27/8/13

Diarrea mental (1)

Vaig i enmig d'instagram, em trobo aquesta imatge.


La penjo? En faig un post?

Si, ja ho sé. Agafar també el somriure abans de casa. M'ho hauria de penjar a la porta com els altres post-its, el d'agafa l'entrepà de la nevera o posa la rentadora. Però era una frase enmig de moltes altres frases tretes d'algun manual de coaching o ves a saber.

M'hi he esforçat. I tant que ho he fet. I no me n'he sortit. Aquest estiu ha tornat a ser com d'altres estius. I no li sé veure la cara per somriure. I tot i així, a estones puc somriure. 

Fa un parell de dies vaig rebre unes fotos del cap de setmana llarg fora. Si us plau, quina cara llarga faig. I com m'he engreixat. N'era conscient? una mica (força) si. Però veure't sempre és pitjor. I ni el moreno de pell el pot dissimular.

Dissabte em vaig discutir. Els meus pitjors fantasmes ataquen de nou. Fa temps que navego entre ells i havia capejat el temporal. Els connec i de tant en tant els poso a ratlla. Però s'han anat acumulant frustracions, problemillas, tristors. I com sempre, el pitjor moment. I si, ja sé que tothom té els seus problemes. I els meus? Figura que jo no en tinc? No son dignes de ser considerats problemes?  Potser no. O potser si.

Avui, per la tele, una model sentenciava: "els problemes han d'ocupar-te, no preocupar-te".  Buf, una altra frase.

Tinc tanta feina a la feina que no aconsegueixo treure-me-la de sobre. I a més, un marron. I amb algú amb ganes de tenir un cap de turc. No és d'un tema meu i ni tinc idea de com el va gestionar la meva compi. Però demà em toca fer un informe i el que tinc més clar és que ella segur que va actuar bé, és molt millor professional que jo. Em toca saber defensar l'àrea i defensar-la a ella. La podria trucar, però l'esguerraria les vacances. "No dubtis de les crítiques dels teus enemics, dubta de les seves lloances".

I per acabar-ho d'adobar, avui he fet la visita anual a Ikea. I tornant en bus, una frenada m'ha enviat a terra, aixefant parcialment una dona. No ens hem fet mal (aparentment, perquè ella si que es queixava), però ara estic tota adolorida i amb molta ràbia dins. 

Em miro la foto, les frases. Com quan algú et diu quina ha de ser la clau de la vida i quina actitud hauria de tenir. La gent que les escriu, que les penja, les diu,... de veritat ho fan, o simplement les fan públiques per intentar-ho?

Vull que s'acabi l'agost, no m'agrada aquest mes. És el pitjor més de l'any per a mi.


ps. I per sort, demà és darrer dimecres de mes. I si tot va bé, podré deixar avall aquest post i buscar-li la cara amable, encara que només sigui una cara. Però demà és 28, ja veurem com va el dia.

9 comentaris:

Sergi ha dit...

Si et serveix de consol, jo substitueixo el somriure per un llibre, que vindria a ser just el contrari. Surto de casa amb mínim aquestes quatre coses, mòbil-claus-cartera-llibre, així m'ho repeteixo. Portar el llibre és tancar-te en tu mateix i no haver de somriure a ningú, si no et dóna la gana. I ara quedarà malament, però per més que diguin, jo no regalo els meus somriures a qualsevol.

No s'ha de menystenir mai els problemes de ningú, siguin de la categoria que siguin. Si algú els viu com a tals, la comparació amb altra gent no té sentit, s'han de tractar com a tals.

Tampoc sóc partidari de buscar la cara amble de res, si crec que no la té. Però és una opció molt personal. De coses bones sempre n'hi ha, encara que potser no sempre les veiem. No cal buscar coses bones en les coses dolentes.

Ànims, que al mes li queden quatre dies, i no és una exageració.

Yáiza ha dit...

Avui estic amb tu... que s'acabi ja l'agost!!
Jo també estic una mica tipa ja d'aquestes frases tòpiques odioses... "somriu sempre, que mai saps qui es pot enamorar del teu somriure", i au, i un be negre! I carpe diems i òsties. No, hi ha dies merdosos i prou.
De vegades se'ns acumula molta merda a la vida (problemets per resoldre, marrons, coses pendents, discussions amb amics) i costa moltíssim posar-hi ordre. Suposo que podem, però mentre tot està embolicat, cansa molt, i costa estar bé.

Ànims, que en 4 dies és setembre.

Anònim ha dit...

es xungo això de somriure, crec que em farien mal músculs de la cara, en canvi posar cara neutre es més fàcil, la gravetat ajuda.

Elfreelang ha dit...

ostres rits....per una banda jo també vull que acabi aquest mes i per altra no....d'aviat estarem immerses cada dia més en la quotidianitat....i ho mirarem tot d'una altra manera ..aquesta si és la clau no les coses que ens passen sinó com ens la ens prenem! ànims!

cantireta ha dit...

Els problemes de cadascú són individuals i intransferibles. Podem ajudar a que siguin menys greus, però no a que siguin considerats minúsculs comparats amb alguns altres. Vius en el teu cap, i és el cap qui et preocupa.

Per altra banda, somriure i/o llegir són aspectes de la vida social molt personals. No es pot regalar somriures a tothom, però llegir contínuament et pot fer passar la parada de metro... Visc en un poble molt petit i treballo en un de no gaire gran. Miro de ser correcta amb tothom, sense llibre, però amb les ulleres ben posades.

Jo també vull que comenci el setembre. Em dóna la sensació que el paradís (fictici) en què diuen que vivim alguns dels mestres comença a tufejar.

Un petonarro, xata, i ànims.

Sílvia ha dit...

Jo fa dies que compto els dies que queden d'agost. Ha sigut un mes horrible, però ara que ja s'acaba estic contenta perquè malgrat tot he aconseguit afrontar-lo tan bé com he sabut i sé que les males èpoques no duren per sempre. El somriure de la foto és més una actitud davant la vida, que no sempre és fàcil. Costa moltíssim somriure quan a dins només hi ha un buit que s'omple de ràbia o tristesa. Però fer l'esforç per tirar endavant i avançar mica en mica al final fa somriure perquè no es pot madurar ni créixer sense patir angoixes o tristeses. Sembla un consol de tontos, però a mi em serveix. I, com diu el Xexu, també em serveix un bon llibre o una bona poesia.

M'encanta la versió del New Raemon, quina veu que té!

Alba ha dit...

I jo que voldria viure permanentment a principis d'agost.... Aix!!
De passar males èpoques tots en sabem... però sí que hem d'intentar aprendre a somriure i que res no ens afecti tant. Fàcil de dir, oi? I potser també una mica típic i tòpic... però és el que crec.
Ànims Rits!!! La vida és com les onades del mar, les coses van i vénen...
Ptonets!

Gemma Sara ha dit...

Eiii, a mi m'agrada molt l'estiu però és veritat que de vegades pot semblar un oasi irreal i que ara ve "la dura realitat", per a tu veig que és una mica al revés, sigui com sigui, els somriures no es podem forçar, tot i que es veu que si el forces una mica facilites que vingui realment (el missatge de la foto, vaja). Esclar que els teus problemes són importants (sempre relatius comparats amb les grans desgràcies, però no podem estar sempre relativitzant). Però com diu l'Alba, que m'ha agradat molt, això va a onades, i dec tenir raó perquè sóc més gran que tu ;)
Petoooooooons

Gemma Sara ha dit...

Per cert, com ha anat l'informe i el marron?