Avui he tingut un dia estrany. Un dia tonto. D'aquells de no encertar res. Que valdria més amagar-se sota els llençols i dormir. Però és clar, fa massa calor per fer-ho. D'aquells on les hores passen molt lentament.
I no passa res especialment dolent. Ni trist.
No passa res.
He agafat i he tornat a casa passejant pel centre. Passejar per la ciutat ho cura tot (bé, el constipat, no). Atura-se a petites botigues sense veure-hi res. Sense ni esma d'emprovar-me res.
Per casualitat he entrat en una botiga d'aquestes de bijuteria barata i he trobat un penjoll. Duia un petit rellotge en forma dels antics, com els de l'avi i que fa temps que volia portar penjat, des de que ho vaig veure a una companya de feina. Però no m'atrevia a demanar-li al pare. Amb lo desastre que sóc, segur que el perdia o se'm feia malbé.
I aquest és preciós, petit i discret. Potser m'hagués agradat en plata vella, però era daurat vell. Però pel què ho busco ja m'ha anat bé. I just després he trobat unes arracades a joc, de les que pengen i que així ja puc guardar la que em va quedar solta després de perdre'n una, una nit ben peculiar.
I així, en un petit gest, una petita compra absurda, que de fet no necessito, després d'una conversa per telèfon i un sopar lleugerament deliciós, sembla que torna a marcar-se els segons, els minuts, el pas del temps que no es pot aturar. I jo tampoc.
ps. Per cert, és festa major a la meva vila, per molt que el senyor alcalde s'equivoqui! Hi sou tots convidats.
La cançó, no és de les meves preferides, xò s'hi escau força.
15 comentaris:
sovint necessitem regalar-nos gestos
Molt bé Rits. Els petits regalets són màgics per l'ànima, encara que també sabem que no ho curen tot, i per això no hem de renunciar. No sé exactament per què són tan bons, però mira ho són (tan com un somriure d'un desconegut o una música sortint d'un bar). A cada moment, lo seu.
Doncs la cançó sí que és de les meves preferides, i s'escau en qualsevol moment. De vegades no cal massa per canviar la perspectiva. D'altres, malauradament, sí que cal més.
Quina alegria fa trobar allò que fa temps que busques i que trobes quan menys t'ho esperes.
Ptns.
Què xulo, Rits, la manera com vas capejar un petit temporal: l'ànim abatut, un passeig, una troballa... un somriure recuperat!
ps: la cançó és senzillament bestial, i recordava que al XeXu li encanta :)
És cert, a vegades en els petits detalls, en les coses més senzilles i sovint amagades, podem trobar moments de felicitat que ens ajuden a seguir endavant i superar situacions "rarotes". :)
El meu avi tenia un rellotge com aquest....petits regals que ens fem ja va bé fer-los ....bona festa de Sants...l'alcalde devia voler imitar al senyor Clos...
Quin cas que és el Trias!! Això passa moltes vegades, que un dia qualsevol quan menys busques trobes allò que sempre havies volgut, per casualitat...
Bona festa major!
Jo a vegades també em regalo alguna tarda com aquesta que tan bé expliques. Les passes de la malenconia em duen vagarejant per carrers fins que, no saps ben bé com, veus i entres en una botiga curiosa i finalment et fires amb alguna bestiesa que, vés per on, fa que el dia comenci a prendre un nou color.
Un post fantàstic i deliciós.
Potser em deixo caure per la teva vila a fer-hi un beure!
tots tenim dret a tenir dies, moments, estones una mica estranyes...i encara tenim més dret a compra-nos rellotges, arrecades, vestits i bosses de mà (entens per on vaig amb aquests últims no?). Total que benvinguda a aquests moments que el que és segur és que ACABEN PASSANT perquè en vinguin d'altres...uns millors, altres pitjors, diferents. I dins d'aquest tot passa-res no és etern... sempre podem somriure i seguir endavant.
Una abraçada!!
Rits, has de fer l'esforç de mirar les coses més positivament. Arranca ja aquesta capa de negativitat i gaudeix del que tens, que és molt :-)
Xiqueta, si us plau... ara mateix agafa aquestes arracades, que segur que són maquíssimes, :-) i el penjoll amb el rellotge i t'ho poses, et mires al mirall i et dediques un somriure immens i dones gràcies perquè ets jove, maca, hi pots veure, pots caminar, tens salut, tens feina i una família i uns amics que t'estimen moltíssim :-)
Fes-ho per tu! No deixis que aquest veure només el que no t'agrada es faci amo i senyor dels teus pensaments.
Tothom passa per coses que no els agraden, en aquest món la perfecció no existeix, i la felicitat constant tampoc. Hi ha moments de tot. Però si deixes que la tristesa s'instal·li en el teu cor, allí es sentirà còmoda i s'anirà fent gran... no! Fes-la fora!!
