1/9/11

The travel bookshop i encontres heroics

“Tan sólo soy una chica delante de un chico pidiéndole que la quiera”.

“Pues si, la felicidad no es completa sin una cabra tocando el violín.”

Julia Roberts, a Notting Hill.


Tanca la llibreria que va servir d'inspiració a Notting Hill, una de les meves comèdies romàntiques preferides. No per la crisi, ni per les macro botigues de llibres (que no m'agrada dir llibreries), sinó per temes molt més terrenals.

I si fos aquest el final de la pel·lícula? Perquè a les comèdies romàntiques mai ens diuen què passa l'endemà del final ensucrat i deliciós, aquell que tothom vol veure i que tothom desitja viure. Tot és un futur fantàstic. Però suposo que això és amb el que necessitem quedar-nos, que ja prou dura és la realitat.

La fotografia és el meu moment preferit de la pel·lícula, sempre m'emociona. És un acte heroic.

Aquest estiu, una nit d’estiu de tantes, repassàvem els actes heroics, actes que una amiga defineix per aquelles mostres de valentia quan un noi o noia entra o se la juga amb una persona que li agrada. Aquells actes que a totes ens agradaria viure, que ens féssim. Petites gestes que potser en el moment no sabem valorar però que poden suposar l'inici de qualsevol cosa. Des d'un hola dins del metro a un presentar-se amb cervesses a casa.

Però, tots hem fet actes heroics? Com els podem mesurar? No tinc sensació de haver fet gaires actes heroics, d'haver arriscat, exposat massa. Potser, les inseguretats, els complexos, les experiències del passat … minen massa la valentia, i la veritat és que s'ha de ser valent, perquè el dolor te l'emportes igual t'arrisquis o no. Però com n'és de difícil.




ps. Admetre que m'agraden les comèdies romàntiques, es podria considerar un acte heroic? però és que és veritat, m'agraden, tot i que aquest any he de confessar que per prescripció pròpia me les limito i censuro (és que el cert és que també costa que es facin bones comèdies romàntiques). A més, aquesta peli m'agrada perquè a part de passar a Londres, em va fer descobrir Chagall, un geni que fa tocar el violí a les cabres.

17 comentaris:

Assumpta ha dit...

El món és ple de casualitats :-) Parles de Notting Hill i jo, com sempre, no he vist la pel·lícula... tot i que deu ser molt coneguda perquè el nom em sona, això sí...

Llavors, per poder comentar-te amb una mica de coneixement de causa, he buscat Notting Hill a Google i he vist de què va l'argument... i al mateix article posa quines són les cançons de la banda sonora i, clar, m'adono que la barreta Goear que has posat és una de les que surten... les miro i veig que n'hi ha moltes... i, oh!!... la segona de la llista és aquesta: When you say nothing at all, de Ronan Keating... una cançó que fa una setmana jo no tenia ni la menor idea de com es deia ni qui la cantava però que em sonava i la trobava maquíssima...

Just fa sis dies vaig descobrir com es deia!!... i va ser per aquest vídeo que vaig posar en el meu post de celebració de la Supercopa d'Europa. Em va agradar tant que vaig buscar quina cançó era... fa sis dies... I ara tu parles de la pel·lícula!!...

T'estic ficant un rotllo impressionant, ja ho sé, i potser és una tonteria... però és que és com quan quadren les peces d'un puzzle, i quan passen coses així em dóna molt bon rotllo... és com un senyal positiu :-)

A veure si l'encerto i a partir d'ara et comencen a passar coses molt bones!! :-)

rits ha dit...

ASSUMPTA, no sabia que el video que vas posar tenia aquesta cançó. Tb és molt dolça i maca.
Et recomano la peli, per veure una tarda de diumenge. Està bé. A mi m'han vingut moltes ganes de veure-la una altra vegada. Ostres, ara me n'adono que m'he deixat una part del post!! les cites de la peli!!!!! quin desastre!!!

A veure si l'encertes, estaria bé, oi?

rits ha dit...

Post arreclat, ara ja és complert. Em sap greu pels que veieu pel reader, us sortirà doble.

Sergi ha dit...

