26/9/11

El árbol de la vida



“Uno es feliz cuando ama.


Si no sabes amar, tu vida pasará como un destello”



El árbol de la vida.


Fa uns dies, en una conversa que girava entorn les relacions, les amistats que venen i se'n van, de les que has de deixar marxar,.... admetia, sense que qui m'escoltava ho entengués, que a mi em costen molt les pèrdues. Acceptar-les, entomar-les, deixar marxar persones amb qui em vinclo, a qui estimo m'és molt i molt difícil. Sé que ha de ser així, que no es pot retenir res i que hi ha coses que s'acaben. Però perdre algú em genera una tristesa desmesurada, un buit en el cor, un dolor que fa sortir el pitjor de mi. Persones que marxen lluny, a prop, per sempre; malentesos, maneres de fer diferents, canvis de vida.... poden ser mil els motius perquè una persona es distanciï i totes em costen. Em sap greu, m'empetiteix. I sempre, les trobo a faltar. Fins i tot quan qui s'ha distanciat he estat jo.


Potser això em passa perquè la pèrdua més valuosa és una que ni vaig arribar a conèixer, ni a veure. I que m'ha marcat moltíssim, més del que voldria, sé o entenc, i que en part m'ha fet ser com sóc. De vegades en el que no veus o no hi és, viu bona part de la nostra essència. I sovint em pregunto què hagués passat si hi fos.




Tinc una germana. El meu petit tresor. Que no cuido gaire i riem poc. A qui li agafo roba i sobretot bosses. Qui m'aguanta els mals humors, em perdona les mil i una crítiques, “despistes” o discussions. Amb qui no ens expliquem gaires coses ni compartim temps ni activitats doncs duem vides molt diferents. I tampoc busquem fer-ho. Que confia en mi. Però que m'estimo incondicionalment. Fa un temps va tenir un petit “susto”. La sola possibilitat de perdre-la va ser un petit infern. Només la vull veure riure, només la vull veure feliç.




La vida és un misteri. És meravellosa i difícil. Però s'ha de viure, és un petit instant, insignificant i alhora valuosíssim, que no podem malgastar. I que molts ens entestem en no veure, perduts pujant en ascensors que no ens porten enlloc, pensant en el que no tenim i voldríem, en allò que hem perdut, en allò que fem malament, els nostres defectes, les nostres limitacions, torturant-nos, sense saber veure el bo que ens envolta, com les papallones grogues del jardí del iaio que veia voleiar entorn les roses estones i estones sense fí els estius, quan era petita.




Tinc només una germana? No.


En tinc més d'una. Amb qui no comparteixo cognoms, però que és un vincle de molts i molts anys, de molts i molts somriure, plors, silencis. Que suporta mals humors, em perdona els mil i un disgustos, despistes, discussions, qui sap quan escolto i quan em desconnecto, qui m'encoratja i no es desespera amb les meves pors (o si, però no ho diu). Amb qui ens ho expliquem tot (i el que no cal explicar-nos, doncs no s'explica i no passa res) i fem un munt d'activitats. Amb qui podem estar en silenci. Que confia en mi. A qui he fet mal, ens hem fet mal. I la sola possibilitat de perdre-la, se'm converteix en un petit infern. Només la vull veure riure, només la vull veure feliç.





M'agradaria poder agafar i poder posar-me a plantar de nou, en silenci o amb les paraules adequades que mai surten quan han de sortir. Encara ens queda molt per viure, l'esperança que per molt que hi hagi coses que no son com haurien d'haver estat, la vida encara ens pot oferir un munt de somnis. I que els que hi ha a tocar, cal entomar-los, aprofitar-los i no deixar-los escapar.




Hem de veure tortuguetes a Tortuguero, pingüins a la Patagonia, voltors al Machu-Pichu. Hem d'acaronar moltes panxolines, peuets i encara ens han de sortir molts cabells blancs. Que encara ens queda molta vida. Que pot ser fascinant.








ps. Ahir em van recomenar El árbol de la vida. Se n'han dit tantes coses, que no ho tenia gens clar. Però les paraules tan belles, la descripció em va obrir el cor i avui he sentit que necessitava anar-la a veure. Feia molt de temps que no anava al cinema sola, i això significa molt. I no és un argument i prou, és un torrent de pensament, de recomfort i d'alè. Que no es pot anar a veure pensant que es va a veure una pel·lícula, sinó deixar-se portar per les imatges, la música, la vida que es desprén. I hi ha moltes coses que no he entés i sentiments que no sabia que tenia. M'ha remogut de cap a peus. Potser és el que necessitava.



