9/12/13

Regals que et criden


No us ha passat mai que, de sobte, trobeu alguna cosa, sense significat aparent que us crida? Que us sentiu amb el convenciment que la necessiteu? I no en coneixeu res, ni significat ni res, simplement que us agrada.

Després, quan t'ho mires, quan penses en el simbolisme que té, tot concorda i pren una dimensió nova. És una estranya sensació que et colpeix. I no crec que sigui coses del destí, o potser si. O potser, simplement, coincidències que, quan després les racionalitzes i coneixes, te les fas venir als interessos propis, però que sembla que tot encaixi.

Si, ja sé que us deveu estar dient "però què carai diu aquesta, ara!" però és que no ho sé explicar d'altra manera. Em va passar fa uns mesos amb un tema molt concrert. Un tema que encara no puc acabar d'explicar però que espero (i vull) que sigui un post en breu. Però de fet, em va tornar a passar diumenge passat (no ahir, sinó el dia 1 de desembre, una manera ben màgica de començar desembre).

Aquell diumenge feien molts mercats artesanals a la ciutat. D'aquests de coses boniques que m'encanten, que sempre em dic "va, això ho pots fer" però que després no faig, o que si ho intento, el resultat és ben mediocre. En fi,.... doncs vaig anar a tres mercats d'aquests. No volia comprar-me res per mi, com a molt, agafar idees i algun regal per la família.

Però en un moment donat, una polsera em va cridar. Me la vaig mirar moltíssim. No sabia què fer. És cert que des d'estiu que em miro les pedres minerals, necessito energia i tot i que no crec massa en aquestes propietats, en tenia ganes. Me la vaig mirar bé, em vaig repetir que era massa cara pel que era, que no era res. Vaig pensar en els regals del tió, que podia comprar-ne una altra per ma germana i tenir-ne les dues iguals, però no m'acabava de fer el pes.

I desconeixia completament les propietats del mineral que portava. Però m'agradava tant!

Finalment, vaig caure. És aquesta. 



En arribar a casa, me la mirava i preguntava si m'havia equivocat, si havia llençat els diners.

I vaig mirar i remirar. Resulta que l'aiguamarina és un mineral vinculat al mar, de color blau o verd, dels viatgers, li diuen; que calma i asserena, que dóna llum als sentiments i a les emocions. Que ajuda en l'estrés i a les persones sensibles, a tenir confiança i saber-se explicar. Dóna força. Allibera la creativitat, i a més, resulta que va bé per la rinitis crónica, que m'han detectat fa poc.

Bé, qui sap si és veritat, però, amb tot resulta que tenia un regal pendent. La iaia, l'any passat no ens va poder donar l'aguinaldo. Ella, per Nadal no feia regals, a la família som molts i tenia la pensió mínima, però sempre ens donava una petita quantitat a tots el dia que venia a casa a celebrar les festes (a casa nostra, el dia de Nadal). Com l'any passat va estar a l'hospital en l'inici de la seva agonia, no ens ho va donar. Quan ara, fa poc, els tiets es van reunir per arreglar temes, van decidir que aquells diners, els repartirien doncs ja estaven guardats per haver-nos-els donat. La mare ens va dir que volia que ens compréssim alguna joia, per petita que fos perquè tinguéssim un record de la iaia, i la meva idea inicial va ser unes arrecades de diari, que en vaig mancada. Però, crec que no. Aquesta aiguamarina, petita i senzilla em recorda els seus ulls blaus però que per mi eren verds de la iaia i també em recorda que li vaig dir que tindria força per tirar endavant, que seria valenta i somriuria. I crec que aquest any no ho he estat gaire, si més no, m'he embolicat i emboirat jo soleta.

ps. I no sé si és bona o no, si és cert o no. Si m'ho faig venir bé o no, però simplement, ara em reconforta.

14 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Sí, entenc molt bé el que vols dir... jo a vegades sóc massa racional i no ho tiro endavant. Però la sensació la conec bé.

Ara, de fet, estic en una d'aquestes situacions, però no és una pedra no... és una altra mena de cosa més de pensament, de llegir, d'idees, de filosofies de la vida... que també us explicaré algun dia, quan sàpiga si tot quadra i pren una altra dimensió o no... o es desinfla.

Martulina Divina ha dit...

Magnífic post Rits. I jo et regalo aquestes preguntes: és important si és bona o no? Si t'ho fas venir bé o no? Tu tens la resposta del que és important.... si et reconforta, ho és. Si et permet recordar la iaia i la seva empenta també. Si et permet deixar oblidat el teu cervell esquerre i deixar pas al teu jo emocional... ho és.