Saps què passa? Que el primer error és considerar aquestes coses 'actes heroics'. No ho són, i si els consideres així, és clar que són tan difícils de fer! Per plantar-se davant d'algú i dir-li que t'agrada no s'ha de ser un heroi. S'ha de set valent, tenir un parell de pebrots, o d'ovaris o del que sigui, però un heroi és dir massa. No et donaran pas cap medalla, tant si triomfes en l'intent com si no. Aquestes, i d'altres coses, no són heroïcitats, són coses que hem de fer si volem arribar a algun lloc, eines, estratègies, formalitats, fins i tot. Ja sé que costa molt, no estic dient que sigui fàcil, però només falta que li posem més pressió a l'assumpte. No li donem un tractament que no li pertoca. Després te'n surts o no, però no deixa de ser part del nostre bagatge que ningú ens tindrà en compte. Com a molt et diran 'a aquest te l'has lligat', però no et diran que ets una heroïna i et dedicaran un carrer al barri. Tant sols és viure. I viure té aquestes coses. De vegades es guanya, i de vegades es perd. Però no s'ha de deixar de jugar.

kika ha dit...

estic amb tu rits! m'agraden )algunes) comèdies romàntiques.. no totes. però si tenen el hugh grant ja tenen molts punts :-)
i torbo que sempre és un acte heròic el que tu descrius. s'ha de tenir molt clar el que es vol. ho trobo admirable!

Carme Rosanas ha dit...

A mi també m'agraden les comèdies romàntiques. Bé, no totes, tampoc, que n'hi ha de molt ximples!

I no considero pas que sigui un acte heroic dir-ho. ;)

Dels altres? Doncs, amb en XeXu, no els trobo tant heroics... potser sí que a vegades els magnifiquem massa i ens els fem més difícils encara del que són. Arriscar, saps què penso que s empre és arriscar, dir-ho o no dir-ho... si no ho dius arrisques més o menys?

En l'amor, sempre hi ha risc, sempre, no hi ha manera d'evitar-lo. I potser és l'intent d'evitar el risc el que complica encara més les coses.

El porquet ha dit...

Dona... és prou acte de valentia reconèixer que t'agraden les comèdies romàntiques com Notting Hill, ja que sovint, qui ho diu, s'endú tota mena de mofes, actituds burlesques i comentaris del tipus "de cinema no en tens ni idea!".

Per la meva part et puc dir que no és que m'apassionin aquestes comèdies (tampoc en tinc ni idea de cinema).. però aquesta peli em va agradar... una mica... :o

De les actituds valentes que parles com la de l'escena de la peli, mira, jo ho he fet en un algunes poques ocasions, llençar-me a la piscina però sense tenir ni idea com reaccionaria l'altre (o altra, hauria de dir) i, osti, es passa tan malament, i a més, m'he endut unes carabasses!!! Hehe, però això ja és aigua passada!

Assumpta ha dit...

Si algun dia la fan per la tele la miraré!! :-) O li preguntaré a ma germana si es pot treure el DVD de la biblioteca!!

Ara veig les cites! ;-) (jo no tinc reader, jo "vaig passant" pels blogs a mirar comentaris i tal... m'agrada més fer-ho així)

La meva pel·lícula romàntica preferida és "Sleepless in Seattle" que aquí es va estrenar com a "Algo para recordar", que justament seria la traducció de "An affaire to remember" (pel·lí dels anys 50 a la que fan referència) i que aquí es va traduir com "Tu y yo" (que també té delicte això de les traduccions, mare meva)... Doncs això: Meg Ryan i Tom Hanks... Empire State :-))

Per cert, que dir-li a algú que t'agrada a mi tampoc em sembla un acte heroic, Rits, fa una mica de pessigolles a l'estòmac, una tensió-positiva, és molt emocionant... però no crec que sigui pas heroic (ara bé, a mi no em facis massa cas perquè jo trobava emocionant fer examens hehehe... era com una descàrrega d'adrenalina) :-))

Barcelona m'enamora ha dit...

