Ahir em va arribar aquest article.
El vaig llegir i em vaig emocionar. És molt bonic i hauria de donar empenta.
El primer que vaig pensar és si realment tenia un sol dins meu. Em va costar, de fet, encara el busco.
Les dues darreres setmanes em costa molt fer-lo lluir. M'enfado massa: amb els de l'entitat, amb la família, amb els amics, amb els companys de la feina. A tots he mostrat les meves tempestes, de llamps i trons. I buf, veure'm així d'enfadada encara ho empitjora, ja que em sento molt culpable amb mi mateixa.
Estar enfadada és molt cansat. I vull no estar-ho, perdo tota credibilitat defensant, de vegades, posicions que en el fons no crec. Estar enfadat és molt trist.
Avui m'he tornat a enfadar amb algú. I me n'he adonat que tots aquests mals humors, en el fons tenen a veure amb aquest darrer aspecte. Hauria d'estar contenta i feliç, però fa temps que les coses no són com voldria. I intento adaptar-me, però les frustracions són molt grans. Intentant no veure-ho, ho paguen tots els altres. I en el fons, me n'adono que la ràbia i mal humor amaga la tristesa, com aquell conte de fa molt de temps.
Se suposa que veure-ho ja és un primer pas. Però ara mateix encara no veig com fer tornar a brillar el sol, la meva manera de viure i ser.
De moment, avui mirarem el partit de la Champions, que el futbol ja va ser creat per això, abstreure'ns una mica.
ps. Sé que passo poc pel blog i lamento aquesta vomitada, simplement, la necessitava.
11 comentaris:
Estar enfadat no és bo, és cansat i apaga qualsevol sol i qualsevol llum que poguem tenir. Tens tota la raó!
Però entenc que quan les coses nonsòn com tu voldries que fossis, hi ha frustracions. L'adaptació és necessària, però a vebades no és suficient. No podem adaptar-nos més enllà dels nostres valors i creences més íntimes i si ho fem això ens passa factura, com ara el mal humor o les enraviades. Buscar el camí del mig entre l'adaptació i els "canvis" necessaris d'opcions o de creences que ens fan mal... Adaptar-se i fer canvis, sovint han d'anar junts. (Els canvis tan poden ser exteriots com interiors, com les dues coses)
És un article bonic.
Ves...i a mi que em costa imaginar-te enfadada?
Potser no te'l saps veure, però et ben asseguro que el dus dins i et brilla. Mira't una miqueta més, creu-me!
de tot aprenem i d'aquesta mala època en pots treure el no tornar a caure en el mateix.
Ànims i endavant....que almenys hem guanyat la champions...Una abraçada campiona
sentim el que sentim i és sobrer sentir-se culpable...més que sobrer és inútil, enfadar-se de tant en tant està molt bé, cert que l'enfadament amaga per sota una tristesa , així vist d'una altra manera l'enfadament ens ajuda a tirar del carro cap endavant fins que ens sentim preparades per deixar aflorar la tristesa i viure-la, segur que el sol que portes dins el trobaràs i esclatarà en llum i alegria però abans has de deixar també sortir la pluja i els llamps.... després de les bones tempestes arriba la calma d'un cel clar i el pit eixamplat s'omple de sol .... que vam guanyar la copa campions d'Europa ....deixa´t encomanar una mica de l'eufòria dels carrers si et plau....abraçades !!! surt el sol i també pots ser tu!
Veure les coses no serveix de res si no fas res al respecte. Les frustracions s'han de combatre, perquè queixar-se és molt fàcil. Fil a l'agulla, i no fer-ho pagar amb qui no toca. Els altres no tenen la culpa, i menys els que cites, que són els que mai fallen.
Si et fan enfadar tens tot el dret a enfadar-te, amb el qui s'ho mereixi es clar.
El blog també serveix per desfogar-nos,no creus?
De tots els errors se'n aprenen rits. No t'hi facis mala sang.^-^
Que bonica la cançó que has penjat de la Keira ... de "Begin again".
Vull pensar que enfadar-se de tant en tant, ep, de tant en tant, també pot ser bo, per posar algunes coses en el seu lloc, per conèixe't més i conèixer l'altre, per recomençar, però també has de trobar pau i que brilli el sol aquest. Vinga!
Si no estàs bé amb tu mateixa, possiblement no aconseguiràs estar-ho amb els altres, Rits. Quan tinguis ben clars els teus perquès, segurament els núvols començaran a ser més prims, i finalment tornarà a brillar el sol.
Grans desitjos de bon temps i una abraçada!
Moltes gràcies pels vostres comentaris i ànims.
CARME, la frase “no podem adaptar-nos més enllà dels nostres valors i creences més íntimes i si ho fem, això ens passa factura com ara el mal humor o enrabiades” és just el que he desobert. No n'era gens conscient, però alhora és ben difícil de portar, sobretot quan estàs intentant construir alguna cosa i per tant, totes parts han de cedir.
Petits canvis que ens facin avançar. En això estic.
Gràcies, EVA!
FANAL BLAU, ui, doncs si, m'enfado i no és la meva millor cara. Em miraré amb els bons ulls que tu em veus.
JOAN GASULL, doncs si, espero aprendre'n una micarrona. I tant, la champions ens ha alegrat molt.
ELFREELANG, si que és inútil, sentir-se culpable, però quantes vegades ni te n'adones? A mi em passa sovint.
El teu comentari també em fa pensar molt. Ens adonem de la tristesa quan podem afrontar-la. No n'era gens cosncient. Poc a poc va sortint el sol, malgrat la pluja d'aquest dies!
XeXu, combatre-les, un aspecte que em costa sovint, encara que ho faci. Mmmmm, avui em decanto per la teva darrera frase “Els altres no tenen la culpa, i menys els que cites, que són els que mai fallen”. No sé jo si continuen estant-hi i mai fallen. Crec que els anys bons ja son història.
PONS007,crec que si que s'ho mereixia. Per sort, ja estem fent les paus.
MARIA, cert, no ens hem de fer mala sang. Preciosa, la cançó!
GEMMA SARA, segurament sigui cert que és bo enfadar-se de tant en tant, que et fa avançar, però no m'agrada gens.
GALIONAR, doncs si, la clau és estar bé amb un mateix, poderfer el camí. Quan tens clar aquest aspecte, tot funciona molt millor i els núvols son més prims.
Un petonet per a tots i totes!
Publica un comentari a l'entrada