19/9/11

L'Oriol, la Leonor i Mr. E

Havia de tornar un llibre que fa molt de temps que em van deixar. Però, com és de costum, me l'he deixat a casa. Un desastre.

Ell em va fer descobrir els Eels. Fa uns quants anys en una conversa un tant absurda descobria a qui pertanyia una cançó que no em treia del cap. Uns dies més tard, ella, una de les meves actrius preferides, explicava en una revista que tenia devoció per aquest grup. El submergiment en les cançons de Mr. E va ser més que immediat. Quan li varem comprar a ell un dels CD's del grup sense esperar-s'ho es va quedar d'alló més bocabadat. Com podia ser que coneixèssim aquella frikada? Però és que aquella frikada ja era part de la meva vida.

Ell, l'any passat em va parlar del llibre. De la vida del personatge i uns mesos més tard, l'Ariel Roth el recomenava per Sant Jordi. Novament ella, en tornava a parlar deliciosament. Uns mesos més tard, en un cap de setmana un tan estrany i de desperta d'emocions encara més estranyes, descobria una afinitat desconeguda per Mr. E per part d'un altre personatge, aquest sense nom encara.

Tan esperar el llibre, en el seu moment em va agradar però penso que em va decepcionar. N'esperava massa, o trobar una llum no sé d'on. Si fascinava tant a persones que em fascinen, n'hauria de trobar alguna cosa especial?

El cert és que uns mesos després de llegir-lo si em quedo amb alguna idea d'aquell llibre és amb el to negatiu, melancòlic del personatge. Però també en la seva força per refer-se de les contrarietats de la vida. Contrarietats molts cops ben dures. De la manera de refer-se, que en molts moments pot semblar un xic conformista, en d'altres, un simple escut per anar tirant.

I em pregunto com pot fascinar a persones tan diferents. Ell tan aparentment optimista i alegre, ella tan triomfadora i bonica, l'altre... l'altre tan peculiar. I en mi.

I en tots, potser és el fet de ser persones sensibles. Paraula que darrerament m'entel·la els ulls.

Sóc negativa pel què fa a mi mateixa, ho sé, i aquest blog no se'n salva. I em sap greu pels qui es preocupen, quan ni de bon troç em passen les coses que li passen a Mr. E. Però son les petites misèries, aquelles que toquen ben endins i fereixen de tant en tant.

Ara toca anar tirant, sobreposar-se al què fa mal. Potser viure en mode automàtic. Per absurd que sigui, deixar enrere els pensaments que enteranyinen i anar fent el que s'ha de fer, ja que encara que no ho busqui o sàpiga veure, en alguna cosa haurà de sortir el sol.



ps. Bé, en la música, després de sentir-me cantar sé que no serà.

Xexu, espero que no et sàpiga greu que hagi linkat la teva ressenya, és que no en vaig parlar en el seu moment.

Un post estrany i que potser no s'enten. Eels també és així.

I si, ja s'han acabat les vacances. Quina mandra anar a treballar!

10 comentaris:

Sergi ha dit...

És clar que no em fa res, dona. Ja vam parlar del llibre en el seu moment, hi ha molta gent que el deixa pels núvols, però crec que és, com tants cops, perquè queda guai. El llibre està bé, per ser una biografia, perquè la biografia d'aquest home és de pel·lícula. De pel·lícula tràgica, això sí. Llegir-lo no salva cap vida, no dóna missatge, només si el vols trobar, però el pots llegir i quedar-te igual. Fins i tot, depenent de com, et pot deprimer més. Com pot ser que un tio que les passa tan putes se'n surti sempre, i jo que tinc una vida la mar de pàcida estigui tot el dia enfonsat? Aquesta és la manera negativa d'agafar-s'ho. La manera positiva, és pensar que hi ha esperança, que ens dóna lliçons. Però què vols que et digui, prefereixo buscar exemples més propers, al meu voltat, que en un paio que no coneixeré mai, per més que m'agradi Eels, que m'agrada, però tampoc està en el meu top d'artistes preferits. No és ul llibre d'autoajuda, per sort, per això el vaig llegir.

