5/6/11

Per què no creure-hi? Per què no donar una oportunitat?


“Sortir d casa cap al metro i trobar-te gent encartellant. Alguna cosa s'està movent i és molt gran! “

“sociòlegs que asseguren que el moviment 15M a l'estiu serà estés per tot el món occidental”

“Paris, Atenes i potser ja moltes més arreu del món, estan ja indignades i ningú diu res, però cada dia hi ha més conciències obertes que alguna cosa ha de canviar. Perquè cap mitjà parla de les manifestacions d'Atenes cada dia?”


Són tantes coses. Un no parar. Anar amunt i avall, havent de fer llistes i llistetes i tot i així, deixar-me coses. Fa dies que penso un post donant suport als indignats, explicant perquè els dono suport i m'ho prenc tan seriosament, havent de respondre als mil i un qüestionaments. Que si ja els he vist, que si són quatre gats, que si es parla massa en castellà i no ens representa, que si no hi ha posicionament identitari. Fins i tot escoltar burletes per decisions preses en assemblea.

Però no tinc temps i vull pendre'm el meu temps per ser rigorosa i curosa. I mentre tant, mil i una cosa. Un sopar d'aniversari sense la persona que fa anys, alguna que altra nova discussió que em preocupa molt més que les tingudes durant la setmana, firaentitats i amunt i avall, demanar favors, llegir Indigneu-vos a la llum del mòbil enmig d'una marató de terror (perquè no m'agraden les pelis de terror), dormir poc, creuar la ciutat mil vegades, assemblea de colònies, i fins i tot una mica de cuidar la família a la Sagrada Família.

I alhora, continuar pensant com posar en ordre els mil i un pensaments, sense que em surti res convincent.

Però mentre admiro tanta bellesa arquitectònica i penso en el poc apreci que li tinc al bisbe i fins i tot em convenço de que hi ha massa solemnitat per molt poca trascendència, em commou amb una definició i quatre paraules. I és que enlloc de dir que és celebra una eucaristia, parla d'assemblea litúrgica. I en lloc de sermonejar actituds, recorda que el treball i l'acció està per aconseguir la pau, la llibertat i la concòrdia enfront la discordia.

I allà, enmig de mil i una persones arreclades com si anéssin de casament, amb els millors vestits, pentinades i repentinades, em veig amb els pantalons bruts de tot un dia de jocs i pluja, amb les bambes més que trencades i més que despentinada, trobo les paraules de suport.

Per què, i què més dóna com anem o què fem si treballem per la pau, per la llibertat de les persones i per crear concòrdia? Per què enlloc de donar una oportunitat a qui es comença a moure, els critiquem per aparença i superficialitat?

No entenc com ens podem queixar, com es pot dir al diari que més del 65% de la població està d'acord amb els indignats però creuen que no aconseguiran res i posar-se a criticar. Feia molt de temps que ningú tenia esma per canviar res i ara algú s'està movent per viure més dignament, millor. És a dir, més en pau, en llibertat i buscant la concòrdia enfront la discòrdia.

Per què sempre ens queixem dels joves i per una vegada que es mouen, que pensen i volen intentar canviar el que els envolta, hi ha qui se'ls tira a sobre enlloc d'ajudar-los, de fer-los veure allò que la seva passió no els deixa veure?

Jo aposto i m'és igual que siguin més curosos o menys, m'és igual que parlin en català, castellà, xinés o àrab. Aposto perquè volen transformar una societat que cada vegada és menys lliure i més acartonada en un sistema que no funciona, que fa els rics més rics i els pobres més pobres. Creuen que és possible un canvi. I si aconseguim que les institucions escoltin la ciutadania, llavors moltes de les qüestions més identitàries estic segura que seran molt més fàcils de portar a terme.

Perque, estiguin perduts o no en molts pensaments, jo també ho estic, i sols donant voltes a com treballar millor es poden aconseguir transformacions.

Perquè ja no crec en els polítics que tenim, perquè totes les estructures polítiques estan corrompudes i tot allò que em movia a la facultat entre quatre gats que no anavem amb pantalons de pinces i jerseis al coll ara ja no són cosa de quatre gats.

I així, arribo a casa i descanso. I mentre espero i desitjo que l'assemblea decideixi si aixeca o no l'acampada perquè saben que no la poden allargar però que també entenc que cal que tinguin la coordinació amb les assemblees locals i una base reindivcativa comuna, descanso, pujo el peu en alt perquè està inflat com molt temps enrere i confio que demà, novament demà, alguna cosa pot canviar. Només cal que ens ho proposem i confiem.


ps. Ahir em van reptar a que d'aquí un any ja veuríem com ha acabat tot això. A mi m'agrada pensar que molt millor per a tots.