Jo crec que viure ja és una aventura en sí i si t'hi fixes tots nosaltres som el resultat de petites dosis de valentia, d'una mirada, d'un somriure. Tot comença així. Però no és un gran acte, tot al contrari, això és la vida mateixa. Deixar fluir el que sentim és viure. No crec ni que haguem de fer massa, simplement no fer veure que "no és", no fer veure que no sents, perquè sempre sentim, sigui el que sigui. Mai estem en pausa. Si algu et fa riure, riu a gust i si una cançó et fa venir ganes de ballar, fes-ho. Viu. Per això diuen que es tria ser feliç o no. Qui no té por volar, potser en la seva búsqueda s'entrebancarà i algo no serà com volia, però si vas amb aquesta actitud tot acte t'apropa més al lloc on sempre has somiat ser. No he vist cap àguila que hagi pogut planejar durant una bona estona i veure unes vistes precioses, si no és capaç d'aixecar els peus de terra.

Una abraçada!

Yáiza ha dit...

Ep! Recordo aquesta escena de la pel·lícula, a mi també m'agrada força! Bé, perquè aquestes històries d'amor nyonyes sempre m'han agradat, i això que està clar que no tenen RES a veure amb la realitat!!

Jo també penso que potser considerar-ho un "acte heroic" és massa, però d'altra banda entenc el teu posat. El que jo crec és que totes aquestes coses depenen de qui ho fa. Hi ha gent molt extravertida o molt segura de si mateixa o molt feliç de la vida a qui no li costa gens expressar els seus sentiments. Per d'altres, és tota una muntanya. I ho entenc. O també depèn de la situació en què es trobi una mateixa persona, cadascú té les seves pors o les seves neures. Vull dir que, per exemple, a mi no m'ha fet mai vergonya parlar en públic, però em talla moltíssim haver de parlar amb un desconegut al carrer o al metro. I per un altre potser serà a l'inrevés.

Amb dir a algú que t'agrada pot passar igual, no? Potser dependrà de qui sigui, de les circumstàncies que ho envoltin... de molts factors.

De totes maneres, si tu ho entens com una petita gesta heroïca, doncs... sigues una heroïna!

Elfreelang ha dit...

Seré rareta però el romanticisme penso que en ha fet molt mal...l'amor no és així, no és això...m'agrada el romanticisme per les novel.les o les pelis ....però en la vida no...a veure ...si per romanticisme s'entén tenir un detall amb la parella, ser atents l'un amb l'altre, fer sorpreses agradables, tenir de cura de l'altre i de tu mateix, la tendresa ...val! i amb això de l'heroisme....depèn del valors i els significats de cadascú....per mi actes heroics els dels avis que va sobreviure a infeccions, guerres, i malalties quan no hi havia sanitat pública ni antibiòtics....que amb el pas que anem igual tindrem tots cara d'herois i heroïnes...Em sembla que m'he anat per un altre cantó rits...avui no he tingut un bon dia... ara tu endavant! amb el que creguis i el que vulguis ....

Ariadna ha dit...

M'agrada força aquesta pel·lícula (i en general les pelis romàntiques), sobretot aquell travelling del Hugh Grant passejant pel mercat que ens representa el pas d'un any complet.

Aquestes pelis són contes de fades. Són per sommiar una tarda de diumenge pujós. Mentre ho mantinguem així, i ho tinguem clar, tot bé. Ara, si pretenem que això ens passi a qualsevol de nosaltres, malament rai.

D'heroicitats les justes, Rits. La vida ja és prou enravessada per anar fent filigranes heròiques. Com diu el XeXu, una cosa és ser valent i l'altra anar d'heroi per la vida. Com sempre dic, tot en la seva justa mesura.

Petons!

Josep Lluís Rodríguez ha dit...

A mi també em va agradar força la pel·lícula, encara que potser no sóc capaç d'apreciar degudament tota la seva càrrega de romanticisme. Pel que fa a heroïcitats, la immensa majoria dels mortals no en serem mai protagonistes (potser tampoc se'ns demana). Però cada dia es podem presentar situacions ben normals, per les que hem de fer un petit esforç per mirar de superar-les o suportar-les. I això per a mi, ja són petites heroïcitats ben reals.

rits ha dit...

Moltes gràcies pels vostres comentaris. Veig que potser anomenar les petites gestes heroicitats queda o sembla desmesurat. M'agrada el que dieu que tirar endavant el que costa és senyal de viure, que és el que s'ha de fer, xò a una persona que li costa tirar endavant, el fet de tot i així esforçar-me, ho puc considerar de valents, potser paraula que s'escau més.

