens fa més forts i valents. I el cert és que també estic molt convençuda, per dignitat, per tot el que sóc i tot el que vull pels que estimo, que van ser i que seran. Que no hi ha volta enrere i que sols podem avançar per la llibertat o ser esclafats.
Però com deia, no vull parlar de política. Sembla que la vida de tots s’hagi aturat. I no és cert. S’acaba l’estiu i toca recomençar.  La tardor, la meva estació preferida, és a tocar. Moment de resguardar-se, de fer caliu, de calmar-se després de la disbauxa de l’estiu, de pausar-se i contemplar. També temps de posar-se a treballar.
Ahir, fèiem un sopar d’equip, per posar-nos al dia i començar el curs amb els infants. I me n’adono que tot i haver parat -oficialment- màquines durant l’estiu, tot i haver desconnectat -el que s’ha pogut-, tot i haver netejat i fet endreça, tot i saber que és el darrer any de responsabilitat i potser del centre, començo sense tenir les idees clares del tot ni el llapis apunt.
Espero que tot vagi bé i ser tieta a l’abril. Bé, tieta i padrina. I és una il·lusió que em desborda i em fa molt feliç, per molt que ho demostri ben poc. El cert és que quan vaig saber de l'embaràs de la meva germana em va ser com una alliberació personal, que m’ha tret cabòries, temors i tristeses pròpies, de pressions i malsons. Ben curiós tot plegat.
Divendres reprenem el club de lectura, i en tinc moltíssimes ganes. Ja no només per les lectures, sinó molt, per compartir les estones de vida, aprendre, riure, plorar i créixer.
Tinc moltes propostes - més o menys formals, pensades o perquè no, imaginades- per fer coses i que em criden: cantar en una coral, fer un grup de revisió de vida, reprendre un grup de drets humans tancat fa anys, endinsar-me en el món dels vins, el ganxet, .... Però sento que no em puc involucrar en més projectes, que potser encara n’he de tancar algun, doncs el curs passat vaig acabar força saturada. I també sé que visc en un temps d’incertesa, de canvis vitals que encara no sé si es materialitzaran però pels que encara tinc força per apostar-hi i que m’allunyen de molts dels projectes que se m’ofereixen.
Amb el nucli central d’amics he pres certes determinacions, i per molt que no m’alliberen i sovint em fan sentir trista, sé que és el que he de fer. Que ja no tinc edat per anar amunt i avall creuant la ciutat per adaptar-me a la gent, per molt que entenc que si el nucli està arrelat a un ambient, és difícil sortir-ne. Que l’amistat ha de ser un sentiment recíproc i que darrerament, crec que tot un pilar que era sòlid s’ha esquerdat, ja sigui per les situacions personals de cadascú o bé ja sigui perquè potser no era tant com pensava.
I potser les determinacions haurien d’anar en algun altre àmbit encara més íntim. Però, el cert és que encara no sento que sigui el moment, que encara hem de fer guaret per saber si la terra que trepitgem és fèrtil i sòlida. I és que si bé pensava que això de l’amor ha de ser fàcil, que no ha de ser complicat i s’ha de mostrar tal i com és, les coses no son sempre com les penses. I més entre dues persones que sempre han tingut por d’estimar, de donar-se a una altra persona. O fins i tot quan, 42km sembla Austràlia. 
Aquest estiu he intentat viure el moment, gaudir del que la vida em dóna i me n'adono que és molt més del que em penso. Segur que m'he fet pesada en això, en el poc que he escrit. He intentat no capficar-me o estar esperant que alguna cosa vagi malament, no buscar fantasmes que ja prous en vaig trobar l’hivern passat, ni ser catastrofista. I intento en sortir-me dels meus temors. A estones ho faig, de vegades perquè no tinc temps per res, però també a estones, em continuo sentint buida, sola. I aquesta buidor no l’entenc. No la vull. Fa molt i molt temps enrere (far, far away) no la sentia, i tot i que després va aparèixer amb força, ara semblava apaivagada, però el cert és que de tant en tant, em visita. Aquesta tardor, me n'hauré de desprendre del tot.

ps.  I quines són les vostres inflexions per aquesta tardor?
Sento si no sóc clara, darrerament, em fa cosa esplaiar-me clarament, no sé perquè. 
La foto, de quatre dies en família. El pòrtic de Santa Maria de Ripoll, on neix tot.
La cançó, potser no de les més conegudes, però que sempre m'ha fet ser valenta. Pensar que sou molts els que anem. Serem un país lliure si som lliures tu i jo.