Ps2. Els propers dies no crec que hi sigui gaire. La família reclama, operen la mare, li posen una pròtesi. Es fan grans.

18 comentaris:

XeXu ha dit...

Mai és tard per rectificar errors passats, sobretot amb persones tan properes com pot ser un germà. Heu fet vides separades, però sense abandonar-vos mai. Jo, per exemple, no tinc cap interès en el meu germà ni em fa cap falta, almenys per ara. Tu que sí que tens aquesta necessitat, no deixis que això quedi en no res i soluciona-ho ja. Que de vegades els 'sustos' no són tan lleus, i després ens penedim tota la vida de no haver actuat a temps.

rits ha dit...

Xexu, és cert? mai és tard per rectificar errors? tinc por que hi hagi errades que passin factures molt i molt altes. I si, és cert, sempre dic que ma germana i jo no tenim vida de germanes, no fem vida conjunta, no ens truquem, ni ens expliquem el que vivim, xò la necessito. I sé que hi serà i espero que ella sàpiga que hi sóc. El seu susto és un susto passat, que hem de vigilar tan ella com jo xq tenim antecedents familiars, xò que sols pots fer que controlar.

Tot i així el post no girava entorn la Laura, ma germana. El teu comentari m'ha fet canviar alguna cosa del post. Crec que no s'entenia massa (he intentat seguir l'estil de la peli, i evidentment no és ni fàcil ni me n'he sortit massa). No només és un germà aquell que porta el mateix cognom, de vegades, com de segur et passa a tu, hi ha qui sense dir-se germà ho és molt més. Segur que m'entens.
Espero no haver-me de penedir tota la vida del que m'ha passat aquestes darreres setmanes.
Una abraçada.

Carme ha dit...

Jo també penso que mai no és tard... sempre hi som a temps a fer un apropament amb qui sigui si sabem que el volem.

I les pèrdues, t'entenc molt bé, rits. A mi sempre m'han costat les pèrdues. He tingut sort i n'he viscut poques, o millor dit poques més que les que tocaven per llei de vida.

He intentat recuperar-ne moltes de les que són recuperables, normalment me n'he sortit, però també alguns cops he decidit acceptar la pèrdua i deixar-ho córrer.

Havia escrit una llarguíssima història que he esborrat... era un rotllo, sobre com intentant recuperar a una amiga, vaig aconseguir recuperar-la provisionalment però sobretot vaig aconseguir assumir d'una vegada i per totes la seva pèrdua. Hi ha molta gent al món. D'amics no he parat de fer-ne mai, sempre gent maca, gent que s'ho mereix tot, si algú es queda pel camí, perquè vol... mica en mica... crec que el seu buit s'omplirà d'altes persones. Ho visc així. El buit pot durar anys, però hem de mirar que sigui sense massa desgast personal.

Una abraçada, rits!

Assumpta ha dit...

I tant que mai és tard per rectificar errors... mal aniria que les possibilitats de fer les paus i perdonar-nos tinguessin data de caducitat! :-)))

Què vagi molt, molt bé l'operació de la mare! ;-)

(El tema de la pel·li... ehen... no sóc pas cinèfila jo... i això que aquest ANY hi he anat dues vegades al cinema!! Harry Potter i Super 8!! hehe)

garbi24 ha dit...

sovint tenim l'error de donar importància a les coses quan ja no les tenim.....es vital donar el valor quan ho tenim, el complicat de vegades es saber-ho fer

Ariadna ha dit...

Segona opinió en positiu d'aquesta pel·lícula en menys de 24 hores. Segur que és un senyal per anar a veure-la.

Ferran ha dit...

Les relacions, les amistats... no sé si dir que "cal" aprendre a assumir que tots passem, que res no és etern començant per nosaltres mateixos, Rits. Un dia tu ja no hi seràs, no hi seré jo, no hi serà ningú dels qui ara tan ens importen... Un dia s'importarà gent que avui encara no han nascut, i qui sabrà qui era important per la Rits i qui no?

Ara et deus estar preguntant si vull deprimir-te. La resposta és no, només vull posar les coses al seu lloc. El que ens passa és important, qui passa per la nostra vida és important... però res no és per sempre, tot canvia, forma part de "ser"... i això no és greu! És una sort, apreciar les vivències amb qui tens ara al teu costat, recordar amb un somriure, però sense buidor al cor, les que has viscut amb qui ja no hi és...

... Un cafè, algún dia haurem de fer un cafè, sinó et col.lapsaré el blog ;)

ps: que vagi molt bé l'operació de la teva mare.

Yáiza ha dit...