Sergi ha dit...

És una cosa com una altra a la que aferrar-se, però després de llegir tota la història crec que lliga perfectament, i la clau final és que et recordi els seus ulls. Serà una manera de no oblidar-la (com si calgués) i de recordar-te a tu mateixa les promeses que li vas fer. En tot plegat segur que hi ha jugat un bon paper el subconscient, vas veure la joia i vas saber que era per tu. Ara n'has de tenir cura.

Sergi ha dit...

Ostres, tinc un amic que s'està posant a fer arrecades de fusta, a mà, artesanalment. I l'altre dia li vaig comentar que jo no hi entenia gens del tema però que em semblava que seria una bona idea que les arracades que vol vendre tinguin alguna història darrere.

Llegint el teu post crec que tenia raó perquè segur que aquesta joia és especial per a tu perquè té una història darrere, que és la que ens expliques al teu post.

Alba ha dit...

Segurament tu no vas escollir la pedra... ella et va escollir a tu!

Jo abans també era una mica reticent a creure en que un mineral em podia beneficiar a efectes de salut mental, però poc a poc ho vaig anar provant i ara crec enormement en les seves propietats. L'energia que desprenen és molt gran (per petita que sigui la pedra) i sovint, com tu dius, reconforta.

L'aiguamarina és molt maca!!! Tot i que jo sempre tiro cap a l'amatista i la turmalina negra. ;)

Ptonets i a gaudir de la joia! Segur que la teva iaia et trobaria guapíssima!

Anònim ha dit...

ah... una pedra... molt bé.

Perdona la meva falta d'entusiasme, però des de que vaig fer un credit variable de geologia, que no em cuauen gaire bé els minerals.

Sílvia ha dit...

M'agrada la frase que l'acompanya: "Tu ets una pedra preciosa". Crec que has fet bé de comprar-la i que la història que t'evoca li donarà encara més força en les seves propietats.

sa lluna ha dit...

Jo crec que va ser ella que et va escollir a tu. Si et porta aquests records i et reconforta, és bona.

Aferradetes! :)

cantireta ha dit...

Icones fent de persones, tot acompanya en la pèrdua i trobada de l'esperit. Per a tu és important. La meva iaia els tenia blaus. El cel, per a mi, sempre és ella. I és infinit...

Un petonet, maca.

Elfreelang ha dit...

segurament que si que l'aiguamarina et cridava per tot això.....ves a saber si ha una certa connexió entre els que qui encara hi som i els que no ....si et recorda al color dels ulls de la teva avia segur que has fet molt i molt bé de cedir a la seva crida

fanal blau ha dit...

Jo também he estat ben descreguda. Però hi ha una "realitat": som part a la natura i la natura és aigua, foc, vent, aire...i arbres...i pedres...
Vaig perdre un anell amb uns aiguamarina de l'àvia...
Possiblement un dels anells que més m'agradaven. Potser pel color dels seus ulls o perquè era d'ella.

Clar que les pedres tenen una energia pròpia que
no podem menystenir.
Només apropar-nos a un riu, mirar o tocar-ne una, mai no ens deixa indiferents.

L'aiguamarina és una pedra preciosa, i tu una persona preciosa i bonica. Segur que et somriu.
Una abraçada, rits.

Relatus ha dit...

Jo no crec en les propietats dels minerals però sí amb la voluntat de les persones. Vas fer bé de comprar-te-la si et venia de gust!

Gemma Sara ha dit...

Jo no hi crec, tampoc, però crec que si tu hi creus, funciona, la ment i el sentiment sí que tenen poders! La pedra és preciosa, tu també i la teva iaia, també (i si que li fas cas, perquè continues escrivint...).

Assumpta ha dit...

Bé, el cert és que jo no hi crec massa en propietats de pedres i minerals, però sí crec molt en l'estat d'ànim de les persones i com, en un moment donat, una cosa concreta ens pot fer sentir bé (suposo que el subconscient ho relaciona amb coses positives) :-)

Si tenir la pedra et fa sentir bé, perquè et transmet alguna mena de positivitat (ni que sigui tan sols perquè t'agrada i, com t'agrada, et fa somriure...) si, a més, la pots relacionar en una mena de record-vincle amb l'àvia, amb el regal que ella t'hauria fet, amb els seus bonics ulls... doncs em sembla fantàstic que te la compressis ;-))))