.jpg)
Quantes vegades algú ens ha comentat allò de "tinc un angelet i un dimoni"? En molts casos, la pregunta et convida a donar consell, el que veus des de fora, perquè sigui més objectiu. Sense ser àngel ni dimoni. I tot i així, crec que mai es pot arribar a ser objectiu, ja que sempre tenim presents les experiències personals, fins i tot per als altres.
Però en un mateix, tenir la dualitat de pensaments, d'un angelet i un dimoni, sovint no et deixa avançar.
En el meu cas, l'angelet, doncs sí, és la bondat, el fer el correcte, el que s'espera, l'ideal que un té en el seu caparró, l'intentar no ferir ni fer mal, l'intentar ser coherent. Però també el protegir-me per fer-me mal, el tenir present les temors i pors, el quedar-me quieta davant les proves de la vida.
I el dimoni, arraulit i arraconat en molts anys, doncs intenta fer-se camí. L'egoisme en el plaer d'un mateix, el mirar per un mateix. Però també el posar-se a prova, arriscar-se a viure situacions sense tenir-ho tot controlat, perquè també son vivències que una vol tenir.
I si ets indecisa, doncs la cosa es complica. Avui, veia Anna Karènina i en una de les frases inicials que diu "prefereixo fer i penedir-me que no fer i lamentar-ho". I després, també penso en algú qui sempre diu que si no fas alguna cosa, serà per algun motiu.
ps. Estic cansada d'aquest angelet. Sempre acaba vencent. I sempre acabo penedint-me. Sobretot perquè quan surt el dimoniet, va tant atabalat, que la caga.
12 comentaris:
M'agrada la imatge ambivalent, i no tant la cançó, que és d'aquestes que amb el temps acaben cansant, almenys a mi.
Àngels i dimonis, quantes vegades n'haurem parlat. El tema és dominar-los tu a ells, no deixar que et dominin ells a tu, saber triar a quin fas cas en cada moment. Jo que sóc majoritàriament de fer cas a l'angelet he après a fer-lo callar, perquè implica coses molt bones, però també una inactivitat que no porta enlloc.
Ah, i com he dit molts cops per aquí, no em solc penedir de les coses que no he fet, perquè si no les he fet és que estava segur de no fer-les, i encara que m'hagi perdut coses importants, no m'importa perquè va ser la meva triar. Solc penedir-me més, o millor dit, lamentar-me, de coses que sí que he fet.
Te més bon gust el fracàs que la impotència de no haver-ho intentat.
Sigues una mica dimoni.......creu-me
Hola! Penso que mai com ara hem estat tan dubtosos de tot. Penso també i ho aplico sempre que puc, que hem de seguir els nostres instints, que els tenim molt adormits i domesticats.
Be i mal, sempre és molt relatiu. Per allò que per a mi potser estarà be, en canvi tu ho faries diferent.
I aí,jo sóc de les que prefereixen penedir-se que quedar-me amb les ganes! I creu-me que em penedeixo moltes vegades!!!
Tal com li explica el Homer a la Lisa, dins de tot home hi ha una batalla entre el bé i el mal que no es pot resoldre... i mentrestant
L'Audrey et diria que tot requerix un equilibri (coneixes l'Audrey?? http://momentsdetotscolors.blogspot.com.es/) i estic plenament d'acord. Deixa que cadascú d'ells faci un paset i així tindràs el tema anivellat.
Ui, no hem de deixar-ne arraconats cap dels dos. A mi m'agrada escoltar-me'ls a tos dos. Durant molts anys només m'escoltava l'angelet, després també vaig veure que el dimoniet tenia coses interessants a aportar... tinc l'esperança que s'acabin fent amics i col·laborant l'un amb l'altre, sóc una optimista, oi? :D
Once again, patim de sentiments molt similars. Quan em passa això sempre em ve al cap el Milú dimoni i el Milú angelet que se li apareixen, de tant en tant, al Milú... del Tintín, òbviament.
És veritat que l'angelet guanya sovint, suposo perquè al final defensa la posició de la zona de comfort, del menor risc, del que ens trasbalsarà més.