Disculpeu la llargada del post. No l'he sabut escurçar.

La foto, del 22 de maig. Lloc, pl. Catalunya. Els protagonistes, el que diuen que és el futur, però que ja és present.

8 comentaris:

rits ha dit...

I mentre escric això, a pl. Catalunya parlen i voten sobre incloure el dret d'autodeterminació al document de mínims.... perquè es digui que no es té en compte.

Clidice ha dit...

m'ha costat comprendre com la gent que, tota, parla de dèficits democràtics, pot votar contra el dret a l'autodeterminació dels pobles, malgrat que hagi guanyat el si; però ho he d'acceptar com un exercici de democràcia real, suposo.

rits ha dit...

A mi tb m'ha costat entendre-ho. Però com no estic a la pl no sé com s'ha plantejat. Suposo que la gent entén l'autodeterminació com votar per a la independència, i aquí està un dels errors, cal conèixer més bé de què estem parlant en cada moment.

Per això cal que a la pl., a tot arreu hi hagi gent que pugui tenir discurs, que sàpiga de què es parla en cada moment.

XeXu ha dit...

Penso que ha arribat el moment de canviar les coses, però no comparteixo la manera. Aquesta resistència pacífica no funcionarà, els que manen se la passen pel folre de la pebrotera, mentre no els vagin a molestar. Anem a molestar-los allà on fan que treballen, i ja veuràs com comencen a escoltar. Si no hi posem una mica de 'violència' en el sentit d'actuar i no només cridar al desert, poca cosa s'aconseguirà. Abans declaren Barcelona zona d'acampada que fer cas a cap proposta (molt sensates i assenyades, dit sigui de passada) dels indignats.

El porquet ha dit...

El dret a l'autodeterminació i a la llibertat dels pobles crec que només és qüestionada per les dictadures, per això em costa entendre com, tot i que finalment s'ha acceptat, es pot haver arribat a dubtar i discutir tant sobre el tema.

No és un tema que s'hagi de discutir, és un dreta inalienable de tots els pobles, per tant, tanta discussió (per més democràtica i pacífica que sigui) em fa sospitar que hi ha qui instrumentalitza aquest moviment.

No ho sé, jo tinc sentiments contradictoris al respecte. Per una banda entenc i comparteixo bona part de les reivindicacions, però per altra hi ha certs rampells que fan un tuf perillós (ja em conec massa bé la ciutadania del món que ofega qualsevol reivindicació nacional).

Bocins ha dit...

Doncs jo hi estic tant a favor com tu. I penso una mica com el Xexu, ara que ja hem provat això, i que ja hem vist que no ens escolten, ara que ens hem començat a moure, no podem parar, i si hem de començar a cridar més fort, cridem!
Ja n'hi ha prou!

Elfreelang ha dit...

Crec que sí que el dret a l'autodeterminació dels pobles ja l'han votat...per cert és un dels dret universals ....alguna cosa s'està movent, i feia molta falta...caldrà distancia temporal per mesurar i valorar bé tot plegat....però perquè no creure-hi?

rits ha dit...

XeXu, no sé si son les millors maneres, xò s'ha de fer algo, i és un començar a caminar. El dia 15 i el dia 19 hi ha mobilitzacions allà on van a treballar. En la del dia 15 tinc els meus dubtes, xò es comencen a moure. Ahir hi havia una mobilització davant el consulat del Marroc i bé, cada nit hi ha sarau a Paris i sobretot a Atenes. El que passa és que només surt una part de la informació, la que vol fer mal als indignats (perroflautes, vividors,....). Potser l'acampada sembla més un divertiment que altra cosa, xò és un començar a treballar.

PORQUET, jo tampoc ho vaig entendre i així li vaig comentar a la CLIDICE. Però m'agrada pensar que més que instrumentalització és desconeixement.
Encara que no ho sembli, jo tb tinc sentiments contradictoris, coses que no m'agraden,... xò si no donem una oportunitat, res canviarà i això si que crec que no és bo. Cal que els polítics treballin per a les persones, no per a ells mateixos.
No sé, potser sóc ingènua, xò com a mínim, s'intenta.

BOCINS, jo tb crec que no es pot parar. On portarà? A dies tinc els meus dubtes que porti enlloc, però com a mínim s'haurà intentat.

ELFREELANG, caldrà distància de temps, xò ara el temps va molt ràpid. Vivim el temps dels resultats i sembla que si no s'aconsegueix algo ja, no valgui per res. Però si, jo hi crec, amb tots els meus dubtes i contradiccions, xò com a mínim, alguna cosa es mou, feia molts anys que tot estava apagat.

Una abraçada a tots i totes!