Saber el final

Fa molt de temps, no recordo on ni qui. Si m'ho va explicar algú, si ho vaig llegir en un llibre, en una entrevista o si ho vaig sentir en una pel·lícula o en una série de televisió. El cas és que algú, abans de començar a llegir un llibre, llegia la darrera pàgina.

I em va sorprendre. I ho vaig fer. I la vaig esguerrar. Em va dir masses coses del llibre, sabia massa i ja no tenia emoció. Ni encant. Ni sentiment.

Estic atrapada en un món. Brutal. Amb massa guerra. Però que alhora em fascina. I cada vegada que en parlo amb algú, em maleeixo el poc temps que tinc i dedico a acabar aquest petit gran llibre. Fins ahir. Ahir, al llit, d'un plomall tancava el llibre. No podia suportar el que estava llegint. Em feia molt de mal. Feia molt de temps (tant que no recordo que m'hagi passat abans) que no em sentia tan colpida llegint. No podia ser, era massa, però cada paraula que llegia em deia que tot el que el meu cap barrinava era equivocat i que tot és molt bèstia. I vaig estar apunt de deixar-ho córrer.

Amb el llibre tancat, apunt d'apagar el llum, vaig decidir mirar la darrera pàgina. I vaig poder dormir en pau.

Avui, al metro, quatre pàgines més, i em tornava a maleïr haver-ho fet. I és que la curiositat pot matar el gat (però bé, només he perdut quatre pàgines d'intriga).


ps. un altre costum que no sé d'on he tret xò que sí que faig és mirar (perquè no arriba a llegir) el diari al revés. I s'ha de dir que les contres de La Vanguardia estan molt bé!