Ser sensible no és cap defecte, ni tampoc una lacra. Només que s'ha de saber fer front a això, i ser ferm quan toca.

Assumpta ha dit...

No té res a veure... entre altres coses perquè gairebé no conec el grup (excepte de llegir-ne als blogs al XeXu i a tu hehehe) però aquesta idea de superació m'ha traslladat immediatament a l'any 92, Jocs Olímpics.
A la seva finalització en van començar uns altres, els Paralímpics, amb l'ambient entusiasta que hi havia a la ciutat, i essent l'entrada gratuita a les proves, l'estadi, les piscines, tot estava ben ple de gent... era magnífic! I jo recordo haver-me admirat profundament en veure nadadors als que els faltaven les cames i, dins la piscina, competien amb unes ganes impressionants... I jo que sóc una cagueta, que es pot dir que sé nadar!

Jo els veia i pensava que com podia ser que ells tinguessin tanta força, tanta capacitat de lluita i jo fos tan covarda? I em quedava embadalida i els aplaudia amb totes les meves forces... Aquells atletes paralímpics van ser els meus herois :-)

Però jo no sóc cap heroina i, passats gairebé vint anys, no he superat aquesta por.

Segur que la teva vida no s'assembla gens a la d'aquest cantant, igual com la meva no s'assembla gens a la d'aquests atletes. Per això, em sembla magnífic el consell d'en XEXU, de mirar de buscar referents més propers :-)

RITS, comença cada dia fent una forta respiració i adonant-te que cada dia nou és una nova oportunitat per anar endavant. I res de "quina mandra anar a treballar" sinó "quina sort poder anar a treballar"... Canvia el teu punt de mira... és que em fas patir perquè és com si haguéssis agafat una mena de consciència de pessimisme, com si diguessis "és que jo sóc trista...". No, no... comença cada dia amb un somriure. Mira't al mirall i somriu. Jo, a vegades que he estat molt trista, m'he he OBLIGAT a somriure i ajuda.
Pensa que estàs lluitant per tu mateixa, per sortir d'aquesta espiral de negativitat.

Per cert, com van les picades de medusa? Ho tens millor? :-)

Assumpta ha dit...

Hehehe on diu " I jo que sóc una cagueta, que es pot dir que sé nadar!" hauria de dir, evidentment, " I jo que sóc una cagueta, que es pot dir que NO sé nadar! :-D

Elfreelang ha dit...

Bon dia rits no conec el llibre vaig una mica despistada ....bon retorn a la feina fa mandra però és el que toca fer!

Carme Rosanas ha dit...

rits, el sol surt cada dia damunt totes les coses... si obrim bé els ulls l'hem de veure en algun lloc o altre.

Jo, que com l'Assumpta també vaig passar uns temps molt tristos, sempre faig un exercici quan alguna cosa no m'agrada o va malament. Aplicar el "no hay mal que por bien no venga" i buscar la part positiva, que sempre hi és. A vegades m'ha costat de trobar, però sempre hi és. (Al menys mentre parlem de coses "normals" que no siguin tràgiques) En alguns casos i amb coses bastant importants l'he descoberta un parell d'anys després però això m'ha fet adonar que encara que no la sabia veure hi era i així que la continuo buscant. M'acostumo a explicar la part bonica de les coses. Es viu millor que explicant-se la part més trista.

Barcelona m'enamora ha dit...

No coneixia els Eels ni m'he llegit el llibre així que ben poqueta cosa puc dir. De totes formes, a mi m'agradA quan un mateix llibre o pel·li agrada a persones molt diferents. Crec que és una mostra que té un rere fons que pot arribar a tothom, que tothom en pot extreure algo.

I pel que fa a la sensibilitat, diria que és bona en tant en quant et deixi avançar i no et paralitzi. Ser sensible fa que les coses t'afectin en un grau més alt i et converteix en una esponja. Per tant, cal coneixe's i intentar per totes rodejar-se de coses bones, perquè al igual que les persones sensibles pateixen molt més per les coses que fan mal, també s'impregnen molt més ràpid de la felicitat.