14 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Aquesta cançó m'agrada molt.

Jo trobo que és bo i que va bé fer-se aquesta mena de plantejaments, com et fas tu. Et desitjo molt sort i molta constància en aconseguir allò que busques o que vols.Coneixent una mica per les coses que ens expliques, la feina que fas, em sembla impossible que puguis sentir buidor, però també sé per experiència que aquestes coses passen. Sense el nostre permís. Cal rebel·lar-se contra sensacions de buidors que no són reals. I valorar tot allò que fem i que vivim.

La meva principal inflexió d'aquesta tardor és retrobar un cert recolliment personal. Trobar estones de solitud. Triar bé les coses que vull fer. No dispersar-me. No buscar més del què tinc, a nivell emocional. Ja tinc molt.

Anònim ha dit...

Per començar, per mi la tardor es la estació que menys m'agrada. Es la que cau més lluny de les vacances, es la que comença a fer fred, els dies es fan curts i les nits llargues, no té res de bo exceptuant el meu aniversari...

No, jo tampoc vull parlar de política. Next.

Jo ja fa dies que he tornat a la feina però segueixo igual de perdut que el primer dia, o sigui que tranquila.

Ens ho havies dit això de ser tieta? En tot cas enhorabona per la part que et toca!

A mesura que la gent es fa gran costa més mantenir el contacte amb els amics, la gent fa la seva vida més en parella, o més ficats en la feina, o el súmmum de la absorció de la vida de la gent, els fills.

"això de l’amor ha de ser fàcil" Hahahahaha. Perdona, però es que m'has fet riure.

Garbí24 ha dit...

el més important és que el teu cos i ment estan actius i en marxa, les coses amb els anys canvien però no deixen de ser.
Si l'amor està a una marató de distància, vindrà de gust fer-la cada dia fins arribar a la línia d'arribada amb el premi més preuat, l'amor correspost.
La por és el mecanisme d'alerta que de vegades cal desconectar tal com l'alarma de casa, just perquè entri el lladre que ens convé.
Endavant amb la tardor, aquesta de colors, segur.

Sergi ha dit...

Després de les vacances tot ha de recomençar, just avui comentava a la companya que necessito fer-ne, i em diu que acabo de tornar. Fa un mes, certament, però ha estat tan intens que per mi fa molt, molt temps de les vacances, i per això m'estranya veure que alguns encara esteu recomençant.

Et diré només una cosa de política, i més a tu que sempre parles de pors. El dia 27 la por no pot condicionar el vot. Vota a consciència, la que la teva consciència mani, però que et guiï l'esperança, mai la por. Si et guia la por, t'equivocaràs. I tu, internament, saps què vols.

Els fills destrueixen les relacions d'amistat, literalment. Durant un temps almenys. Després poden tornar, però no seran mai iguals, i tampoc ho han de ser, que aquella fase ja l'hem passat. Que no s'ofengui ningú, és la pura veritat. Hi ha altres coses que destrueixen les amistats, però no és en tots els casos.

I sobre l'amor, jo ho sento, t'ho repetiré fins la mort. Fàcil no és, cert. Però no pot ser tan difícil, de veritat.

maria ha dit...

Has estat a Ripoll, eh?? ^-^

Gemma Sara ha dit...

Moltes felicitats, tieta! Això és una gran notícia i m'alegro que se t'hagi posat bé (jo vaig tenir un moment de mal rotllo quan m'ho va dir ma germana, jo anava primer... coi, quina vergonya!).

