21/8/14

Relats de la Carme: Converses marietes


- A tu, tothom t’admira. Ets tan bonica! Rodoneta, lluent, amb els topets ben posats. Tens totes les gràcies, caus bé a la gent, ets bona, ets simpàtica, fas riure, ets atent i carinyosa. Et dibuixen, et porten a les seves samarretes, et volen agafar. Et fan caminar pels seus ditets fins que obres les ales, arrenques el vol i els arrenques un ooooh! En canvi, jo sóc l’estranya, aquella que no coneixen i es miren amb cara de pocs amics, no fos cas que els fes mal. No tinc la figura bonica i el meu dibuix no és apreciat. La gent em veu i se’n va, o fins i tot m’intenten aixafar. Mai em volen. Per tot això et tinc enveja, no puc fer-hi res més.
- Estimada, si sabessis com t’envejo. Ets lliure, pots campar per totes les plantes de l’hort; tastar tomàquets, jugar a enterrar-te per la terra i enfilar-te fins la prunera. Pots arribar al capdamunt de la teulada i veure l’horitzó, les muntanyes infinites. I no et passa res. Pots fer-ho tot, pots viure sense ser un objecte de qui estan pendents. Cada dos per tres m’intenten atrapar i fins i tot alguna vegada m’han ficat dins d’un got asfixiant d’on he hagut que escapar. No, no m’envegis que, per mi, ets la més bonica. Ets diferent, única i estic convençuda que interesses a més dels que et penses. En canvi, com jo, n’hi ha moltes i sempre els passa el mateix: avui, em volen però demà, m’obliden.
ps. La meva aportació als Relats de la Carme!

10 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Gràcies, rits, per participar...

És una història molt ben pensada. A vegades és prou cert, de tant que ens estimen o rns volen ens atabalen. Clar que si no et fa cas ningú, també és una pena. De tota manera m'ha semblat una bona reflexió.

Abraçades juganeres i estiuenques

XeXu ha dit...

Una bona representació del que ens passa als humans habitualment, sempre volem el que no tenim, ho anhelem diria, i no valorem gens el que sí que tenim. Per conèixer-ho sovint ens cal que ens ho diguin els altres, i llavors no els creiem. Condició humana, i també de les marietes, sembla. Bona proposta, ben filosòfica.

Elfreelang ha dit...

m'agrada rits! té missatge....allò que s'enveja en l´altre ens fa oblidar allò que de nosaltres és positiu ....com la vida ....ai ens hem d'aprendre a valorar i estimar més! gran lliçó !

Assumpta ha dit...

Ostres, molt bo!! M'agrada! :-))

A més, és ben cert el que diuen les dues (Jo mateixa, tinc tres imants de nevera que són tres marietes de mides diferents, però mai em posaria una xinxe, ho reconec hehe)...

Cada una li fa veure a l'altre el que té de positiu. A vegades només ens fixem en el que tenen els demés i no valorem el que tenim nosaltres! :-)

Sílvia ha dit...

M'agrada molt aquesta faula, rits! M'has fet pensar que la llibertat sense autoestima de ben poc serveix. Una abraçada!

joan gasull ha dit...

Ningù està mai content amb el seu físic......molt real fins i tot en els humans

Gemma Sara ha dit...

Molt bona història, com ja han comentat per aquí, acostumem, els humans també, a pensar que als altres els va tot fantàstic i que nosaltres, ves, no tenim tanta sort... I em sembla a mi que tots tenim llums i obres, topos i dibuixos raros...

Gemma Sara ha dit...

Ostres, 3 vegades! m'estic superant!

Loreto Giralt Turón ha dit...

Quan som joves volem ser igual que els demés i, a mesura que ens fem grans, volem diferenciar-nos-en. Ja n'anirà aprenent...

rits ha dit...

Celebro moltíssim que us hagi agradat, com a relat i com a reflexió.

Un petonet!

ps. Gemma Sara, cap problema! arreglat!!!