16/9/13

I què diria el meu yayo?

He escrit aquest post diverses vegades. El post després de la via catalana. Les reaccions de tot plegat. I van ser tantes. Tantes emocions, contradiccions, pensaments, fets, que em sortien posts kiométrics, gairebé tan llargs com la pròpia via. Bé, això no és possible.

També pensava en escriure sobre el dia després. L'ara què. La feina, la responsabilitat que tenim tots davant, la necessitat de tenir el cap clar, fins i tot com ens podem deixar anar per sentiments i no tenir el cap fred (m'ha passat, eh! que consti).

Però després d'uns dies molt moguts a nivell personal, de moltes vivències i emocions que espero poder compartir en aquest espai, avui he pogut sopar arraulida al sofà de casa, amb en Puck damunt la falda i una copa de vi blanc, i he vist La Riera al 33. I després de la série, els dilluns, fan un progama que m'agrad molt: En clau de vi

Avui, el somelier del millor restaurant del món -que tots sabem, amb orgull, que és Can Roca-, Josep Roca, i en un moment donat de la visita al restaurant, explicava el seu celler i els cinc varietats de vi que destaca. Podria dir que us mireu el programa per no revelar els noms, però llavors aquest post no tindria sentit, doncs en el fons no vull parlar de vi. M'ha agradat quan ha parlat de la terra de la Borgonya, de moltes coses que desconeixia, però quan en parlava, tot i ser una terra ben diferent, inmediatament, em traslladava al meu estimat Penedès, a la meva infantesa i a la terra que tant vaig trepitjar i treballar. També ha parlat del Priorat, com a terra ferma, de treball lent i serenós acompanyat per un violoncel magestuós; i de seguida he pensat en el fet català, en el nostre tarannà. I després, ha acabat en el ví de xerés; la sorpresa final. Àrid, sec, amarg. La terra de molts emigrants andalusos. La terra de part dels meus avantpassats. I de seguida he pensat en el meu yayo.

Molts cops, moltíssims, recordo el meu yayo i em plantejo què pensaria ell ara de tot plegat. Fa més de vint anys que va morir. Era andalús de Granada, pagès, republicà i home de paraula i de cor. Li agradaven els toros i era molt espanyol de sentiment. Va arribar a Catalunya capturat pel bàndol nacional a la batalla de l'Ebre i va tirar endavant una família de quatre fills amb força penes i treball. A poc a poc va anar-se fent respectar, era un home valent i de conviccions fermes, encara que de tracte difícil i aspre. I va fer caseta seva, amb un hort i un jardí que eren d'admirar. Però bé, que me'n vaig de tema. Li agradaven els toros i m'agrada pensar que, igual que quan tenia tres o quatre anys ens discutíem perquè li deia que les berenjenas no es diuen així sinó albergínies, també m'hauria entès quan li parlés del respecte als animals. En el fons el meu yayo era tot cor. S'estimava els animals igual que les persones i us asseguro que s'estimava molt la gent que l'envoltava. Encara recordo com el van acomiadar. Potser de les coses que més he après del meu avi és l'amor cap a les persones, el donar-se, no tan sols donar el què es té, sinó donar-se en cos i ànima al company.

I per això, sovint m'agrada pensar que en aquests vint anys m'hauria entès. Nosaltres som els catalans de la família i sé que entre oncles i cosins no acaben d'entendre'ns (o no volen entendre'ns). No puc saber què en pensaria el meu yayo, però m'agrada pensar que amb l'anhel de llibertat amb el que vivia, en el fons el que voldria és que ens sentíssim tan lliures per ser el que volguéssim ser. Que hauria pogut saber veure perquè cada cop ens podem sentir menys volguts i estimats. Perquè cada vegada penso, més fermament, que ens cal tornar a començar, de nou i en plena llibertat.

ps. i de vegades em pregunto si la resta de la família s'ho pensa. O si es queden amb la imatge molt espanyola del meu yayo per justificar el seu ostracisme. Quan penso en això, penso que no sé si el coneixíen bé. Estic convençuda que avui el meu yayo, si bé no crec que parlés català, si que es plantejaria moltes coses.

10 comentaris:

Sergi ha dit...

De vegades penso que els veiem amb massa afecte. Jo també vaig parlar de la meva iaia, que em deia separatista quan era petit, i que crec que avui entendria el que està passant i s'hi sumaria. Ella venia d'Extremadura, però ho va fer amb 3 anys i parlava un català perfecte. Tot i així, no tenia cap voluntat de separació del territori, però vull creure que ara la tindria. Però potser m'enganyo, igual que potser t'enganyes tu amb el teu yayo. Potser comprenien moltes coses, però hi ha coses que no s'acaben d'entendre mai. I després hi ha qui et sorprèn, perquè no diries mai que s'uneix a la causa, i ho fa. No ho podrem saber, i jo no donaria res per segur...