Però mira, ara mateix jo estic tancant una aventura de la meva vida que no puc dir que hagi anat massa bé. En tot cas, però, tinc força clar que, com diu la Karenina, prefereixo haver-ho provat i haver errat, que no no haver-ho provat. A dia d'avui encara estaria pensant "i si ho hagués fet, què"?. Doncs ara ja no tinc aquest dubte!
Torno un xic desil·lusionat (laboralment parlant), però amb la consciència molt tranquil·la!
Ostres...em sona tot això que dius!, una és més aviat reflexiva i cerco l'equilibri entre ambdós,tasca no sempre fàcil. Cadascun d'ells pot ser adequat en un moment o altre. Escolta'ls als dos...:-)
M'encanta la imatge triada, molt adient i tinc pendent escoltar la cançó al PC, m'agrada Evanescence!.
:-*
Durant molt de temps només he tingut una veu interior que m'ha tingut totalment enganyada, no em qüestionava res i la deixava fer i desfer. Ara he trobat una veu nova que em fa veure les coses d'una altra manera. No sé quina de les dues fa d'àngel o de dimoni... Em sembla que els duem tots dos a dins i és difícil de destriar-los.
M'agrada molt la cançó!
Han de treballar els dos, ja tenim força atur!! ;)
M'ha vingut al cap una frase que he sentit moltes vegades, allò de ... "las chicas buenas van al cielo, las malas a todas partes", doncs aixó, poder triar en cada moment el que ens convé més.
Hauré de fer més cas, no ho faig servir molt. :)
Molt bona nit!
Aferradetes.
Posa't un repte. En un dia sencer només fes cas al dimoniet. A veure que passa. ^-^
Moltes gràcies pels vostres comentaris. Molts coincidiu, i segurament jo també ho faria, deixar-se endur pel dimoniet de tant en tant, fer per no penendir-se de no fer, però en canvi, m'és tan difícil, de vegades.
XeXu, dius molt bé el que porta sovint fer tant de cas a l'angelet, inactivitat que no porta enlloc. Aquest és el pitjor resultat que hi ha, i aquesta inactivitat és la que fa que em penedeixi.
Avui he entés la diferència, el xq dius que no et penedeixes. Perquè estàs segur, convençut de la teva decisió. Així, jo tampoc em penedeixo quan he estat convençuda de no fer alguna cosa. El problema, xò, és que molt poc sovint prenc les decisions de no fer alguna cosa completament convençuda. I d'aquí, als remordiments.
JOAN GASULL, ja m'agradaria. Aviam si la propera tinc ben grabades les paraules que em dieu.
JUDIT, seguir els instints. Certament, els tenim adormits xò crec que sovint els trec la son. El problema és que, almenys, en el cas que m'ocupa, els instints tb tenien part contradictòria. Una part de si segueixo així, patiré.
PONS007, excuses, excuses... mentretant, jo podria cantar disfressada d'angelet?
ARIADNA, trobar el nivell d'equilibri entre tos dos és ben difícil.
l'Audrey té blog nou? ves que hi vaig!!
CARME, tb m'agradaria tenir aquesta esperança, ja que tb crec que el dimoniet té coses a aportar.
PORQUET, exacte, la zona de confort que aporta l'angelet, entre núvols de cotó que no fan mal.
Em sap greu que no t'hagi anat bé, xò tot canvi porta coses bones i ho havies d'intentar. Si ho aplico al meu cas, crec que tb ho havia de provar i ja sabia què m'esperava, simplement, que podia haver-me deixat endur una mica més.
Molts ànims!!!!!
AUDREY, per mi no és gens equilibrat, i per això, quan surt el dimoniet tb va tan atabalat, que l'espifia.
SÍLVIA, me n'alegro que hagis trobat l'equilibri entre les dues veuetes, sempre està bé poder veure les coses de manera diferent.
SA LLUNA, me l'apunto! la sabia xò està massa arraconada.
MARIA, me'l poso. Puc triar quan, oi? aviam, ja t'explicaré!
Un petonet ben gran per a tots i totes!!
Publica un comentari a l'entrada