Ho dius tu mateixa: la gent arriba i se'n va, fins i tot la més important. És normal que t'afecti, sempre passa, d'una manera o altra, no ens quedem indiferents. Jo he vist com la vida ha enviat ben lluny (de fet, culpar la vida és fàcil... crec que vaig ser jo) unes quantes persones que van ser molt i molt importants. Em deixa amb molt mal cos pensar què n'he fet d'aquestes persones que un dia van ser la pedra angular. Així que al final opto per no pensar-hi i mirar al meu costat, a qui tinc ara amb mi, qui s'ha convertit en la pedra angular dels meus dies... amb la ferma intenció de no deixar que marxin. Però qui sap.

Cuida aquests germans amb qui no comparteixes cognom (i la germana de debò també, eh!), però alhora has de saber entendre que de vegades els camins es bifurquen... si ha de ser així, més val prendre-s'ho de la millor manera possible, i deixar que les coses siguin com han de ser.

No sé si t'ajudo gaire o si dic res de profit, sovint quan et llegeixo, més que consells o idees el que em ve al cap és com veig jo aquest tema que tractes o les meves pròpies experiències... i llavors et foto l'ego-rotllo!

El porquet ha dit...

Quins sentiments tan ben explicats i que m'has fet pensar en casos similars en la meva persona.

Tots hem patit distanciaments, pèrdues, malentesos, però al final, jo crec (perquè a mi m'ha passat) aquella gent per a la que ets imprescindible, per a la que ells són imprescindibles per a tu, tard o d'hora, d'una forma o una altra, acaben tornant, ens acabem retrobant. Potser no en l'espai, potser és a molta distància, però saps que sempre estaran allà. Passaran mesos però saps cegament que acabaràs confiant amb ella.

Amb altra gent, un malentès potser et separarà per a sempre i potser voldrà dir que tampoc no era la persona que la teva, ni la seva, vida necessitàveu.

No sé, potser m'he embolicat, però ho podria resumir dient que la gent que val molt la pena sempre estarà al teu costat, incondicionalment.

Cuida a les teves germanes, les de nom i les anònimes, cuida-les molt que segur que són de les incondicionals. I fes una abraçada a la teva mare. Que vagi molt bé. Aquesta, segur, segur, segur que és de les incondicionals.

Audrey ha dit...

M'ha agradat molt aquest post, Rits, m'hi he sentit identificada, sobretot en la descripció d'aquestes dues 'germanes',què faria sense elles!. La vida és complexa i meravellosa alhora i mai deixa de sopendre'ns...Els vincles que es creen i els canvis que sofreixen, no és fàcil fer-hi front, no hi ha vareta màgica i no diré que mai...però moltes vegades sí som a temps de rectificar.

Tirai ha dit...

Bé, poca cosa tinc a dir respecte el post. Només comentar una cosa sobre la pel·li: també la vaig veure i em va remoure moltes coses, no la recomanaria així, en general, però bé... no sé a mi "em va provar". I també, m'hauria quedat amb aquesta frase de la felicitat.

Elfreelang ha dit...

un apunt meravellós i emotiu rits....per cert que tot vagi bé la pròtesi i la recuperació...fins aviat!

rits ha dit...

Moltes gràcies pels vostres comentaris en un post tan especial com íntim.

XEXU, ja t'he contestat aquest matí. El teu comentari m'ha fet canviar alguna coseta del post.

CARME, vaig aprenent a admetre i acceptar les pèrdues, però això no vol dir que no em costin. És ben veritat que tenim la capacitat d'anar coneixent gent, xò quan has conegut gent que realment val molt, perdre-les és trist, per molt que sigui alguna cosa natural.
No sé si s'omple el buit, segurament tens raó, xò sempre queden en un raconet, no?
Mirar de no tenir massa desgast personal. Això és una cosa que encara he d'aprendre.

ASSUMPTA, fer les paus és necessari, però les ferides necessiten el seu temps, no?
Vas per molt bon camí, en portes dues!!! aquesta jo crec que t'agradaria, encar que no és una peli d'entreteniment, sinó més aviat d'aprofundiment.

GARBI, si que és complicat. Adonar-se dels errors és ja un primer pas, ens ajuda a poder posar remeis abans que sigui massa tard.

ARIADNA, ja explicaràs si vas a veure-la!