Aquest post havia d'haver dit: "Avui he tingut un dia estrany. Ha començat com si fos tonto, però després ha millorat molt perquè..."
Una gran abraçada! Amunt, amunt!!! :-)
No, el temps no s'atura, i nosaltres tampoc podem aturar-nos. M'alegro que hagis pogut treure't la desídia del damunt, amb el passeget i les petites compres. De vegades costa, i això que jo anava a recomanar-te una dutxa d'aigua freda, per la calor! Però si estàs encostipada, potser no és bona idea.
Aquests rellotges són molt macos. Jo sempre he volgut un rellotge de butxada, dels grans i bonics, espero que sigui el meu regal de final de carrera!
Tindrem sort, units i riallers, lúcids i capaços de ser el que som. La nostra Penya té un blog desorbitat on a partir d'ara ens hi trobarem i volem la teva participació, assenyada o arauxada, amiga, tendra o tibada. La temporada s'ha de viure socialitzant els sentiments del blaugranisme del poble. La Penya Bogarde posa tots els seus "ets i uts" al servei del poble i comptem amb tú, tú i tururut violes i bon ví!
Però ha acabat bé, oi? Si més no t'has concedit un petit capritx, una cosa que et feia il·lusió, i això de tant en tant no fa mal a ningú. El temps passa de forma inexorable, i si el món es mou, nosaltres ho hem de fer també, no ens podem estancar!
Una abraçada bonica!
JESÚS M. TIBAU, i saber apreciar aquesta necessitat tb és una virtud, xq ens ajuda a tirar endavant.
ONES, i no cal que siguin grans coses, només petits instants de desconnexió que fan que tota la resta vagi millor.
En aquesta ocasió no era conscient d’estar-me fent un regalet d’aquests. Però va tenir el seu efecte.
XEXU, doncs a mi mai m’ha agradat musicalment, aquests crits yoooooooooou aaaaaaaare, em cansen. Potser la lletra és maca, però no m’agrada gens la cançó, què hi farem (i això de Coldplay és Coldplay).
Costa canviar la perspectiva de les coses, xò de vegades petites coses ajuden.
ARIADNA, doncs si. I ja pensava que no ho trobaria. Buscava o un petit rellotge o una papallona en penjoll llarg, xò no hi havia manera. Va ajudar moltíssim a millorar el dia.
FERRAN, no era conscient que així capejava un petit temporal que m’està durant una mica massa aquest agost. No l’he recuperat del tot (el constipat no ajuda gens) xò estic en ello. T’ho asseguro.
Jo tb ho recordava, xò xq a mi no m’agrada gaire.
Per cert, m’encanta el teu nou avatar!!!! Et fa un home molt interessant, jejejeje
JOSEP LLUÍS, no cal que siguin grans coses, segurament les grans coses no ajuden gaire.
ELFREELANG, el meu tb xò no pas per portar-lo ara de diari.
Ja ho va dir que volia imitar el Clos, malament anem si es fixa en aquell personatge.
Realment quan tindrem un alcalde que t’enorgulleixi de la ciutat?
BARCELONA, i en canvi quan busques, no trobes.
PORQUET, no havia caigut en una gran paraula que fas servir molt bé per descriure aquell dia MELANCOLIA, i és molt difícil treure-se-la del damunt. Vaig tenir xiripa.
Doncs seràs molt benvingut, jo seré per allà els vespres!! Això si, no esperis una festassa com la de Gràcia, no es poden comparar, són diferents.
MARTULINA, tenim dret xò cal que ens comprem coses?
Si, tens raó, sempre acaben passant i en venen de diferents, a veure què porta de nou.
ASSUMPTA, aquesta capa de negativitat està molt incrustada a la pell i sobresurt massa fàcilment. Ja saps que vaig pensar de no escriure durant una temporadeta, x no descriure aquesta negativitat, xò el fet de trobar el rellotge vaig pensar que era un bon motiu per desprendre’m i que no era negatiu. I en canvi, veig que no ha tingut aquest resultat.
Ho intento, de debò, xò surt el que surt.
Sort que la perfecció no existeix, no la voldria pas. però en canvi la tristesa si que està ben instal•lada al cor. Va a ratxes que es faci veure més o menys.
YÁIZA, DESÍDIA, una altra paraula que se li esqueia molt bé al dia. Els banys se’m posen molt bé i m’ajuden força, no cal que sigui amb aigua freda.
El refredat m’està passant molta factura. Ara ja, la darrera etapa, m’he quedat a mitja veu. Estic tan farta de l’aire acondicionat!
Demana’l!!! Son molt xulos!!
PENYABOGARDE, ja m’hi passaré!!!
LAIA, no ens podem estancar, tens tota la raó, trobar motors que ajudin a moure’s és difícil. A veure si aquest rellotget, encara que va a pila, té un motor que m’engega a mi de nou!
Un petó ben gran per a tots i totes!
Publica un comentari a l'entrada