Però, encara hi creus? Encara en tens ganes?
Si.
No de la mateixa manera. Em fa mandra jugar, tenir presents masses coses, anar amunt i avall. Em fa molta mandra, sovint.
Em sento gran, em canso molt més. M'atabalo en qüestions que abans no m'atabalava.
Pateixo una mica més. Però, també és cert, que em sento més segura que abans.
Crec en el projecte. En el que faig.
I de fet, continuo assumint tasques. No és creure-hi, encara?
Ara, després de poder descansar com toca un diumenge. De fer exercici, de deixar-me acariciar pel sol d'aquesta tardor que no sembla tardor en un vermut i dinar improvitzat, ara afegiria....
M'estimo el que faig, el que m'ha donat i vull que d'altres també en rebin, d'aquest amor.
Sento que faig alguna cosa. No és gaire, però faig alguna cosa per canviar el que tenim.
Però sóc conscient que, sovint, m'ajuda en la meva "lloable" tasca de no cuidar-me de mi. Em deixa que no pensi en què hauria de fer per cuidar-me de mi mateixa. És l'excusa perfecta.
ps. La foto, del Roure centenari de la Creu de l'Arç, Vidrà. De l'excursió d'ahir.
5 comentaris:
Doncs em sembla que la teva anàlisi final és ben encertada. La majoria arriba un moment que ho deixen per dedicar la vida a altres coses, i no sempre és fàcil. Jo no hi he passat, no he tingut aquesta mena d'implicació mai, perquè encara que em dediqui a altres coses amb devoció, m'ho puc mirar de fora també. Ja sé que t'omple molt, però et recomanaria que comencessis a pensar en tu, i no és que impliqui deixar-ho, però necessites aquest temps que et 'pren'.
S'ha d'intentar trobar temps per a tot, perquè si ho deixes també ho trobes a faltar i sembla que et falti alguna cosa.
Passem temporades de més o menys dedicació, però així és com ha de ser, anar temtejant, anar distribuint i intentar-ho.
Són maneres de ser, ja que viu abocada als altres i qui només pense en un mateix. I costa trobar aquest punt mig que seria l'ideal. Perquè ens hem d'estimar i ser la millor amiga d'una mateixa.
No ho sé, diuen que cuidar els altres és la millor manera de cuidar-se un mateix (o m'ho he inventat, però té sentit), només cal viure-ho com una cosa positiva "I thought I was someone else, someone good" , doncs ja ets bona, i si et mimes una mica, doncs millor, no? (ara et faig de germana gran!)
XEXU, el que volia dir al final és que, de vegades, pensar en un mateix és massa difícil. És més fàcil dedicar-se als altres per no afrontar segons quines coses pròpies. I alhora, no enfrontar-t'hi, no cuidar-se, doncs tb genera insatisfacció.
No vull deixar-ho, hi crec, xò ara he prés consciència d'aquest fet. I no és fàcil. Estic en procès de redescobrir com portar-ho.
JOMATEIXA, fa quatre anys ho vaig deixar. I al cap d'un, vaig tornar. Sentia que em mancava alguna cosa. Però alhora tb hi ha altres aspectes personals als quals no hi tinc prou cura i alhora m'és més fàcil de deixar passar, quan no hauria.
Si, s'ha d'anar distribuint el temps que tenim.
GLO.BOS.BLOG, I tant que seria l'ideal. Aviam si el sé trobar, doncs m'he fet a aquesta manera de fer i no crec que hi pugui renunciar.
GEMMA SARA, gràcies per fer de germana gran, sovint ho necessito! No havia pensat en aquesta manera de veure. Certament, cuidant els altres tb em cuido, xq m'omple, xò com li deia al XEXU, en alguns moments tb m'ajuda a no haver de cuidar certs aspectes de la meva vida que també haig (i vull, encara que em faci por), de cuidar o lluitar.
Un petonet a tots i totes!!!
Publica un comentari a l'entrada