La tardor... bé, em passa com al Pons, però no passa res, genial si és la teva estació preferida, a més ben emocionant políticament parlant, hi ha risc de saturació, sí, però val molt la pena viure-ho, també tinc moltes ganes que arribi diumenge.

Amics i amors i buidors... Amb els amics de vegades és qüestió de diferents tempos, no tothom està en el mateix moment vital, amb el mateix ritme, fins i tot a un nivell molt bàsic, no sé si m'explico, la gràcia està en saber trobar-se, perquè sabem que hi som, i ja està. L'amor... que no et faci patir, només el mínim que vol dir que no et rellisca, però que valgui la pena... la veritat es que no hi ha receptes, you know!

I que les buidors siguin un sospir, que tens molt per ompir! Bona tardor, ens veiem!!

Gemma Sara ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Gemma Sara ha dit...

De vegades a mi també em costa això que et deia dels ritmes dels amics, de vegades em sento una adolescent ;)

Galionar ha dit...

M'agrada molt aquest plantejament íntim, personal i vital de setembre, Rits. En la forma (que no en el fons, per diferències personals) m'hi veig tan reflectida que fins i tot he pensat que devem ser del mateix signe del zodíac! :) I en les pors que acompanyen les possibles decisions, també m'hi veig. Jo només m'atreviria a aconsellar-te que, una vegada ben segura d'una decisió, vagis a ella amb totes les forces, sabent que l'has presa conscientment. I si et surt malament no et castiguis, no te'n sentis culpable; només cal que acceptis que t'has equivocat com ens equivoquem tots de vegades quan prenem decisions... Hauràs estat coherent amb tu mateixa, i això és el que importa.
Moltes felicitats per la futura nova condició de tieta, i una forta abraçada!

Relatus ha dit...

A mi sí que m'agrada la tardor perquè tot comença de nou, sensació que per cap d'any, en canvi, no sento.
Tots tenim pors i dubtes però és per això que estem vius i amb els ulls ben oberts.
Potser sí que no és un post gaire clar però no necessitem més. Penso que has de dir-nos (si vols) allò que et vingui de gust, que per alguna cosa és el teu espai :)
Petonets!

Assumpta ha dit...

Caram, quantes reflexions! :-))

M'has fet somriure amb això de "no tinc ni esma ni ganes de parlar de política, però n'acabo parlant." perquè estic igual que tu... És com estar saturat d'una cosa però, com que la cosa t'interessa, tot i estar cansat, segueixes buscant més informació, encetant converses...

Però bé, el més important de tot és la bona notícia de l'abril... prepara't a passar-ho bé! :-)) tan com t'agraden a tu les criatures, en gaudiràs un munt!! Ja et veig pintant samarretetes mida "mini" i inventant contes per explicar... i, en sentit invers, no tinc cap dubte que el/la petit/petita tindrà una predilecció especial per la seva tieta Rits :-DD

Altres reflexions que fas son molt personals i tan sols tu sabràs els camins que cal seguir... Jo el que faig és desitjar-te moltíssima sort i molta felicitat! Ànim! Que no t'enfonsis per coses que no tens cap culpa, que siguis menys dura amb tu mateixa i FORÇA!!! :-))

Assumpta ha dit...

Ah, per cert, ja sé que dius que no tens temps, però això de cantar en una coral ha de ser súper genial!! :-DD
(Encara et veurem a Oh, happy day hehehe)

rits ha dit...

Moltíssimes gràcies a tots pels vostres comentaris. No em veig en cor de contestar-los individualment ara, però m'encanta molt rebre el vostre escalf, les vostres reflexions i que compartiu els vostres reptes. Segur que els anirem aconseguint.

Un petonet!!!

Blogger ha dit...

Get daily ideas and guides for making THOUSANDS OF DOLLARS per day ONLINE for FREE.
JOIN TODAY