En aquest art, uns bons mestres són els nens...que de qualsevol situació en fan una festa.

Bona tornada a la feina!

Yáiza ha dit...

Uf, no conec aquesta gent, i encara menys el llibre. Potser hauria de ser més friki... encara m'agradaria i tot!

Però escolta, estic per posar-me a comentar els comentaris de l'Assumpta i la Carme, eh!! M'agrada molt això que et diuen, i també trec coses que em puc aplicar a mi mateixa... però ara no ve al cas. Tu, a fer-lis cas, que en saben molt, aquest parell! ;)

rits ha dit...

No us ha passat mai que teniu un post clarament al cap i que després, quan l’escriviu, és impossible que quedi com el teniu al cap? Això és el que m’ha passat amb aquest post. Que era complex i volia parlar de moltes i moltes coses. Potser masses. I potser estava massa cansada. Tot i així, molts heu entès molt encertadament el post i m’heu deixat uns comentaris que m’han fet pensar molt. Moltíssimes gràcies!

XEXU, ais, això dels llibres que queden guai realment fa repelús i passa. I tens raó, potser amb aquest passa sovint.
No me’l vaig agafar pel cantó negatiu xò és cert que una mica de flor al cul té. Però és que si no fos així no crec que li haguessin deixat publicar el llibre.
Exemples al meu voltant de superació? D’acord, xò ara mateix em costa trobar-ne, i sé que en tinc, eh!
Darrerament si que sento la meva hipersensibilitat com un defecte i una lacra. Perquè em limita i no tinc força per ser ferma. Intentaré agafar força, xò no sé molt bé d’on.

ASSUMPTA, si que és cert que son herois. I sovint penso que tinc la vida massa fàcil i que m’esforço tan poc en superar-me, sobretot si em comparo amb autèntics herois com els que descrius. Però crec que davant les adversitats poden passar dues coses: que agafis força o que t’enfonsis. I mai saps cap a quin cantó reaccionaràs.
Em sap greu preocupar-vos, i si, sé que sembla que estigui tirant la tovallola. Fa un temps que estic molt negativa i no sé canviar el tarannà. Intentaré buscar aquests referents, però em costa. i si, vull intentar canviar el punt de vista, xò necessito temps, o més que temps, força. m’hi esforço, ja tinc a mitges els bocins de demà, però em costa. i sé perfectament que solament jo ho puc canviar, xò dóna’m temps. Que ara no puc.
Les picades, millor. Ja s’estan assecant i no piquen, xò trigaran a marxar.

ELFREELANG, i sort que en tenim, oi?

CARME, darrerament estic en una boira molt espessa, encara no hi veig el sol. però si, sempre acaba sortint. El vaig veure sortir al Cap de Creus.
M’ha agradat el teu comentari, intentar buscar el cantó positiu encara que els fets siguin negatius. I l’he trobat, xò no m’acaba de compensar, encara. El negatiu encara em fa mal. Necessito que tot es posi a lloc, que passin certes coses al meu entorn i pugui deixar enere tot plegat.
La part bonica, certament quedar-se amb ella és molt més sà!

BCN, si miro les persones que parlem del llibre o del grup, realment som tan diferents. I a mi m’agrada envoltar-me de gent ben diferent, tothom m’aporta moltes coses.
Les teves paraules recomforten molt. Em recordes el que una amiga sempre em deia, que era capaç de veure les coses bones dels nanos, fins i tot en aquells que costava tan estimar perquè eren insoportables.
A mi em limita molt, massa.
I si, dels nens n’aprenem tant. Un somriure seu, buà! Carrega moltes piles!!!

YÁIZA, segur que alguna cançó n’has sentit, son força coneguts per anuncis o pelis. Si els escoltes, ja diràs si t’agraden.
Han estat uns comentaris fantàstics! I a mi m’han ajudat molt!

Un petó per a tots i totes!!!

Assumpta ha dit...

Ara estaré atenta als bocins de demà... a veure si comença a treure el nas un sol ben brillant :-)

rits ha dit...

Aquí els tens. Brillant, brillant, no, xò treu el cap rera els núvols de tempesta.