ASSUMPTA, no sé si creure massa en els senyals, xò m'agrada com els has enllaçat. A veure si veus la peli i t'agrada, ja m'ho diràs. La BSO és força bona.
I a veure si comencen a passar coses bones, encara que no he començat amb gaire bon peu.
Per cert, veus a mi Algo para recordar no m'agrada. Em sap greu!!
A mi no m'agraden els moments que descrius, l'emoció barrejada amb el neguit o la por com en un examen, em fa sentir molt malament. Potser s'assemblen totes les coses que parlem, xò en diem de maneres difernt.s

Jo no vull cap medalla, XEXU, però quantes vegades algú no ha fet alguna cosa que volia? Ja no només en temes sentimentals, encara que el post anava d'això. Potser si que anomenar-ho heroïcitats pot semblar desmesurat, però encoratja saber que t'esforces, surti bé o no. No cal pujar l'everest per ser un heroi, crec que tb està desmesurat el concepte. Esforçar-se i ser valent, amb això en tinc prou per considerar-se heroi, i jo sóc molt poc valenta, per això ho admiro.
Viure pot ser molt difícil, només el fet d'intentar-ho i esforçar-se per no amargar-se ja es pot considerar de valents.

KIKA, dius una cosa que m'agrada molt, s'ha de tenir clar el que es vol. suposo que llavors és molt més fàcil tot plegat. I aclarir-se i tirar endavant ja és prou.

CARME, en segons quin ambient dir que t'agraden les comèdies romàntiques pot arribar a ser molt heroic!!!
Parles de risc i és veritat que no l'havia tingut present. Arriscar-se, tirar-se a la piscina pot ser heroic si no es tenen en compte les conseqüències, si aquestes tan es donen xq el que volem és prou important. Llavors és quan és un acte heroic. Si calculem el risc, podríem dir que som més o menys valents, xò tot és mesurat, i llavors quan entra la raó, ja tot es perd.

PORQUET, doncs veus, vas ser heroi! I encara que t'hagis portat carbasses ara això ja és passat. Molt bones vacances!!!

BCN, doncs si, viure és una aventura. Molts considereu actes heroics com a grans actes, grans esdeveniments, i en canvi jo les entenc com a petites herocitats, petits actes que ens canvien a nosaltres mateixos.
Ostres dius una gran veritat, no ens podem aturar i cal continuar endavant. Jo, sovint, m'ho perdo i em quedo estancada. Ens hem d'esforçar.

YÁIZA, tens raó, no tenen res a veure amb la realitat, xò..... sovint me n'oblido. És ben veritat que tot depen de la persona. Segurament els guerrers medievals no es veien com herois. A mi, expressar els sentiments, moure'm en aquest camp em costa horrors (suposo que per les patacades rebudes) i per això cada cop ho valoro més. I segurament, per un altre li costarà altres coses.

ELFREELANG, entenc el que dius, esclar que els actes que descrius tb son heroicitats, però és que pot haver-hi herois en tots els àmbits de la vida, no? No sé què és el romanticisme, la veritat, crec que m'he quedat una mica autrada i ja no sé res de tot això.
Ànims que és cap de setmana!!! a descansar!!

ARIADNA, sé que aquestes pelis son contes de fades. No espero res com les pelis, xò fan passar una bona estona.
Ser valent ja és prou difícil, qui es fa l'heroi s'entrabanca, xò la gràcia està en que tots podem ser herois.

JOSEP LLUÍS, l'has clavat. Just és aixó, les petites herïcitats en situacions normals (en aquest cas sobre sentiments) i que demanen un esforç. Era just això el que volia dir.

Un petó ben gran a tots i totes!!

Audrey ha dit...

Reconèixer allò que ens agrada, un tipus de pel.lícules, una persona...i fer-ho saber, demostra valentia!, les heroicitats millor deixar-les per les pel.lícules de ficció, a la vida si som valents, deu n'hi do!. Per cert, a mi també m'agraden les pel.lícules romàntiques, però aquesta no l'he vist.

Abraçada!

Assumpta ha dit...

Hehehe és que a mi els exàmens no em feien por... no, no. Si em fessin por no m'agradarien ;-)

Bargalloneta ha dit...

Sóc seguidora de comèdies romàntiques però el meu acte més heroic és que m'agraden encara més els musicals , gènere totalment desprestigiat avui dia!!! pe`ro que hi farem com tu dius la realitat és molt més dura!
una abraçada!