Anònim ha dit...

Hi ha molts anys de diferència amb un avi, les coses han canviat molt en tants anys, però la mentalitat de la gent costa més de canviar, per això es normal que noves i velles generacions tingui idees diferents

Carme Rosanas ha dit...

La gent va canviant... evolucionant, segurament que ell també hagués viscut aquesta evolució. Per que, no? és ben possible que ara t'entengués la mar de bé.

Garbí24 ha dit...

el meu yayo, va morir per la república, o sigui que de ben segur que ens entendriem. No ens varem poder conèixer, però malgrat tot li tinc un gran apreci per el que segurament va haver de passar.

Relatus ha dit...

No podem saber-ho perquè els temps han canviat molt. Però la gent sovint ens sorprèn, per bé i per mal. Sigui com sigui, les idees no ens han de separar de les persones que estimem. El que segur que li hauria agradat al teu avi és aquest post!

Jordi Dorca ha dit...

No ho dic ara perquè sí. Ho dic perquè ho dic molt sovint i ho tinc sempre present. A molts com el teu avi cal agrair-los el moment que estem vivint. El tomb que hem fet ara és, en bona mesura, a aquesta evolució (no gens fàcil) que ens honora.
La reflexió que fas és molt lúcida, interessant, val la pena fer-la. Gràcies.

rits ha dit...

Moltes gràcies pels vostres comentaris. Era una reflexió personal que fa molt que m'envolta. I finalment ha vist la llum. No sé què en pensaria avui, i de vegades, pensar-ho també encadena, doncs les persones canviem, per molt que ens diem que no. S'adapten a l'entorn.

XeXu, ara que ho has dit, he recordat el post d'això del nét separatista. El meu yayo no va parlar mai català, xò és cert que ells tb van viure coses que nosaltres no hem viscut i eren molt més capaços d'entendre segons què i com.
No, no podem donar res per segur. Simplement, tenir el seu record.

PONS007, idees diferents potser si, xò maneres de pensar, tipus de reaccions, ja son més perdurables en el temps.

CARME, exacte, qui sap què en pensaria ara. I de vegades tb em fa por que algú altre de la família s'apropiï d'idees que segurament hauria canviat.

JOAN GASULL, es fan estimar. Son tots herois pel què van viure i com. N'hem d'aprendre de la seva força i coratge. Per això els admirem.

LORETO GIRALT TURÓN, de vegades les idees separen, malauradament ha passat sempre i sempre passarà. Fa relativament poc, vaig conéixer un noi. Ens enteníem i era molt maco, xò era espanyol, molt espanyol, i això ens va separar, més per ell que per mi, xò va ser així.
Moltes gràcies, a mi tb m'agrada pensar que li hauria agradat.

JORDI DORCA, no ho havia pensat així, m'esperona. El seu record se'm fa més valent així. Moltes gràcies a tu!!

Un petonet a tots i totes!!

Ferran Porta ha dit...

Qui sap què pensarien avui els nostres "yayos", oi? sigui com sigui, és bonic somiar sobre això, intentar imaginar com veurien la situació que nosaltres estem visquent.

I sigui com sigui, són els nostres "yayos" i el seu record, en això segur que no ens equivoquem, ens pinten un somriure als llavis. Jo em quedo amb això :)

Gemma Sara ha dit...

Seria intereressant una reunió de iaios, el teu potser veuria amb bons ulls el que està passant, els meus per part de pare potser també, en canvi la meva de la Rioja ho dubto, era abanderada de la falange! Encara que sempre ha dit que perquè era alta i guapa, en fi!!!

El porquet ha dit...

La meva iaia, una d'elles, la que venia per part de pare era nascuda a Huércal-Overa, Almeria. Va venir de menuda, ben joveneta, amb la seva família cap a Barcelona, cap a Sant Andreu, doncs literalment allà s'hi morien de fam.

Ella es va integrar absolutament a la vida del barri, del poble, de Barcelona i Catalunya. Va ser una catalana més, catalanista i amb moltíssima estimació per la terra que la va acollir. Sé perfectament que, si bé quan era viva no hauria apostat mai per una independència de Catalunya, ara, molt probablement estaria al meu costat, al nostre costat.

I és que els temps han canviat. Al sud ja no s'hi moren de fam, afortunadament, i nosaltres ens hem cansat de rebre bastonades durant aquests anys.

Tots necessitem viure bé i en pau, i ara mateix, amb Espanya no hi ha res a pelar.

El teu iaio, segur que respectaria la teva decisió.