Instint animal domesticat

Mentre llegeixo tranquil·lament al sofà una tarda d’estiu, sense esma per a gaire cosa, un sorollet em fa apartar la mirada. Busco i trobo el Puck mirant el vidre del menjador fixament. És aquell soroll tan propi d’ell, indescriptible però que avisa que està a punt per l’atac, com si fes salivera. I llavors, quan menys t’ho esperes, salta tan amunt com pot. I no una, sinó dues vegades. La seva pressa escapa i ell salta damunt la taula, tira una cadira i se’n va cap a l’estudi d’immediat. Una mosca d’aquelles grans i peludes, fastigosa com ella sola intenta escapar-se, però acaba tornant al menjador i l’atrapa. L’agafa amb les potes, la deixa anar i se la mira. La mosca, moribunda, intenta escapar, però ell riu, sap que no fugirà gaire lluny. La torna a manegar, l’olora i llavors, en posició d’atac se la mira fredament fins que està ben morta.

Em mira, i la deixa allà. Sap que passaré l’escombra i que està molt més bona una llauneta de pollastre i salmó.

M’agrada quan al Puck li surt l’instint animal, la seva naturalesa, per molt que pugui semblar un acte cruel i sanguinari. De petit fins i tot caçava mosquits, però ara ja ni s’immuta. Sento que poc a poc el va perdent, i em sap greu haver-lo capat (cosa que tampoc crec que tingui relació). Poc a poc s’ha anat acomodant a una vida sedentària, fàcil i diferent a la dels seus primers dies de vida al camp.

Sento que els animals, i els de companyia en especial, els hem domesticat tant, els hem acostumat tant a una vida més fàcil que ja han perdut part del seu ser com podria ser cruspir-se una mosca.

I em pregunto si nosaltres, els humans, animals també en el fons, hem perdut part del nostre instint animal. Si ens hem domesticat tant que som incapaços de reaccionar instintivament, si queden sentiments, emocions per les quals sorgeixi de dins un instint de reacció. I em pregunto si això és positiu o negatiu.

Veig com els humans som capaços del pitjor, d’actuar com salvatges amb decisions, polítiques i accions cruels, indiscriminades, actes que la nostra societat continua fent dia rere dia sols per al benefici propi. Però aquests actes no crec que responguin al nostre instint animal de supervivència sinó més aviat a l’egoisme tan endinsat en el nostre ser que ens porta a no respectar ni una engruna de tot el que es podria compartir. És més, l’instint animal no permetria que cap animal deixés morir de fam a un altre i llencés el que li sobra.

I si vaig una miqueta més endins? en cada un de nosaltres, què hi trobo? Llavors sí que veig que dia rere dia anem perdent el nostre instint. Que ja som incapaços de lluitar, de desfer-nos en cos i ànima per allò que creiem, per allò que estimem. Hauria de tocar molt i molt dins per fer un salt. Per una part celebro que el cap ens faci posar seny, però alhora m’entristeix que estiguem immunitzats a la lluita d’allò que ens remou els budells per dins.





Ps. Post de la mateixa temàtica que el d'en XeXu, de qui crec entendre que opina que si, que quan menys ens ho esperem, l’instint animal acaba sortint. Però no estic segura que aparegui quan realment sigui necessari, sinó quan menys oportú és.
Ps.2. Els sorolls del puck son brutals. No els sé descriure però aquest crec-crec és infalible, igual que lo escandalós que es posa quan vomita, o els miols tendres quan vol que l’acariciïs la panxa o portar-te a algun racó de casa.
La foto, dels primers dies del Puck, en vida salvatge al camp.