FERRAN,els cafés que vulguis, i quan vulguis.I no et preocupis per colapsar el blog, ja m'agraden les teves sàvies paraules.
 
si, estic d'acord. hi ha gent que arriba, s'està i se'n va i hem d'aprendre a recordar molt positivament el que vam viure amb aquestes persones. això ho vaig aprenent, sobretot de certes pèrdues d'amistat d'un temps ençà.
 
però jo crec que hi ha persones que sempre hi seran. potser m'equivoco. potser és que jo vull que hi siguin. i potser retenir-les és el que em fa mal.
 
darrerament, potser el darrer any (o una mica més) estic enfadant-me, allunyant-me de gent que estimo molt. i això m'està fent qüestionar que potser la que estic equivocada sóc jo... xò això son altres temes que ara no venen al cas.
 
i si, som una petita part del món, la nostra presència és mínima. però és la que és, i l'hem d'aprofitar, no trobes? no pas x deixar petja, per creure'ns importants, xq algú ens recordi. no. simplement, aprofitar tot el que tinguem a la vida, que pot ser molt.
 
et recomano la peli. tracta tot això i molt més.

YÁIZA, si que ajudes i en absolut és un rotllo!!! és molt interessant saber les vivències de tots perquè ens ajuden a tenir noves perspecitves.
Entenc que la gent marxi, que s'allunyi, xò això no vol dir que no em pugui entristir. Em sap greu. Suposo que m'he portat poques patacades i quan perdo algú em genera una mica un buit. Cuidaré aquestes germanes. Potser el nostre camí es bifurca, espero que no. sé que ara mateix necessitem allunyar-nos xò espero que sempre estiguem en el nostre camí. Seria massa trist separar-nos ara.

PORQUET, així ho espero. Em fas pensar en una pèrdua concreta, m'agradaria moltíssim que tard o d'hora tornés. Era una de les imprescindibles. Encara que a moments tb penso el que dius i que tampoc era una persona amb qui vinclar-se. No ho sé.
Espero que tb tinguis poques pèrdues.
I si, m'has obert els ulls, la mare és incondicional, la més! Li donaré l'abraçada de part teva.

AUDREY, la vida en si no és gens fàcil. Crec que he rectificat, a veure què passa. La vida pot ser meravellosa i ens hem de recordar.

TIRAI, no es pot recomenar en general. Em feia por fer-ho, però el post em va portar. La frase era més llarga, xò al no apuntar-la al moment, se m'ha escapat.

ELFREELANG, gràcies! Ja us explicaré. Espero que vagi bé.

Un petó per a tots i totes!!

Anònim ha dit...

Rits carinyet! m'ha encantat llegir aquest post! M’has ficat un somriure en mi que perdurarà dies!!!
Jo ja tinc la maleta preparada per les tortugues, pingüins i voltors! I pel que vingui!
T’estimo moltiiiiiiiiiiiisim! Bueno.... us estimo moltisim!!!
Som una família sense cognoms, però com diuen a casa de la meva mare... LA FAMILIA UNIDA, JAMÁS SERÁ VENCIDA!

MPG ha dit...

Incondicional és el terme que es després del teu post... m'agrada.

Desitjo que l'operació de la teva mare no porti complicacions... sé de què parlo.

Barcelona m'enamora ha dit...

Quin post tan emotiu, és d'aquells que llegint-lo ja es nota que t'ha sortit des de dins. I saps què he pensat? Valdria la pena que el llegissin les seves germanes, tan amb la que compartiu cognom com amb les que no. I ves per on, ja veig que una de les teves germanes t'ha contestat! ;)

Tot el que dius, suposo que són aquelles coses que ja donem per suposades, però que mai està de més, tal i com has fet tu avui, reflexionar sobre quan que els arribem a estimar i per tant, que els hem de cuidar i estimar tant com poguem.

Que vagi molt i molt bé l'operació de la teva mare...I és que hi ha persones que ens les estimem tant que passen a formar part de nosaltres mateixos, i perquè nosaltres estiguem bé, necessitem saber que ells també estan bé.

Un petó!

rits ha dit...

ANÒNIM (????segur que ets anònima? jo crec que no). Jo tb t'estimo moltíssim!!! Amunt, eh!

MPG, de moment l'operació ha anat bé. Ara arriba el més complicat. els primers dies que son dolorosos i la rehabilitació. Moltes gràcies!!! i molts ànims!!

BARCELONA, ja veus, ho han llegit. Arribar a aquestes conclusions, m'ha costat, i la peli m'ha ajudat. Perquè sé que ho pensava, xò m'ho tenia que dir per mi, xq darrerament hi ha coses que em costen.
M'agrada moltíssim el teu darrer fragment. si els que estimem no estan bé, nosaltres tampoc podem estar bé.

Un petó molt gran!

P-CFACSBC2V ha dit...

M'ha encantat aquest post! I en volia deixar constància. Encara no he vist El árbol de la vida, però ara encara tinc més ganes de veure-la.